jueves, 17 de febrero de 2011

Història d'una Allau

Avui fa 4 anys que vam tornar a néixer.
Un bon ensurt que m'ha canviat la manera de percebre el perill a la muntanya.


A sota reprodueixo l'escrit que vaig fer tot just un parell de dies després.
Per reflexionar, potser li serveixi a algú



UNA LLIÇÓ MOLT BARATA
Dissabte vam pillar. Vimos las orejas del lobo, esa bestia que aparece de vez en cuando, a veces lejos y otras cerca. El sábado rebufó bajo nuestras mismas narices.
Tota una experiència que encara assimilo.

Sentir-te dins un riu que t'arrastra amb força desbordada, de repent i sobtat. A l'instant només penses "merda l'hem cagada", i llavors nadar, nadar i nadar. Una reacció automàtica, no sé si d'haver-ho internalitzat conscientment o perquè ho portem escrit als gens. El cas és que ajuda i molt. Els brassos envoltant el cap, al davant i fent forat. La neu arreu, entrant per la boca que has d'obrir perquè el nas no aporta prou aire, i les mans de ventilador. Un riu imparable.

De sobte tot s'atura amb la mateixa rapidesa que ha començat. La quietut és absoluta. Com coste moure's !
Per sort he quedat ben orientat, quasi de peu i mirant la pendent, els peus més fondos que el cap, només un pam i mig de neu em separa de la llum. Moc les mans i obro un forat cap a l'aire. Vull sortir i no puc.

Treure la motxil.la, haig de treure-me la motxil.la per desenterrar-me. Però no en porto, no la portava. És la neu que m'empresona l'esquena i m'immoblititza tant que pensava que la motxil.la em lligava. En uns instants puc moure el cos, faig espai i amplio el forat. Repto com puc fins treure el cap per sobre de la neu i crido al Joanfra. No el sento, però abans de que la por m'assalti, giro i veig 4 dits d'un gua que es mouen.
I comença la lluita per sortir ràpid. Excavo.

No sabeu com pot arribar a pesar aquesta neu, i no era neu primavera, solament cristalls de neu un xic humits, d'aquells que pots apelmaçar tancant la mà.
Fins que no em desenterro a l'alçada de mitja cuixa no puc treure la primera cama. Llavors tot esdevé fàcil per sortir.

Corro cap el gua que es mou com indicant-me "vinga vinga, de pressa". El Joanfra no parla.
Li pregunto i el sento esbufegar sota la neu. Busco el seu cap per desenterrar-lo i que respiri.
Calculo que he trigat menys de 4 minuts en sortir del meu forat, i per tant tindré temps. Diuen que tenim uns 15 minuts. El pit em rebenta de l'esforç, cavo desesperat. Primer penso que el cap ha quedat amunt, però no, està cara avall i els peus a dalt. En dos minuts accedeixo al seu cap i el despejo de neu.

Respiro, quasi tant com ell. Ràpid, hem d'anar ràpid.

Continuo excavant com un possés, per la por de nous allaus. Un llamp de consciència em diu que en tindré, que la zona on la muntanya ens ha "caçat" trigarà en recarregar-se de neu i que a priori disposo de temps. Però la mateixa por m'avisa que cal anar ràpid. Encara trigarem un parell o quatre minuts més en retirar la neu que li lliga les cames. Fins no despejar-les bé no podrà sortir. Tot plegat un forat de més d'un metre de fondo i un i mig d'ample.

No puc imaginar què haurà pensat el Joanfra fins m'ha notat excavar, doncs no em sentia sota la neu. Ha passat 4 o 5 minuts sol, tractant de moure's en va, impotent. Més tard em dirà que ha pensat en la seva nena, "Sol, t'he fallat". I en els amics que no hi són: El Teixi i el Pau, probablement atrapats per una allau al Montblanc.

Ell portava motxil.la, i potser per això o potser per la sort, s'ha quedat enterrat a uns 70 cms amb un braç aixecat, en una posició forçada que l'ha contusionat sense fer-li mal, i que m'ha indicat on era.
En menys de 10 minuts ja som fora tots dos.

Torno un moment a buscar tot el que he perdut. Piolos, cordes, friends... tot ho portava penjant de la mà. Havia deixat la motxil.la a 100 mts sota unes grans roques. Aprofito el piolo que li ha quedat al Joanfra mentre ell es retira cap a l'aresta. Només estic 2 minuts, trobo corda i aliens i no tempto més la sort, no vull seguir aquí a sota tot i intuir que les possibilitats d'un nou allau aquí són minces, de moment.


Ara començo a pensar. Què hem fet malament ?
Com s'ha produït l'allau i perquè ?
Tots hem llegit i vist articles o programes d'allau. Qui més qui menys segueix els butlletins i s'interessa pel tema. Ens cau massa prop per obviar un risc així.

Estàvem dins l'olla que hi ha sota la paret nordoest del pic del Mig de la Tallada. Allà on comencen les vies 90-60-90, la woodstock... i més avall de l'olla, la Guillotina. L'olla té una gran base plana, i la limiten la paret mencionada, una aresta que baixa del Feixant, i el collat entre ambdós pics (aquest sí perillós i llarg per les allaus). Doncs de la part plana de l'olla fins a peu de paret de la Tallada hi han escassament 60 mts o 80, i poc desnivell.

Tota la neu que caia sobre la paret de la Tallada purgava aquí sota. Visibilitat 30 mts màxim, i a peu de paret una mica menys.

Fins arribar a peu de l'olla no hem trobat cap acumulació que indiqués allaus o possibilitat d'allaus. Alguna zona ventada però molt curta, 3 o 4 mts màxim, i amb fondàries de neu nova de menys de mitja cama. La resta, aresteta per on sovint sortien les herbes o la neu gelada de dies enrrera, o les mateixes pedres. Pelat en general, ja sabeu com està el piri.

En canvi aquestos 30 o 40 mts que ens separaven de peu de via s'estaven carregant ràpidament amb les purgues. Era neu sopa, pols un xic humida d'aquella que s'enganxa una mica a la paret, sense arribar a fer cap mena de zueco als peus. De fet molt més pols que humida. Per avançar els darrers metres la única forma era "nedar" per sobre, precipitar el pit sobre la neu i compactar. Els peus no arribaven mai a tocar cap mena de fondo o capa de diferent consistència.
Però era tant, tant curt, que mai se'm va passar pel cap que podés desencadenar una allau.

He pujat moltíssimes vegades aquí, 12, potser més que ningú a l'hivern. Sé que la vall és cabrona, però a peu de paret mai ho hagués imaginat.
Purgava tant que vèiem literalment com creixia el nivell de neu. Recordo quan estàvem a 10 mts escassos de la paret que vaig dir-li al Joanfra que avancéssim ràpid perquè la paret "se'ns allunyava" centímetre a centímetre, que no arribaríem.
I de repent va ser tard.

Imagino que vam "descalçar" els 10 mts de paquet de neu de sobre nostre i vam provocar que baixés de cop desencadenant la placa, amb una amplada d'uns 30 o 50 mts a l'ample, des del punt on erem cap a la dreta mirant la paret. I la placa va baixar fins arribar al fons de l'olla, 40 o 60 mts més avall.

Impressionant la força, rapidesa i contundència del monstre , i també de la impotència quan t'engull.
Mentre giravoltes dins l'allau com una lavadora, costa respirar i t'entra neu per la boca i el nas. Quan el moviment s'atura, la neu t'atrapa com si fos ciment.

Pensava que tenia experiència, però en cap moment vaig imaginar o sospitar que podés desencadenar una allau en aquest lloc.

La nostra intenció inicial era escalar el Feixant, però la nevada i la prudència ens van convèncer de cambiar l'objectiu cap una de les vies rapelables que neixen a l'olla, a la Tallada. No volíem baixar per la canal que formen Feixant i Tallada.
Menys mal, perquè ara penso que totes les bases de les parets devien estar carregades, amb pendents llargues per sota que magnificarien les possibles allaus.

Us passo unes fotos de la zona on vam pillar. No són del dia de les allaus, però si us serveixen per evitar-ne algun...

Dissabte vam sortir de nit i ens vam emborratxar per celebrar que estàvem VIUS.
Una lliçó molt barata



4 comentarios:

Ferran dijo...

Vaja, amb aquest article m'ha faltat l'aire i se m'ha quedat tot el cos tieso com una pedra. La setmana passada vam estar tot just allà quan vam fer la hipergoulotte i la veritat és que en aquella olla la neu és totalment diferent del que et pots trobar a l'aprox. I amb l'article de Gavarnie m'he cansat sols de llegir-ho i m'ha entrat mooolta son! Collons, Albert, que li foteu als bocates????

Roy dijo...

Uffff Albert que momento mas intenso, sort i salut.

"PACA" dijo...

a mi no mespantis aixi mai mes!!!!!! aquesta experiencia no et farà més fort,et farà imvencible!!!! m`alegro per tu i en joanfra...gel pels cubates i prou!!!! salut i roca!!!!

jan dijo...

tela, quina experiència més desagradable, per sort quan et passen coses així no pots més que està content i veure les coses d'una altre manera...
bona calçotada dissabte,
salut...