Avui, vint-i-set anys després de l'apertura constato la destresa dels escaladors dels noranta posant spits.
Espitar tenia un punt artesanal (state of art) que obligava a cuidar tant la perforació del casquet com el recolzament de la xapa sobre la pedra. Així garanties la resistència òptima de l'anclatge i la durada d'un material pensat per l'espeleo, tan reeixit en l'escalada.
El Sam i el Carles Segura en van obrir el primer llarg (ara segon). La línia es convertiria en Rapinyaries, birlarda per desconeixement, en ignorar si el projecte seguiria o qui n'eren els autors. Als noranta ni xarxes, ni mòbils: tota la informació s'escrivia als llibres de piades, veritables testimonis i registres oficiosos de l'activitat vertical.
Ara, vist el rovell dels cargols i l'estat de les xapes, probablement haguessin durat deu o vint anys més, encara que les distàncies entre forat i forat, o la proximitat d'algunes repises en recomanaven una revisió.
ESTIL
Hem provat de mantenire l'esperit de la Rapinyaires, concebuda essencialment com una via en lliure protegida amb les peces indispensables, obligada amb un puntet picant.
Tot i combregar amb el criteri general de "peça per peça", un reequipament amb excepcions puntuals revaloritzarà el resultat de la restauració.
Anys enrere s'espitava en lliure en comptades ocasions: Necessitaves de 100 a 300 martellades per foradar manualment els 12mm de diàmetre i sis centímetres de profunditat que té un espit métrica 8. Això implicava, en la majoria de casos, penjar d'un ganxo, una punta de clau o trobar una repisa, impedint (a vegades) emplaçar la peça en posició òptima.
La major part dels bolts (10x80 o 10x100) repliquen l'antiga ubicació.
Hem aplicat algun canvi menor, com moure'ls un pam o dos per millorar-ne el xapatge o la caiguda sobre repisa.
Trobareu un primer llarg nou, encara "tendre" que concentra els moviments més extrems de la via ben protegits. Permet alliberar la via sencera, i defugen l'antic Ae de la KRT
També novetat, el final de la quarta tirada (difícil), que acaba flanquejant a dretes i evita un tram de pedra dolenta, allunyant-se d'uns bolts temptadors de la KRT . I el començament de la següent.
Hem conservant algun spit antic en reunions com a testimoni -museístic- de l'antiga ferralla, i n'hem dispensat un per a que mori de vell (possible protecció al costat amb totem).
En conjunt ara té un parell de xapes menys que abans i ha perdut els tres pitons originals en estat lamentable (falcats), però resta més segura a poca traça que mostris posant els ninos (friends).
- la sortida compromesa per sobre de la segona reunió, on no val a badar (totem verd útil)
- l'inici del 4rt llarg on et jugues cames i alguna cosa més abans de xapar la primera xapa: totem blau i verd, útils pels creients rics en la fe tradicional
- el darrer llarg, tant de sortida com d'arribada, senzill però prou exposat.
- el començament del cinquè llarg, de nova factura, inspiració Ortuño
Quasi trenta anys de via, i dubto si ha experimentat a 5 repeticions.
No sé restaurar-la n'augmentarà les visites. Tampoc si els canvis (o no canvis) agradaran o descontentaran. L'escalada interessa a ben pocs, i la de paret encara a menys.
La nostra activitat és intrascendent. En tinc prou amb gaudir: M'ha permés reviure escalades amb el Kike, i tornar a segregar la testiculina que provoca tota via exposada...
Gràcies especials a la Di, a l'Ester, al Marc, al Raul, i a l'Arti per l'ajut aquestes tardes d'estiu, aprofitant que l'ombra entra a les 16.30 i que la paret reb vents de Sud i d'Oest.
Topo nova,
Si abans la fèiem sense "ninos" ara, de vells, un bon joc de totems alleugerirà gran part dels passos exposats.
Un pèl més compromesa que la Tensiomàtic, i decididament més fàcil que Buscavires o Cap Cot.
Sol de matí, orientació superba per hiverns solejats sense vent, i per tardes d'estiu poc xafogoses. Compteu al voltant 4 hores i mitja sense córrer.
Decididament fora norma UE, l'englobaríem en escalada d'aventura on cal sang freda per superar els trams exposats, habilitat per completar les proteccions, i bon judici per avaluar pedra.
No apte pels purament esportius, a pesar de les xapes.
Topos originals
I algunes fotos del delicte
La cordada autora, i el record d'un gran amic que encara estranyo, mestre i culpable del meu neguit aperturista
4 comentarios:
Han pasat molt anys pero en el cor i el record estaran sempre aquells començaments incertos amb ilusio i 4 tascons.quina sort vam tindre de escalar junts!! Ara casi 40 anys despres l'unic que permaneix exactament igual es la roca .una abrassada a tots i en especial per a rolang
i kike que a saber a quina role deuen ser!!
Ei CrossTheRiver, quanta raó!
Mentre escalo a Roques o qualsevol raconet dels Ports, percebo l'absència del Kike, del Roland, del Sebastià, tan notòria , tan real, tan física que podria parlar-hi.
M'agrada pensar en ells.
Amb el pas del temps la pena s'ha esvaït,
sento sols enyorança
M'abat saber que no podré tornar a compartir moments amb ells.
Però quan la ràbia apareix, quan sento ira contra l'escalada per haver-nos-els pres, recordo que els vam coneixer precisament escalant.
Quina sort haver-hi conviscut!
abraçada
La tengo!!! No vam trobar molt de magnesio fa 10/15anys....jijiji. enhorabona i gracies!!! Bona feina!
Molt bona feina de restauració, Albert. Han aparegut nous deures a la llibreta, com sempre que vens als Ports. De ben segur que podrem donarte feedback més prompte que tard.
Publicar un comentario