Núria, Peña Solano

¡Por fin!
parece que habemus clásica en un paraje olvidado que así permanecerá hasta que calor de la primavera permita regresar

Era la tercera jornada que empleaba para alcanzar la base de aquel espolón que había visto entre dos árboles hace ya cuatro años, mientras deambulaba furtivamente por estas tierras olvidadas de turistas y escaladores.
Visible desde Devotas, a lo lejos, hacia el sur, se erguía un perfil interrumpido por un pino que desafiaba al viento.

Vista general de la zona Norte y Este de Peña Montañesa, 

con Peña Solano en la parte inferior derecha de la foto. 

Junto a Tato y a Manu alcanzamos hace años la base de este trampolín después de errar la aproximación y jugarnos el tipo trepando como cabras, con la agilidad comprometida por pesadas mochilas de abridor. No tuvimos fuerza ni ganas de empezar. Y es que el inicio tampoco estaba claro.

Luichy, ese tipo apasionado, descubridor y divulgador de paredes, percibió el potencial de la zona en sus visitas por la Norte de Monañesa. Con Remi tardaron apenas dos jornadas para inaugurar el primer trazado (de escalada) a Peña Solano, una sucesión de resaltes al Este de la Peña sobre roca desconcertante. Este verano en su blog apareció una foto y un comentario. Mis sensores de alarma se dispararon, sentí la urgencia de algo que se escapa.

Finalmente, en compañía de Ester, invertidas un par de jornadas para abrir y pulir la vía, parece que ha surgido una vía asequible. Lo de clásica lo determinarán sus eventuales repetidores

Ester abriendo L3

El lugar alejado de todo vestigio de civilización, la calidad de la roca (exceptuando algún bloque puntual), el equipamiento moderadamente paternalista, la belleza de ciertos tramos y un recorrido circular que abarca de la aproximación hasta el descenso, configuran un cocktail bien apetecible.

Ester abriendo L2. 

A la derecha aparece el collado de Santa Isabel, 

 donde asoma la cima de Peña de Sin

Ésta es una ruta abierta para primeros de cordada con nivel consolidado de 6b. Con menos quizás se pase... sufriendo o arriesgando en exceso. Un segundo competente en V+/6a gozará porque no hay desplomes ni travesías comprometidas.

En consonancia, el equipamiento pretende bastar para que cordadas en este nivel escalen sin jugarse la vida. Si hemos errado y nos ha quedado algún punto que exige seguro adicional, se comenta, se mete y se acaba el problema.
Quien busque una ruta donde probarse que no escoja ésta; Las hay centenares con mayor dificultad, belleza o exposición.

La vía termina en una cresta, a remontar durante 100 mts

Al Fondo el Cotiella

Descenso andando relativamente cómodo

La Sur de Peña Solano con el macizo del Cotiella a la izquierda

Reuniones a dos bolts de 10x75, algunos con anilla para facilitar una eventual retirada si os sorprende un chaparrón o cualquier imprevisto (cuerdas 60 mts). Los pasos de 6c también protegidos con chapa.

cara Este de Peña Solano, 

con la Collada (donde aparcar) que forma con Montañesa a la izquierda 

Por todo ello se admiten críticas.
No, mejor, se ruegan críticas... de ánimo constructivo


Love climbing.
per la meva germaneta
te la devia!

Els amics no moren mai

Kike Ortuño, un noi extraordinari.
Demà 11 de novembre farà 15 anys que ens va deixar.

El temps acaba tancant les ferides però els records continuen apareixent, tots bons, nítids.
No fan mal, si de cas provoquen una petita malenconia...

i és que els amics no moren mai

Cim de la Marmolada, Moderne Zeiten (Tempi Moderni), 1998
Què s'amaga darrera aquesta mirada?

Corria l'any olímpic del 92.
Complia l'obligació militar al cos d'Escaladors i Esquiadors d'Osca i vaig coneixer l'Amanci i seguidamente en Dani, un noi entramaliat i divertit que escalava per veure ocells.
El Dani faria de nexe d'una colla d'amics que compartiríem escalades per la vall de l'Ebre, des de Tivissa fins als Ports.

El primer dia que vaig conéixer en Kike ens vam observar des del recel i la desconfiança mútua:
jo era un "pijo de mierda" tou i malcriat; ell un "quillo"endurit pels esforços de la vida.

El Kike provava d'alliberar la via del Diedre que havia obert setmanes abans a la Serra de Pàndols tirant de pedal als passos durs. El llarg tenia un parell de xapes i s'assegurava amb els tres friends que posseíem.


Dotze metres  per sobre del terra, a sis del primer i únic encastador colocat, el Kike vibrava com una corda de guitarra sense atrevir-se a provar el següent moviment.
Els amics contemplàvem l'escena emmudits, pregant en silenci per esvaïr tota possibilitat de caiguda. Tres minuts més tard aquell vailet resoldria el pas a base de testiculina, un dels seus trets més pronunciats.

Tot i que jo no n'entenia un borrall d'escalada, de seguida vaig pensar que aquell noi s'estimbaria .
M'agrada reconèixer que em vaig equivocar de molt!
No era imprudent, tampoc inconscient;
avaluava els riscos milimètricament, i els assumia segur de superar-los.
La testiculina era un recurs al seu abast, mai una passió que el dominés.

Acabaríem rapelant d'un clau cutre i un pont de roca enebrat d'una esquirla d'obús de la Batalla de l'Ebre, preludi d'altres experiències intenses que viuria escalant amb ell.

El rebuig inicial esdevindria respecte i admiració,
amb el temps una amistat incondicional.

Ens convertiríem en companys inseparablesde cordada, en germans. 

Durant els vuit anys que encara ens restaven  ens trobaríem els caps de setmana amb en Dani, el Roland, l'Alex, l'Ignasi, l'Arti, en Jaume, l'Enric, el Sebastià, lo Rubén o el Ramon, i tants altres que venien o marxaven.

Eren temps de joventut innocent, d'il.lusions i descobriments, de sorpreses.

Omplíem els cotxes a rebentar, quatre persones i bultos. Carretera i manta, sense furgoneta.

Cercàvem pallers, corrals o porxos deshabitats per aixoplugar-nos del vent i la pluja.

Coneixíem tots els bars amb llibre de piades per matar les hores fosques dels dissabtes d'hivern, parlant al voltant d'una cervesa i una estufa, tot el que abastava la nostra economia magre.

L'escalada tenia un punt de marginal, de contestatari, no era un aparador on lluir marques o estils, on exhibir graus. 

Encara hi havia línies mítiques amb "dragons" amagats, sobretot a l'hivern o als Pirineus.

via Ravier al Tozal del Mallo, 1993, el Kike ens va treure d'aquell "infern"

Afrontàvem cada via "grossa" com si fos la última, convençuts que ens hi jugàvem la pell, compensant mancances tècniques o físiques amb unes ganes descomunals, amb dosis enormes de voluntat.
Era aquí on el Kike marcava la diferència: Valent com ningú, agoserat i atrevit fins un punt de provocació.

SIN MIEDO NO HAY ESCALADA, la frase que més bé el defineix, una de les seves preferides.
Li agradava adornar les ressenyes amb pensaments que l'havien colpit, amb sentències definitives. Tenia molta habilitat per posar noms ocurrents a les seves apertures.


Incrèduls 

Infierno de Cobardes
una invitació soslajada, una fletxa disparada cap algú concret amb la promesa que ho passarà malament perquè en terra hostil els covards pateixen i moren

Perill d'Extinció
"Si estás pensando en hacer esta vía, te puedes considerar en Peligro de Extinción "
perquè l'artifo extrem ja era llavors una disciplina compartida per ben pocs
i perquè practicar-la sovint ... pot acabar amb el practicant

Vicio
graó rera graó, anava superant les pantalles del joc d'escalar sense expansions, de sentir intensament, un vici, una droga dura que t'acaba posseïnt,

i que finalment t'aboca a El lado Oscuro
l'interior fosc que tots tenim

O El Pillo
la darrera via que va obrir, com si intuís un destí del que volgués escapolir-se, conscient que "tan segura está la Muerte de su victoria que nos deja toda una vida de ventaja"

Sota aquesta personalitat instintiva s'amagava una inteligència aguda i una extraordinària sensibilitat per copsar les coses importants de la vida.
Tenia un cor per estimar que no li cabia dins el pit,
i dos collons per enfrontar-se a les adversitats de la feina, l'escalada o de la vida.

"Me acuerdo de una vía cuando me ha gustado mucho, cuando he pasado miedo, o cuando es una mierda. 
En la tuya no he pasado miedo, ni tampoco me ha gustado"
Un moc amb denominació d'origen, real, punyent, i directe com només ell podia ser.

I entramaliat.

dibuix de l'Ignasi

Sovint, quan descobreixo un indret màgic, quan sento intensament el plaer de l'escalada o l'exigència d'un llarg perillós, el seu record s'escola des del fons del subconscient, m'acompanya i m'emociona.

Alguna tarda de novembre em sembla escoltar la seva veu al bar demanant un café corto con dos azucarillos, i enyoro reviure els moments en que somiàvem plegats la propera escalada.


Encara avui 15 anys després de la seva mort, el segueixo trobant a faltar.

Kike, cabrón, ¿dónde te has ido?