Indignats a Montrebei

Bon nom de la via, adient a la destrossa que s'albira per les obres del Congost, un pont penjat (ca-maco!) unint ( unim???) la ribera aragonesa amb la catalana.

Sumeu-hi la publicitat dels nous "amos" del Congost, anunciant visites guiades, turisme actiu i caminates programades, mercantil.litzant un indret abans indòmit, humanitzant-lo,

I afegiu un nou cartell aparegut per art de màgia, que de moment ens permet seguir escalant. Si el propòsit del gestor correspon amb el que manifesten al rètol, perfecte: fa anys que convivim exitosament amb els nostres amics rapinyaires.

En canvi, si ens estan "preparant el terreny" per una regulació encoberta i arbitrària, ens sentirem INDIGNATS.

Bé, aquest volia ser un blog d'escalada, no de reivindicacions polítiques, socials o econòmiques. Així que tornem a la feina.

Indignats, gran via sí senyor.

Fa uns mesos havia rebut el xivatasso d'una nova apertura sense expansions per un dels panys de paret que encara restava immaculat. En Willow i en Llullu ens obsequiaven amb una línia agoserada de lliure extrem i exposat. I coneixent el talent d'aquestos dos jovens, no m'atrevia a provar-la.

Després de vàries setmanes sense experimentar la sensació d'incertesa i, perquè no dir-ho, de temor de no estar a l'alçada, Montrebei reapareixia amb tota la seva força.

Aprofitant la festa del dijous 8 de desembre i el fanatisme d'en Fèlix intentaríem repetir-la.

Ens guardem un as a la màniga: l'Olatz i l'Unai passaran davant, marcant via, anticipant els possibles marrons i, si la cosa s'espatlla, no descarto suplicar una llaçada de corda. "Somos un equipo" els havia espetat mentre els invitava interessadament a beure un te dins la furgo. I és que l'estratègia sempre ha estat fonamental per triomfar a la vida.

Despertem ben aviadet preparant material, bocata, cafès i tes, gaudint d'una temperatura més pròpia d'octubre que del desembre. Passen de les 9 quan arribem en quadrilla a peu de via, i conforme l'acord signat a l'abrig de la furgo, comença l'Olatz seguida de l'Unai.

A nantros ens toca escalar després, i el rellotge ens anuncia que disposem de poc més de 7 hores de llum per resoldre 7 llargs i 350 mts.

Sorteigem les tirades i comença en Fèlix. El primer pas de 6BBBBBrrrrr del 1er llarg que correspon a l'Audobert em descentra. Només amb grans esforços consegueixo passar sense agafar-me.

Els dubtes augmenten al magnífic segon llarg obert per l'Alex Estela i el David Periodista, cotat de 6BBBBBBrrrrr pels autors de la resta de la via (originalment 6a/A1). Ara sí, m'acollono pensant en tota la tonyina que falta.

Llarg 2, mar de pedra gris, agraït i apretat com a 6b

El tercer llarg obsequia al Fèlix amb un dels 6c més durs que he provat darrerament. Un alien groc estratègicament "oblidat" per la cordada precedent el salva d'una probable castanya, i en un atac de lucidesa s'hi llença i el trinca. En Fèlix MAI s'agafa de les peces, sempre prova i si cal, vola. La dubtosa qualitat dels dos pitons que protegien el pas l'han il.luminat. Respiro i m'assereno: si salten els pitons fots un factor dos de cagar. El llarg resulta magnífic, tot i que ens sembla 7a consolidat.

Llarg 3, fissu i cinta "oblidades" per la cordada precedent

Llarg 3, la festa continua. 6c+++++

Em toca i la topo no contribueix a asserenar-me: Què coi vol dir "expocrunxiolé" barrejat amb 7a?

L'Unai em retreu que no he volgut passar-li els C3 (els conservo junt amb els Tótems com si fossin el Bálsamo de Fierabrás), i ara riu. Riu de mi... i de com patiré. Li prego - no, més aviat li suplico- que em deixi un fisu o alguna cinta per agafar-me. S'apiada de mi. Gratis no, exigeixen un sopar. Accedeixo, soc un puto mercader acollonit, però VIU i sencer. Olatz, te debo una de grande. Suors fredes mentre tasto l'expocrunxi. Segell willow-llullu, un dels dos, probablement en lliure i sota l'efecte d'alguna substància psicotròpica, devien llençar-se amunt sense pensar en la qualitat (absència total) de la roca. Solament respiro en arribar a un tricam que la cordada precedent també ha "oblidat", botella de vi addicional. La factura segueix pujant.

El mur canvia de color, del roig marronós passem al gris blavós, i de sobte arribem al veritable cor del pilar. Una línia de fissures que apareix i desapareix, com els pitons que marquen la ruta, interrompuda per trams de placa compacta on cal escalar de valent. Magnífics.

Llarg 5, boníssim i veritcal. Bona roca

Llarg 6, plaques de l'Escanyapobres i Radical a l'esquerra

Igual que la travessa del sisè llarg, probablement un dels tres llargs més bons de tot Montrebei. La llum s'escapa, les trampes continuen. Arribem ben just a la darrera reunió, quasi a llum de frontal. Sortosament l'Unai i l'Olatz ens envien una corda salvadora.

Tercer sopar apuntat al "debe".

DADES interessants de la via

• Magnífica apertura resolta en estil impecable, digna de constar entre les difícils del Congost i que tot "montrebeià" hauria de tatxar.
• Obligada en 6c+ (més aviat 7a), convé anar rodat en 7b per gaudir sense patir excessivament.
• Material recomanable: el que marca la topo, nantros vam afagir quatre tricams, útils en algun passet puntual però no imprescindibles. Ganxo aconsellable
• Llarg 2, 3, 5 i 7 magnífics , llarg 4 molt trencat en una zona obligada però relativament protegit (aguardeu petit tricam, fisu o alien verd per forat a començar la travessa), llarg 6 EXCEPCIONAL
• El bizcochito la treu tota en lliure a vista fins al penúltim pitó, on cau mentre "corria" amunt per evitar la foscor que s'apropava, retardat per la rèmora reusenca.
• Graus apretadets però no marcianos, tot i que pel caràcter de l'escalada -desequipada- canvia molt si vas de primer o de segon.
• de 7 a 8 hores per cordades competents, compteu una mica més si voleu lluitar-la a vista.

Aquesta m'ha resultat una de les ascensions més cares del Congost (en sopars, és clar). Willow, Llullu, me les pagareu !!!

Gràcies Fèlix per aguantar-me

Gracias Olatz por apiadarte de mí, aunque me cueste una fortuna en cenas.

Unai, a ti te las resto del "haber", que llevas muchas noches de furgo a cuenta...