Cor Salvatge, Montrebei, paret de Catalunya

Obrir una línia nova al 2003 en una paret tan concorreguda omple de forma especial.
Aquesta va sortir bonica, mantiguda, sobre roca esplèndida, sense xapes però fácilment protegible.

Vam deixar-hi una estàtica un parell de setmanes. Algú que havia intentat la Picazo sense èxit la va fer servir per rapelar, i com que no se'n refiava dels pitons d'on estava ancorada (i eren a prova de bomba!) va cardar-hi un parell d'espits.
Quin emprenyament en descobrir-los. Els vaig trencar a cop de martell en un accès d'ira descontrolada, i encara ara s'aprecien els casquillos a la tercera tirada.

Amb el temps van aparéixer dos parabolts al tocar de la R8, fruit d'un rescat en una via veïna. Sembla que les expansions crien i proliferen

topo actualitzada a 2012
No hacen falta pitones

Hi tenia -encara tinc- un amor especial, i encadenar-la s'havia convertit en la meva petita gran obsessió.

Nou anys i set pegues per trincar un punyetero llarg, sense comptar els quatre dies invertits en l'apertura.
Molt, massa temps.

Arribava a la tirada número TRETZE i m'escanussava de nervis.

M'hi havien acompanyat una pil.la d'amics, molts dels quals l'havien fet a la primera -què desconsiderats!

Foto del Carlitos, octubre 2005, Meloni a L-13
entrant al pas clau protegit amb un pitó i un alien verd que no posa

Dissabte passat enmig de plena canícula i contra totes les meves esperances, la punyetera tirada va caure a la butxaca.
La Olatz també la traia, ella a vista. N'hi ha que tenen aptituds...

Gràcies a tots els amics i amigues que m'hi heu portat: eli, manu, tato, vicenç, sílvia, joan carles, roy, olatz, i algun que pugui haver descuidat.