Tresors de l'URGELL

La recent guia de l'Urgell publicada pel Miquel ens obre un immens ventall d'escalades prop de casa.
Fa un parell de setmanes, aprofitant la trobada organitzada pels amics de Coll de Nargó, vam apropar-nos a tastar dues meravelles de la zona.

Maria Torbellino apretant les coliflors del setè llarg, 6b+ 

Je l'etruvé, agoserada línia que solca la paret de la Cascada (també anomenada Diables).
En Ferran i en Miquel enceten uns murs taronges plens de rugositats coralines, després d'una feinada sanejant les quatre primeres tirades. Si a la part inferior s'inflen bíceps i avantbraços, a dalt les iemes dels dits patiran punxades doloroses.

Un recorregut descarat que cerca la debilitat dins un mur roig d'aspecte equívocament repulsiu, regalant-nos una via extraordinària, quasi equipada, a l'abast d'un bon grapat d'escaladors.

Primer llarg, molt ben trobat 

Les repeticions i el temps poliran l'únic inconvenient esportiu: el tacte un xic terrós que encara presenten els moviments més durs. Objecció que cal minimitzar, perquè probablement parlem un dels itineraris més ben trobats de la nostra geografia, que només  l'esguard d'ulls entrenats i coneixedors podien arrencar d'aquesta paret aliena al lliure.

Diumenge, sota un vent inclement, tastaríem un altra delicatessen, a data d'avui, la via més bonica que he fet a la zona. I és que Roc de Collars pot comparar-se sense complexes amb la millor pedra del Wenden, Taghia, o Montañesa, tot i no arribar als 150 mts d'alçada.

Li encalomo el primer llarg a l'Albert Casteltower, pas dur dur per aixecar-nos del terra. 

La seva alçada ajuda

Canalla, d'en Sam i l'Emili, senzillament DESCOMUNAL.
La pedra, els moviments, la intelligència del traçat, l'equipament bondadós i la dificultat homogènia d'aquest capolavoro m'han corprés.

A Collars havia repetit el Diedre de la Seu, l'Avi del Mas de Sant Pere 3 cops, Retirada Comanche, Komando Cerdanya.
Totes magnífiques, però no arriben a la categoria extraordinària d'aquest bombonet, d'aquest bocí de cel petrificat.

Aquí també trobarem pedretes enganxades, recordant-nos parets llunyanes

Sortosament un fred excessiu ens va aturar al darrer llarg. Dic sortosament perquè ara tinc l'excusa per tornar.

I per segona vegada en dos dies, experimento aquell sentiment barreja d'admiració i enveja que sorgeix quan repeteixo vies que m'agradaria haver obert.

Gràcies pels obsequis companys!!!