del Seitan y el Pianista

Dues vies massa dures, sempre rodejat d'amics que em treuen les castanyes del foc.

I és que... qui pot resistir-se als cants de sirena de dues pedres tan excepcionals com Collars o el millor mur de Terradets ?

Ester tirant d'en  Santi i en Vicenç a Canalla, Roc de Collars, 
"mujeres al poder"

El Pianista que prefería escuchar, a la paret del Lupintan, "porque el león no es tan fiero como lupintan" (sector Amanita de Terradets). Una obra composada pel Christian, en Martin i el Pere, que aprofita parcialment un antic intent d'en Cabau i cia, oberta des de baix per un terreny d'aparença inexpugnable.
Sense ser exposada, cal escalar molt. Altament recomanable a condició de dominar el 7b. 

Per variar, el "bizcochito" se la ventila tota a vista (quasi... perquè el dia abans s'hi havien baixat de fred, patinant al 2on llarg en un tram de xorrera xop, molsós, impossible).

Tram final de la xorrera que cal travessar, encara humit.

La Maria donant-me una bona lliçó de com liderar els 7a, apurant al límit. Jo espero des de la comoditat de la reunió, aliè al compromís i les dificultats. 

Avui vaig de chico gri-gri, i estic encantat de fer-ho

A destacar l'entrada catxonda a la R5, on un bloc ha caigut, no extrema però sí molt fina amb la xapa a dos metres per sota, que tallarà la respiració a més d'un. Possible escaqueig a buscar la darrera R de la Doctor.

I la topo, per arxivar al calaix d'eterns pendents

Seitan, a l'extrem Est de Collars. Via difícil amb un segon llarg ben obligat (probablement de 6c a 7a a no ser que portis ganxo i estrep)  no exent de compromís a l'inici de la tirada.
Serà el Santi qui ens arregli els llargs durs, li "encalomarem" tots els setens sense vergonya.

Via amb llargs molt bons i altres menys, però sempre exigents.
Destaca el segon per dur i excepcional , una mostra de com obrir a cop de gas (qui havia dit que bolt i bold no rimen?).
I brillen també els dos darrers llargs, bavaresa motiu evident de tota l'ascensió, on agrairem dos bolts en una zona tan fina que no suportaria els friends

Per cert, Tersi, esteu com a bous!

Santi gaudint del darrer llarg

Porteu menys material del que marca la topo. Joc de totems, algun fisu mitjanet, un camalot 2, un 3 i un 4 sense doblar. Si de cas podeu afegir un semàfor d'aliens per precaució, no imprescindibles. 

M'he enamorat d'aquesta paret, seré correspós ???

Colors

La naturaleza se expresa  en un arco-iris de colores

rojos y ocres

Jebel Nassrani, desierto de Jordania

naranjas

la tarda arriba a la paret de Catalunya, Montrebei

amarillo

verano incipiente en la Torre de Marboré, Ordesa

verde

singularidades en la selva que rodea el Akopan Tepui

azul

cel blau a l'esquena de Montañesa, amb el Pirineu al fons

y violetas

azafrán salvaje bajo la pared de los Carboncillos, Saravillo

Sólo en mis recuerdos aparecen el blanco y el negro o el gris
Por eso prefiero vivir la vida a recordarla

وادي رموادي رم (montañas de arena - Wadi Rum)

Tot i que conegut, Wadi Rum és un destí certament exòtic.

Guerra Santa, Jihad, obre mestre d'en Petit i altres 

 una declaració de "guerra" a l'escalada tradicional pròpia del Rum...

Després de passar fred per Suïssa volíem tastar la caloreta del desert. Aprofitant els quatre dies de festa de setmana santa, vam atansar-nos-hi una colleta de 10, a qui més fanàtic.

Pels qui no coneixeu Jordània i les seves muntanyes d'arena, val a dir que l'aventura sempre conclou al terra,  que les vies més compromeses sovint són les clàssiques, especialment les rutes de descens i alguns rapels dubtosos.

Ens va recordar a escalar a Dolomites, per la complexitat dels descensos, pel sabor de les grans vies que sovint no arriben al sisè grau però que destilen aventura (en el sentit més ampli i autèntic de la paraula) des que t'hi enfiles fins que tornes al poble.
Resumint, un lloc que qualsevol escalador voldria visitar, especialmet recomanable per qui estimi les GRANS vies clàssiques de cinquè grau, menys amoinat per la dificultat tècnica que per la bellesa i l'estil del recorregut.


Tast de vies:

- Lionheart, via estil Edwards (pare i fill, els mateixos que han obert tant a Alacant), festí de fissures de tota mida, uns dits petits ajuden en els passos durs, i uns brassos grossos ajuden en la fissura offwidth (cam 4 queda bé)

- Guerra Santa, via equipada esportiva de paret molt sostinguda i sublim, atípica i que desentona amb l'ètica tradicional que impera al Rum. La seva meravellosa bellesa mereix el perdó i salvar-la de la crema. Línia curosament escollida pels seus autors ben lluny de qualsevol altra apertura, impossible (m'atreveria a dir) per mitjans tradicionals. A vegades ètica i estètica poden contraposar-se, i equipament no sempre implica ausència d'escalada

- Pilar of Wisdom (pilier de Sagese), una clàssica "incontournable" com dirien els francesos, sense superar el Vè grau tret de dos metres del darrer llarg (trampejables). Una altra obra mestre on l'ascensió queda quasi eclipsada pel paissatge i per la complexitat del descens.

- Intent a la Rock Fascination que esdevé una apertura per la nostra incompetència a l'hora de trobar el començament de la via. Alguns ponts de roca dispersos demostren que algú havia baixat prop d'allí, o també errat algun altre recorregut. Catorze llargs entre el IV i el V+ (amb algun pas de 6a) d'autoprotecció total i sempre envoltats d'una mica d'incertesa, sense martell. Solament el Rum permet aquestes casualitats.