"Petites-grans" vies a la Paret de Catalunya (Montrebei)

Mentre encara poguem escalar en aquest meravellós indret,
gaudim-ne!!!

Matthias i Jonathan a la 3ª tirada de Pare Tinc Fred

Dies curts demanen escalades ràpides, que no vol pas dir senzilles o fàcils.

Joana a la primera tirada de No Future 

A l'hivern la paret de Catalunya a Montrebei queda a l'ombra fins passades les dotze. Arriba el moment de provar les vies més curtes que hi ha tot just sobre el Prat de St Llorenç.


Fa un parell de diumenges vam tenir el plaer de pujar la Gegants Adormits, sota ruixats de neu que mai van arribar a mullar la pedra. Fred i solitud per una via superba que combina fissures clàssiques netes amb trams de placa sputnik, molt compactes i correctament equipades.

L'Ester xalant a L2 de  Gegants Adormits 

La línia, l'equipament mai excessiu i sempre al lloc correcte per pujar en lliure, suficient per gaudir del moviment sense patir per les cames, i la qualitat de la roca la converteixen un una de les millors "petites" vies de Montrebei.

No us la perdeu!!!
  

Vanessa Adison, una altra "petita" via de caràcter diferent, no gensmenys aconsellable.
He vist el primer llarg en alguna topo de 7a... per gent que faci 8a.
placon amb la Sonia tibanT ja fora del despolomet del primer llarg de VAnessa 

Assegurar les ralletes horitzontals amb fisus mentre puges en lliure queda reservat als vuitegradistes. Algun bolt més (o reubicat) facilitaria l'ascensió en lliure, ara expo pel meu grau.

Segueix ben maca i exigent fins la darrera fissura de sortida, un xic més enllà del 7a però ben assegurada.

La Juani apretant a la penúltima tirada de Vanessa 

Proposaríem (no encadenat): 7a/b, 6a, 6c, 7a+

Altres "petites-grans" de visita obligada:

Perifèrica Oest, dura i un pel crustinyant, 7a obl, exponent de la filosofia vicking. A destacar el segon llarg, per bonic i obligat .

Pare tinc fred: extraordinari homenatge del Marc a son pare, per no perdre's des de la primera a la darrera tirada, 6c obl,


Al-horreya: qualitat assegurada, 6c+ obl,

Assetjats: dura, dura, dura, imprescindible pels amants de les fissures. Un tresor inexplicablement verge a la vista de tothom que els manresans desenterrarien

Crosta d'ivory: boníssima també aires vicking, poca crosta, bona pedra i un criteri encertadíssim pels animalets de paret

Homo Montrebeianus: línea molt bona i natural on la pedra marcarà si gaudiu o si patiu.
Dos darrers llargs d'escàndol justifiquen les emocions del primer i sobretot segon llarg crunxi.
Recomanable friends adojo de totes les talles, inclòs un camalot nº5. Graduació ajustada i emocions garantides, marca dels autors, tres montrebeians durs durs durs

Pa amb Formatge: Em fa por... no l'he feta. Espero qui m'hi porti.

De mica en mica: Més bonica i difícil del que sembla a la topo.
Van afegir un spit per protegir uns passos ben exposats.

S'omple la pica: fissures adojo, roca a controlar, i autors durs durs durs.

Amor Verdadero: trams fantàstics, i alguns menys. Amb algun arranjament i variació sortiria en lliure i grau no massa exigent. Bonica en general

Vía buena, que sería excelente con dos pequeños retoques: 
L1: 1A0 y 6b
L2: debe rondar 7b/c no encadenado
L3: 6b
L4: hicimos por Melodía, que sale 7a muy bueno y el cuerpo nos tiró ahí (la repetimos sin topo, al ver chapas)
L5: 6b muy bueno
L6: muy terroso para hacer en libre. Variando el recorrido por el espolón de la izquierda saldría espléndido
L7: pasos de artif, pero rondará el 7b?

Mil i una Nits: ja piada en una altra entrada (), ara arranjada  amb dos claus addicionals per anar sense martell, més factible en lliure amb una petita variant.

Francesa: d'autors francesos que no conec. Via preciosa i severa on els setens solquen roca capritxosa i estranya a Montrebei.
Millora sortint per l'estètic darrer llarg de la Fliposis d'en Paca.
Molt recomanable.

Salut Marcel: Modesta dificultat aparent, però destil.lant "montrebei" per arreu. Un cop superat un primer llarg "crusti", el segon llarg brutal (dueu al menys 2 nº3 de camalots i un nº4 per gaudir), el tercer incert i magnífic (micros i mitjos) i sortiu per allí on tiri més. 

Moianesa

Ni Muts ni a la Gàbia

I la clàssica equipada Josep Elena

No Future: bastant repetida. La tenim pendent

Cops Amagats: molt encertada i a l'ombra la major part del dia (orientació NorOest)

Tot Bé, amb un segon llarg meravellós

Ninoteràpia, ball de ninos

Pollito Pio, per xalar

No és Base Jump però... salt (i adrenalina) a la sortida de l'agulla on acaben Pare Tinc Fred, Adiós Coños, o Salut Marcel