Sempre que parlem de vies, sempre que parlem d'escoles, s'afanyen a recordar-nos que als vuitanta s'escalava fort i es graduava dur.
Quanta raó!!!
Tenda a la morrena del Glaciar des Pelerins, amb l'Aguille de la Blaitière a l'esquerra, i Pelerins a la dreta
La Blaitière aplega un grapat de vies amb frases de denúncia política, com Williamin Dada, Majorette Tatcher, o la mateixa Fidel Fiasco
Fidel Fiasco té per autor el prolífic Piola qui a principis dels 80 va inaugurar tantíssimes primeres aprofitant que les plaques romanien verges.
Els espits, que havien proliferat a escoles i parets de baixa altitud, encara no havien arribat a l'alta muntanya. La seva aparició al massís del Montblanc va originar una eclosió d'apertures no exempta de polèmica.
És Nostradamus a l'Aguille de Pelerins la que desferma aquesta prohibició consensuada, un tabú fins aleshores respectat, amb una primera i una segona xapa per protegir la placa que interrompia en quinze metres el sistema de fissures d'aquesta via de 600 metres.
A partir d'aquí naixerant un seguit de vies que, ara sí, lliguen fissures netes amb plaques d'aparença inexpugnable, preferint-les per sobre d'altres camins trencats, cercant sempre la puresa de la roca i un itinerari directe.
Fidel Fiasco és una de les primeres vies amb aquesta concepció. Predominen les fissures excel.lents, siguin minces o amples, defuigint les zones brutes, aprofitant trossets de placa ultracompacta que precisen d'alguna (ben poques) xapa per passar.
una de les poques xapes de la via per salvar el canvi de fissura
El grau, "ochentero" i poc agraït (caic en un 6a després de donar-ho tot i escalar bé!), no ens fa ignorar la bellesa d'una escalada superba.
Segon llarg, 6a ben difícil, a la topo de Camp to Camp han tingul la gentilesa de pujar-ho a 6b..
topo de Camp to Camp
ED+, a pesar del que puguin dir les guies antigues, un bon 6c obligat i, sens dubte, una altra de les obres d'art que el sr Piola ens ha deixat.
Fins i tot ens ha agradat més que Voyage selon Gulliver al Capucin,
i també ens ha requerit un plus d'exigència.
Aquí van algunes fotos.
Chamonix al fons, sota l'aresta entre dos morrenes que serveix d'accès a la via
cosint el llarg, sempre que es pugui
encastaments brutals
les glaceres parlen, sobretot quan tenen calor.
Per un d'aquestos seracs va la via del Pelut i del Pau. Tremolàvem només pensar-hi
antepenúltima tirada, anem cansats.
Falta la guinda del pastel però no em queda força. Sortosament no obligarà.
Un cop baix, el Dru apareix més enllà de l'Aguille de la M.
Li falta un bocí gros, recordatori que aquí les muntanyes creixen, canvien i cauen
