Mil i una nits a Paret de Catalunya

ألف ليلة وليلة 

Repetir una via sovint condueix a crear-ne de nova,
com explica la llegenda de Les Mil i Una Nits, on cada relat s'encadenava al precedent allargant els dies sense fi.

El nom respon al temps que ens ha costat acabar aquesta línia, i al fet de descobrir-la en repetir El Cau del Sioux.
Sort de la Di, cervell d'un projecte que la seva voluntat ha fet reviscular.

Volíem renunciar a les xapes, objectiu pretenciós aconseguit travessant algun tram de roca variable, a preu de reduir l'estètica i l'equilibri del conjunt.

La via surt prou bona.

El darrer llarg, veritable cirereta del pastís que la Dianilla obrirà en lliure, deixa un regust molt dolç.

Cada generació ha explotat els recursos del seu món sense mesura.
L'escalada no n'és excepció i alguns estem abocats (condemnats?) a obrir.

És la vanitat qui explica aquest furor ?
No crec, si més no com a motiu fonamental.
La veritable causa sorgeix l'èxcitació que experimento encetant terreny incògnit, consumint paret verge com si fos droga.
Yonkies de l'apertura.
Prefereixo gaudir-ho jo a que ho facin altres. Egoïsme en una paraula, del qual se'n deriva un sentiment de culpa que provo d'atemperar cuidant aquestes noves vies, buscant que algú altre també disfruti de la meva dependència.