Les millors vies llargues del Montsant travessen plaques grises farcides de forats.
Les fissures son figues d'un altre paner: o grises i plenes d'herba, o roges, terroses i toves. A les esquerdes del Montsant costa trobar talls de bona pedra.
Ara que arriba la tardor, la calor s'atempera i els dies s'escurcen, aquí trobareu dos exemples al més pur estil clàssic
Rosa sense Espines
El Trinquet mai ha patit sobrefreqüentació.
Dues aproximacions possibles però cap de bona. La vegetació feréstega de la cara sud del Montsant en defensa l'accès. Triïs la que triïs, sempre acabes farcit de punxes.
Escollirem arribar-hi pel sector d'esportiva del Trinquet, més enllà del Racó de Missa. Poc menys d'una hora i tindreu a l'abast una bona selecció de fissures, sovint de tamany XXL, per apaivagar les ànsies d'encastar o reptar
Oberta en el dia amb el Willow, garantia d'autenticitat, únicament les reunions tenen equipament fix.
El primer llarg és seu... i ho notareu, especilament als primers metres que fan de filtre. D'allí en amunt, tot més senzill que no vol dir fàcil.
El regal i llaminadura, autèntica fita de l'escalada, la fissura "splitter" que solca el darrer llarg. Possiblement la millor del Montsant en tamany de dits, a 90 graus d'inclinació perfecte que per sí sola val el peatge de sota.
Si no fos...
Quan pares a la terrassa del bar de la plaça de la Morera a fer unes birres, els ulls volen a la Roca Falconera. Si a sobre escales, voldràs pujar una de les múltiples línies que la travessen.
Entre la clàssica i assequible Primavera i forçar en lliure la Ultimàtum, apareix un ventall àmpli i variat on -potser- faltava una clàssica on posar ninos.
La guia d'escalada del Montsant del Luichi dibuixava la línia. Un rastre de burils (a l'esquerra del diedre del segon llarg), alguns pitons i tacos (tercer llarg) en testimoniaven l'intent, oblidat entre les apertures recents.
Res s'escapa als ulls de l'Arti, un dels obridors més prolífics de Prades i els Ports. Així que en mig de les calors de l'estiu reprendrem aquest projecte antic del Toset i en Jansà sense saber on l'havien aturat.
Ahir diumenge amb temperatures de rècord (1 d'octubre, 33º a La Morera) enllestim en 6 o 7 hores les dues darreres tirades. Cuits pel sol despiatat, arribarem al bar torrats i asseregats per fotre'ns un parell de birres amb regust de glòria.
Només els burros o els principiants escalen al sol de Montsant a 30 graus... Tot plegat una bona excusa per no encadenar el darrer llarg, un 6c amb interrogant, plus amunt o avall. Però no cal patir, la via no passa de 6a+ obligat, i únicament cal parar atenció especial al primer llarg de placa gris.
Creiem que és una escalada molt autèntica amanida amb algun bolt allí on vam trobar un buril, o allí on la pedra (els blocs) imposaven prudència. Hi enterrareu tots els "ninos" que porteu.
A la topo hem posat el material que dúiem... simplificable si esteu per sobre del grau o quan quedi més neta .
Hem tirat blocs i còdols però segueixen havent-hi trams de pedra desordenada (ja entendreu què vull dir amb desordenada... ).
Ens ha agradat. Hi tornarem
Gràcies pels piropus Albert 😍
ResponderEliminarTu també molt de tot 😜
PD 1: La via la vam dedicar al meu Amoret. Per ser única.
PD 2: L'Albert, apart "d'acollir-me" per escalar a última hora (com sovint), hi va posar bona part del material (com sempre), em va portar a una linia que ell ja havia "guaitat" (10000 gràcies), i em deixà posar-hi nom (cosa que em fa il·lusió, no ho amagaré)
PD 3: La via mola tal com diu i no n'hi ha per tant, tal com també diu.
PD 3: Escrius molt bé, puta!
Apali doncs, Salut i rostolls per molts anys!