Lo tresor de Mosca el Santo. Serra de Cis

explica la llegenda que 

entre Serra Crestada i el Brocó de CanAda, hi ha Or per mantindre Set anys Espanya

 

El tresor del Brocó de CanAda es troba dins un forat inaccessible de la Penya de Cis. 

Diuen si era el tresor de l'antic Bisbat de Roda format per objectes sagrats de metalls preciosos, i milers i milers de monedes d'or. 

Segles enrera, quan els moros havíen ocupat la Ribagorça, els capellans de Roda van amagar-lo en aquell forat abans de marxar, foragitats pels invasors. 

A principis del 1900, veïns d'Areny van organitzar una expedició per accedir a la cova. El cap de colla era un paleta del poble anomenat Mosca el Santo, home àgil i atrevit que s'enfilava com les sargantanes. 

Guarnits de sogues, claus i ganxos de ferro, politges, ternals i una ferrada grossa per aguantar el pes d'un home, van despenjar al Mosca lligat des del capdamunt del cingle fins situar-lo davant la boca del forat. Tan baumada era la paret que dos metres el separaven de la penya. Amb enginy i un dels ganxos que duia, va poder atansar-se al forat. 

Però va resultar un goig sense alegria, perquè en endinsar-se a la legendària cova del tresor descobrí que tot i els senyals evidents de presència humana, ni rastre de monedes, objectes sagrats o de joies. 

I vet aquí com de cop es fan esfumar les il.lusions covades al llarg dels segles sobre el fabulós tresor del Brocó de CanAda

Text extret de la  GUIA DELS INDRETS MÍTICS I LLEGENDARIS DE LA RIBAGORÇA ROMÀNICA , de l'autor Pep Coll

A mig setembre mos apropem al Tossal del Brocolo (altrament dit Brocó de Canada) encesos de roca amb l'Ester i lu Tamarite. 

La Bitxo i jo venim enlluernats de repetir El Hombre i la Tierra; el Tamarite d'obrir Pepe Múgica 

La part fonamental i prèvia a qualsevol escalada és descobrir la línia imaginària per la qual provarem de pujar. 

Després, escalar i obrir, surten sols. Però triar el recorregut acaba condicionant-ne lel resultat de manera absoluta. 

Hora i mitja recorrent la base de la paret per decidir-nos fins que trobem un mur preciós que mos espera, barrat per un desllom d'incerta factura. Així neix Lo tresor de Mosca el Santo. 

Comença en Tamarite. 

Sortosament... 

El darrer bolt de la primera tirada està posat en lliure, com quasi tots els de la via. Flipem amb el seu braç d'estibador de moll. 

Segona tirada. La pedra apunta cada cop millor. Me toca!!! 

Gaudeixo obrint en lliure, aturant-me com puc per colocar els bolts de la tirada. Entrada a reunió excessivament tensa que alleugereix l'Ester emplaçant el darrer bolt del llarg de segona. Així en repetir no ens jugarem les cames. 

L'Ester no veu clara l'inici del tercer llarg i el cedeix al Tamarite. Passet segell de la casa al bombet de sortida, i fugida endavant abans de la gran repisa que talla la paret. També aquí "regalarem" un bolt addicional, en mirar de nou una repiseta amenaçant. 

Flanquegem a dretes i no mos agrada. 

Ara a esquerra cap una xemenèia evident. El forat del tresor mos espera però la nit amenaça i la promesa d'un bon sopar ens tira avall

Al matí següent se'ns afegeix la Katie. Som dos cordades. 

Fàcilment arribem a la feixa amb la feina d'ahir ben apresa. 

Els primers sis metres pinten lletjos. Levito per posar els bolts sense arrencar bolos. Netejo terra i pedra descomposta. 

Passat el mal tràngol, curt però desagradable,  m'endinso en un forat màgic que em transporta a temps pretèrits. 

Un avenc a mitja paret molt profund. Avanço vuit metres endins, horitzontals. Supero una muntanya de branques i residus vegetals fins trobar "roca mare" 

Del tresor ni rastre, però trobo emplaçaments per proteccions naturals adojo. 

Ara sí, puc començar a pujar. Emulo l'Armand Ballart i penso: Com xalaria ell! 

Formes capritxoses permeten ascendir amb tècnica d'oposició, la més antiga del repertori. 

Quan la xemenèia s'escanya toca sortir a cercar la llum. 

Moment incert:  podré protegir?

No, però un canto salvador em retorna la confiança per atrevir-me. Arribo a una repisa on munto reunió. 

Escàndol de llarg pel recorregut insòlit i la curiositat dels moviments  

Ara sí, l'Ester s'anima a començar el llarg. Tira i ens obre la part més improtegible de la via... fins emplaçar un bolt des d'on recula. 

Tamarite i de nou fugida endavant que domesticarem clavant un bolt adicional a la baixada, sorpès i acollonit del cop de gas del Xose.  

Munta reunió en una repiseta còmoda abans del darrer mur de la paret, que promet una escalada entussiasmant.  

Em cedeixen amablement les cordes. Com xalo. Canto fins dalt. 

La via ens ha semblat una petita meravella, on l'entorn i la història pesen tant com l'escalada. La pedra alterna entre bona i sorprenent, a cops dubtosa  però sempre cantelluda i adherent. 

Vertical, en ocasions "surplombant", té ambient del començament fins la cirereta final. 

 

Les vistes àmplies de l'Est fins l'Oest, dominen tota l'extensió sud de la Ribargorça. 

Afegeix un possible vivac a la cabanya del coll del vent, companyia i un llibre d'històries com la GUIA DELS INDRETS MÍTICS DE LA RIBAGORÇA ROMÀNICA i triomfes segur. 

Que xaleu molt

EsterMenda, Paret del Pessó, Collegats

Si fóssim americans, tan amants de l'analítica i les estadístiques, constataria que la dificultat de les tres o quatre darreres  apertures va menguant suau però indefectiblement

El que abans cotàvem com Abo inf o ED sup, ara surt ED o MD sup. 

L' "scope" que diuen en anglès, la mirada diríem aquí. 

Les línies que trio i em motiven guanyen senzillesa. No de forma aclaparadora o absoluta, però sí amb una tendència de fons que delata el trànsit de la plenitud a la serenor, ja lluny de la dificoltat extrema i de l'ardor guerrero de la joventut

Llum de tarda al darrer llarg (L11) . Un únic pas de 7a, ben físic. 

 

Miro parets amb perspectiva lúdica. Ens cal xalar mentre obrim, i això s'assoleix pujant bàsicament en lliure, relegant l'artifo a moviments puntuals. 

Continuem cercant una clàssica que ens defuig.

El temps i els repetidors diran si l'hem trobada aquí... tot i que un parell de bolts més al penúltim llarg podrien agraïr-se

A tocar de tres grans clàssiques (Tànger, NoVolsSopa, i Casablanca), prou lluny per evitar que ens vegin  i per recordar la quantitat d'espais i llocs esperant primera, a poc que cerquis. 

Això sí, l'hem polit i estimat, sense estalviar martellades que netegin ni repeticions que sanegin. 

Arribant a R10. 

Aquest diumenge, en repetir-la, perdo un xic  d'entussiasme: la discontinuitat de les feixes i zones herboses maten un inici inquietant i un final apoteòsic. 

Per més temps que hi emprem, la realitat s'imposa: la part central tomba. Dos xapes al llarg de quart guien i permeten trobar la línia ràpidament, oblidar aquesta intermig que lliga baix i dalt. 

També descobrim uns nois de Lleida obrint (o equipant, no sabria dir) una nova línia a la nostra esquerra. 

Sobre la via:

Atenció a un primer llarg prou exigent (per l'absència d'equipament fix, no pas pel grau), on cal parar atenció després de la penúltima xapa. D'aquesta xapa pujar un metre, posar un Camalot roig (nº1) en un forat i travessar quasi horitzontalment 4 o 5 metres cap a l'esquerra, sense pujar massa aviat per un diedret ceg. Cal sobrepassar aquest diedret ceg fins trobar un segon forat estret que admet exclusivament un Totem roig (totem nº1). D'allí, ara sí, continuar amunt fins la darrera xapa que és afegida.

També atenció al bolo de la quarta tirada, perillós i amenaçant, que no hem pogut/volgut tirar atemorits que arribi a la carretera. Tot i que s'evita amb un moviment de 6b/c, de baixada hem clavat un bolt addicional per si convingués azerar i estalviar tocar el bloc. 

El segon pot aixoplugar-se relativament bé a la tercera reunió (lleugerament baumada), i amb sort les cordes lliurarien en un hipotètic desprendiment.  

Sortida de la R2, encarant el tercer llarg. La foto exigera el desllom 

Dos llargs de la zona intermitja fan perdre la continuitat, resten bellesa i ambient. Peatge (car) a pagar quan vols que la via conclogui al cim, i necessari per baixar caminant per la Ferrada. 

Primers moviments de la sisena tirada. Ganxos dolents que obliguen a foradar en lliure

I aquí sí que desploma. 

Hem deixat les reunions de rapelar amb una anella i corda, permetent escapar fàcilment. 

La part superior ha sortit un pèl obligada, en especial el penúltim llarg de 6c+. Dos cordillets llargs alleugeririen l'obligatorietat dels moviments, quan els deixem... 

El Tamarite tastant (i encadenant) lo llarg obligat

Que xaleu molt,

Ester, Nadia i Albert