EsterMenda, Paret del Pessó, Collegats

Si fóssim americans, tan amants de l'analítica i les estadístiques, constataria que la dificultat de les tres o quatre darreres  apertures va menguant suau però indefectiblement

El que abans cotàvem com Abo inf o ED sup, ara surt ED o MD sup. 

L' "scope" que diuen en anglès, la mirada diríem aquí. 

Les línies que trio i em motiven guanyen senzillesa. No de forma aclaparadora o absoluta, però sí amb una tendència de fons que delata el trànsit de la plenitud a la serenor, ja lluny de la dificoltat extrema i de l'ardor guerrero de la joventut

Llum de tarda al darrer llarg (L11) . Un únic pas de 7a, ben físic. 

 

Miro parets amb perspectiva lúdica. Ens cal xalar mentre obrim, i això s'assoleix pujant bàsicament en lliure, relegant l'artifo a moviments puntuals. 

Continuem cercant una clàssica que ens defuig.

El temps i els repetidors diran si l'hem trobada aquí... tot i que un parell de bolts més al penúltim llarg podrien agraïr-se

A tocar de tres grans clàssiques (Tànger, NoVolsSopa, i Casablanca), prou lluny per evitar que ens vegin  i per recordar la quantitat d'espais i llocs esperant primera, a poc que cerquis. 

Això sí, l'hem polit i estimat, sense estalviar martellades que netegin ni repeticions que sanegin. 

Arribant a R10. 

Aquest diumenge, en repetir-la, perdo un xic  d'entussiasme: la discontinuitat de les feixes i zones herboses maten un inici inquietant i un final apoteòsic. 

Per més temps que hi emprem, la realitat s'imposa: la part central tomba. Dos xapes al llarg de quart guien i permeten trobar la línia ràpidament, oblidar aquesta intermig que lliga baix i dalt. 

També descobrim uns nois de Lleida obrint (o equipant, no sabria dir) una nova línia a la nostra esquerra. 

Sobre la via:

Atenció a un primer llarg prou exigent (per l'absència d'equipament fix, no pas pel grau), on cal parar atenció després de la penúltima xapa. D'aquesta xapa pujar un metre, posar un Camalot roig (nº1) en un forat i travessar quasi horitzontalment 4 o 5 metres cap a l'esquerra, sense pujar massa aviat per un diedret ceg. Cal sobrepassar aquest diedret ceg fins trobar un segon forat estret que admet exclusivament un Totem roig (totem nº1). D'allí, ara sí, continuar amunt fins la darrera xapa que és afegida.

També atenció al bolo de la quarta tirada, perillós i amenaçant, que no hem pogut/volgut tirar atemorits que arribi a la carretera. Tot i que s'evita amb un moviment de 6b/c, de baixada hem clavat un bolt addicional per si convingués azerar i estalviar tocar el bloc. 

El segon pot aixoplugar-se relativament bé a la tercera reunió (lleugerament baumada), i amb sort les cordes lliurarien en un hipotètic desprendiment.  

Sortida de la R2, encarant el tercer llarg. La foto exigera el desllom 

Dos llargs de la zona intermitja fan perdre la continuitat, resten bellesa i ambient. Peatge (car) a pagar quan vols que la via conclogui al cim, i necessari per baixar caminant per la Ferrada. 

Primers moviments de la sisena tirada. Ganxos dolents que obliguen a foradar en lliure

I aquí sí que desploma. 

Hem deixat les reunions de rapelar amb una anella i corda, permetent escapar fàcilment. 

La part superior ha sortit un pèl obligada, en especial el penúltim llarg de 6c+. Dos cordillets llargs alleugeririen l'obligatorietat dels moviments, quan els deixem... 

El Tamarite tastant (i encadenant) lo llarg obligat

Que xaleu molt,

Ester, Nadia i Albert