Catalunya ye ye

Una vía preciosa, una idea lícita, una broma divertida,

topo actualizada febrero 2023

Si com diu la via veïna, d'España ye solo una, llavors Catalunya ye una altra, o millor encara, Catalunya ye! ye!  

L'Edu i el Javi sovint ens obsequien amb línies precioses.
Aquí, a banda de regalar-nos una via nova, ens van esperonar a cercar resposta al nom que havien proposat.
Tan lícita l'una com l'altra, en plenitud de dret, com qualsevol idea que defensem des de l'educació, el respecte, la convicció i, si pot ser, amb una mica -o molt- d'humor.


Via oberta en dos dies relaxats i quinze minuts.

Al primer atac van caure cinc llargs i el convenciment que estàvem trobant "la clàssica". Només el seny del Dani apuntava dubtes.
Al segon, una setmana després, retornàvem a la realitat feixuga: trams de setè i 6c mantingut i obligat.

Ester oomençant la navegació pel 7a+, llarg 6

Massa difícil per una clàssica avui, potser la clàssica de demà, potser.
En tot cas a anys llum del monument a la dificultat que acaven d'obrir l'Eneko, l'Arkaitz i el Mikel Saez ben apropet, o de l'encara més recent Good Brothers dels Bueno i cía.

Els quinze minuts referits corresponen als 10 darrers metres i a una xapa.
La nit i el cansament arribaven un dijous 1 de maig, deu metres per sota del cim.

Darrer llarg, el Tato arriba a la zona clau, placa gris blavosa tota de peus 

El Tato, que sortia d'un reguitzell de lesions, no havia perdut el gust per volar i em recordava com cal obrir: obligat i a fons. Tres volades del penúltim parabolt al sol del crepuscle, emoció, i moviments obligats. Estava mort, i m'oferia provar. La llum era escassa, la motivació després de veure'l saltar tres cops al mateix pas minvava. Avall.

esgotant les forces sota les últimes llums del dia

L'endemà tornaríem amb l'Ester per fer-ne la primera repe i provar de sortir. Parada al darrer bolt del Tato per recollir el taladro i amunt.

Cinquè llarg, un 6c amb les preses justes  però suficients. Una menys i llarg impossible

Per darrera ens apretaven la Mari i l'Unai, constatant que la via val la pena, que els quatre darrers llargs en placa suposen un curs de ball de peus i d'equilibris, mai excessivament difícil, mai monòton, sempre emocionant.

L'Ester aguarda a la sisena reunió, 

pujo el taladro penjat de l'última xapa que va posar el Tato

L'Unai i la Maria apreten per darrera. Ells confirmaran el grau. 

començament del segon llarg, encara clàssic, un 6b+ exigent

Resumint, una via ben bonica on les adherències i els moviments d'equilibri accentuen les diferències entre un primer i un segon de corda, mai massa física. Admet, per tant, la combinació d'un primer que tiri, i un segon que segueixi.

Apa, que la disfruteu tant com l'hem gaudit nantros.
Montañesa, l'escalada més viva del moment actual, on poc a poc anem esgotant les línies verges.
Som depredadors, també de roca.