Escalada enervant del primer moviment a l'últim, plena d'aventura.
Hi ha xapes, sí, bastantes. I són tan aprop (o tan lluny) als trams senzills com als difícils perquè la pedra pot rebentar en qualsevol pas, inesperadament, com una bomba de rellotgeria o una mina soterrada.
Via vertical i sostinguda. Els vols surten nets quasi a tot arreu. Mai excessivament exposada. Sí aleatòria i plena de tensió, excitant, sempre excitant.
Aquesta incertesa contínua provoca esgotament mental, però també una sensació de plenitud i gran alleugeriment quan la conclous.
Recordo amb neguit cada canvi de cap de corda en arribar a la reunió: Passar del plaer i l'admiració mentre l'assegurava lo Simonet, a la por i l'exigència de navegar per terra incògnita. Aquí, com en moltes vies que he obert amb amics més forts, l'estratègia i l'elecció de les tirades esdevé fonamental. Trieu parell...
Trams de boleta fina unida per una argamassa terrosa i rogenca, plens de tanta incertesa com el principi d'indeterminació de Heisenberg: impossible calcular si aguantaran el teu pes. Impossible saber quan, on i quants metres volaràs.
Escalda que no sovinteja: lliure de dificultat sobre roca aleatòria. Entendreu perquè les Roques sempre han estat terreny on predomina l'artifo
Impressionat veure al Simonet superar el llarg 3 i, especialment, el 5è. Temple, temple, temple
Revolten pel meu cap les repeticions de vies trencades que fèiem amb el Sebastià: Port Aventura o Territori Utu al Doll, la Via del Teix al Port. També la temible Buscavires de la Roca Dreta de les Valls que repetírem amb el Kike a finals dels 90, encara avui la més compromesa dels Ports. CapCot els hagués encantat...
Els qui continuen mantenint que les xapes maten l'aventura o manquen adrenalina, passeu a gaudir-la.
Escaladors exquisits, abstingueu-vos!
Via NO-APTA ni recomanable per tothom
