Xalant per l'Urgell. Eeec!!! (Peramola) en fotos

Beótica asegurada por la mano experta de Míriam en L4. 

Crux del largo y de la vía

tot just feia dos anys de l'aplec de Coll de Nargó, 

tot just 2 anys des que vam acabar amb lo Simonet la via Eeec!, una petita joia a la Paret de les Dues, ben aprop del famós sector esportiu d'Oliana. 

Nyaflots com som, ni una sola foto que mereixés la pena. Únicament la ressenya per motivar al personal. 

Dissabte vam tornar-hi la Bea i la Míriam, el Claudio i jo. 

Dues cordades, moltes ganes i un dia inoblidable. 

La nit, el sopar i la festa també ho van estar: Quines ganes teníem tots de ballar i veure amics

Aquí en van unes fotos. 

La Míriam començant la via. Roca que promet trinxar dits i peus

Les coses canvien a L2. 

El Claudio escomet un mur de xorreres equipat. Pas ambientat més amunt per arribar al sostret 

L'alternància és bella. O més aviat la segona cordada. 

L3, un mar de velcro i gotes tan esmolats que fan mal. Llarg equipat.  

La Míriam sortint de R2, un xic expo fins arribar a la primera xapa. 

Cric-cric fan els peus mentre van trencant coral. 

Degotall per finiquitar L3 i enfocar L4, la part més física de la via. 

La Míriam enmig dels corals de L3

Després de 35 mts de patir i gaudir, s'agraeix tocar canto

El quart llarg trencarà l'encadenament de tots

Aguardeu força per la part superior, allí lo Simonet se'm va desbocar

Ambientillo a R3.

Cordada femenina, la forta d'avui sens dubte

Començant la part física del llarg, un bon 7b o més en absència de cleques

Petit repòs sortint del sostre. 

Recupereu-vos perquè després cal navegar de xapa a xapa, i no entren gairebé res 

o costa tant de posar que millor tirar

Una mica de magnesi testimonia les ocasionals repeticions de la via. 

Veient com vam passejar els ninos tota la via, tret del darrer llarg i i algun moment eventual, em plantejo si aprofitar la tornada per afegir 6 bolts a tota la via, i evitar dur-ne el pes a l'arnés. No canviaria dificultat ni compromís.

 

Sin ton ni son

deambulando por el valle de Chistau, sin objetivos claros. 

Simplemente estar ahí

Fuenfría. Tato sonríe en L6 de el vol de l'home ocell - 7b. 

Empujando con Tato la vía de Fuenfría, el vol de l'home ocell. El último ataque ya desde la vira, hartos de sufrir nuestros propios largos, siete duras tiradas de séptimo, grau de Peus (no de Reus), a menudo expuesto. 

Cuando terminemos no tendré energía ni resistencia para aguantar tanta exigencia. 

Intentando repetir la Papi on Sight. 

De nuevo, atascándonos en la gran vira superior, exhaustos. Terminaron los largos días de verano y primavera. Ahora sólo puedo volver con algún máquina que vuele por esos primeros 6 largos, y que alcance la vira con tiempo y fuerzas suficientes.

Arreglamos la Dibu. 

Sigue obligada, un buen 6c para pasar por ese segundo largo de 7b indecotable, obra y Gracia de Santi (gracia). Pero los tramos fáciles de la ruta, allí donde sufrías bien por la calidad de la piedra, por la imposibilidad de asegurar, o por la incertidumbre del recorrido, ahora mejoran con algún pitón o chapa añadidos. Hemos cambiado el emplazamiento de un par de reuniones convirtiendo la ruta en más directa y homogénea en el grado de 6c.

Plaisir total. 

Repito de nuevo en Illusion des Possibles, de JP Rio. Un rutón precioso, agradable (si no te pierdes como me sucedió) y factible en libre con el 7a asentado. Cómo lo gozamos. Ocho largos estupendos, un plan ideal para los días cortos de finales de otoño.

Adjunto topo actualizada según nos pareció. La primera vez que pasé hace un par de años, con la vía reciente, los pasos duros dependían de regletas frágiles. Ahora, con la vía tocada, limpia y repetida, se tornan más asequibles. Los sextos me siguieron pareciendo severos.

Continuar buscando, condena a la que estamos atados, placentera e irremisible

Pollito Pio

L'enfonsament del camí del Congost ha retornat la tranquilitat a Montrebei. I quan els núvols enterbolen el cel, el paratge retrocedeix 25 anys enrera. 

Ahir diumenge vam tenir un d'aquestos dies plens de silenci, buits de barques, caminaires o escaladors. Anunciaven plugim a les deu del matí, i ruixats a quarts de tres. Quatre cotxes al Prat, ni un ànima a les parets. Tot per nantros. 

Dues cordades per provar la Pollito Pio, tot just sortida del forn: lo Ferran i i el Claudio primers, la Bea i jo al darrera. 

Entre els quatre hem aconseguit encadenar; i tots quatre hem caigut en una tirada, totes diferents!

la Bea acabant L1

Claudio a la sortida de L2

entrant a R1

lo puto pas de L3...

Un tip de riure, un tip de xalar. 

Via començada la tardor passada amb l'Ester, i acabada amb ella aquet setembre aprofitant un dia tapat. 

Entremig vam provar de finiquitar-la amb el Tato i lo Simonet, sense guanyar ni un metre, per un niu de voltors que habitava la quarta reunió. Lluny que molestem, el pollito que pïi tranquil 

 

fissura de L4

L5, el Claudio resolent la part inicial del llarg

l'altra pas dur de la via. L5

Via molt variada, grau homogeni i obligat en torn al 6c amb un parell de seccions concentrades. Serà clàssica perquè amb un ús assenyat de les proteccions, permeten provar i volar. Bona pedra salvant els primers 10 metres d'encofrats montrebeians, bastant sanejats (mireu al terra!). Escalada entusiasmant.

Especial menció al llarg 3er per la seva singularitat, tot panxes tipus Riglos, únic al Congost, complicat d'encertar a vista. 

Que la gaudiu