jueves, 19 de agosto de 2010

PeTiT bOmBoN, via nova a Peña Montañesa

Aquest dilluns 16 d'agost, dia de festa per alguns privilegiats, vam poder escapar-nos pel Piri d'Osca.

Després d'un parell de dies obrint via amb l'Unai al Tozal, de barallar-nos amb la roca, d'esforçar-nos per trobar una línia que no demani expansions, hem aconseguit obrir únicament 3 llargs i mig.
Ja portem 4 dies repartits per l'estiu, i 8 tirades entre la Karrum i la Murciana baix, i la Karrhum i la Picazo dalt. Molt d'esforç per tan poc botí. Sortosament sembla que la via sortirà, dura i obligada, però sense haver portat burilador en cap moment. No dic màquina perquè sí que la portava: el dimoniet de l'unai.

Diumenge nit, mig mort, no em queden forces per tornar a Reus, i com que em "deuen" vacances opto per fer un parell de trucades als amics d'Osca.
L'Edu s'apunta, incombustible. I ens decidim a repetir a Peña de Sin.
Però el matí es lleva sense un núvol, i no ens atrevim amb una paret tan solejada.

Montañesa, anirem allí sense objectius clars.
I què passa quan s'ajunten la fam i les ganes de menjar ? ... que acabem portant el taladro cap a La Espluga de las Golondrinas, una paret curta que ens permetrà obrir una línia que sembla fàcil, a la cartera des de feia temps.

Aproximació còmoda però feixuga amb les motxil.les d'obrir. L'energia se'm va esgotar dissabte i diumenge.
I a peu de paret, carai, no veiem cap línia fàcil.
Sembla que no obrirem en el dia... promet setè mantigut.

Tot i això, a la que anem fent metros, la roca presenta formes tan generoses que surt un grau acceptable, i obrir esdevé una tasca agradabilíssima.

Lamentablement ningú dels dos portava càmera.
Una pena, perquè si veieu les fotos de la pedra, hi aniríeu sense dubtar.

Finalitzem la via allí on la roca perd l'encant i la vertiQUALITAT. Dos rapels i al terra.

Dia rodó, temperatura constant que ens ha fet escalar en màniga llarga (!!!) un 16 d'agost al sol. Sorprenent i agradable com la via mateixa.
De baixada afegirem uns quants bolts per "solventar" els passos que havien sortit exposats.

que la gaudiu tan com nosaltres !

jueves, 5 de agosto de 2010

Lágrimas en la Roca (Peña Montañesa)


Aquest finde hem acabat una via preciosa.
  • Preciosa pel lloc, un pilar amb vistes al sobrarbe que va descobrir fa anys el Picazo, un home que té nas privilegiat per descobrir línies de gran estètica.
  • Preciosa per la roca, a baix arenisca solcada per fissures i amanida d'incrustacions capritxoses, i a dalt un calcari de qualitat excepcional que a tirades recorda al Taghia (gotes i llàgrimes d'aigua) i a cops recorda al Wenden (placa gris treballada i adherent).
  • Preciosa per l'escalada, sempre vertical.
  • Preciosa per la companyia dels amics amb qui l'hem oberta: la Diana, el Castellet, el Manu , el Vicenç i l'Unai.
  • i preciosa pels moments recordant als amics que ja no poden escalar amb nosaltres.


Unes fotos


La Diana al llarg 5, tot just per sobre de la vira que permet escapar-se del pilar. Llarg que comença amb unes gotes d'aigua sorprenents i acaba en una secció més a bloc oberta amb ganxos o 7b/+
Unes vistes del pilar, foto del Guillem i del Roy des dels rapels de la Vía de Verano


Reunió 7, assegurant mentre el Manu obria un tros del llarg 8. Tot plegat ens va costar unes 6 hores repartides en dos atacs, primer el Vicens, després jo i al final el Manu. L'Unai va ser el primer en fer-lo al rotpunk i a vista, i després al darrera venien el Mikelchu, l'Arkaitz i l'Andoni, que també el van treure. Aquestos vascos són d'un altra pasta.
Aquí unes fotos del Mikelchu apretant al llarg en qüestió

Roca sublim

I finalment una foto del darrer llarg, L9. El dia que muntàvem la R8 i véiem l'esperó gris un xic tumbat que ens faltava vam pensar que la tirada sortiria de 6c, potser 7a perquè ja sabem que la placa acostuma a encabronar-se. Va ser l'Unai qui el va obrir penjant-se només una vegada per posar una xapa (la resta en lliure mentre obria...), amb una dificultat de 7a/b.





I uns comentaris de la via.

Escalada libre sobre roca excepcional.

Vía muy mantenida con dos zonas bien diferenciadas: la parte inferior que recorre fisuras y zonas de autoprotección, y la zona superior que surca placas compactas de roca muy labrada (mar de gotas de agua, canalizos y lágrimas)

En la vira intermedia (R4) pueden dejarse bambas y material, puesto que la parte superior no hace falta repetir piezas (basta con fisus, micros, y friends hasta nº3 ). Eso obliga a rapelar por la misma vía. Reuniones con parabolt, prever algún cordino por si acaso.

Se han añadido seguros para eliminar los pasos más expuestos. Aun así es recomendable dominar el 6c/7a para escalar con seguridad. Atención al L2 de aseguramiento un tanto precario.

En el último largo hemos salido por una vía que no controlábamos. Si los autores lo desean, retiraremos la chapa que conecta con ella (está a 3 o 4 mts de esta otra vía).