lunes, 21 de abril de 2014

L'Edat Perillosa, Clàssica-Moderna a la serra del Montsant


Ni Clean, ni Trad, ni Clàssic, ni Friki... Per a mi aquesta manera d'obrir i entendre l'escalada no s'adiu a cap dels termes establerts. La podria anomenar Clàssica-moderna: Pujar en lliure catxarrejant fins que la pila s'acaba o la por et domina. Si paro poso una expansió, doncs sé que quan repeteixi el llarg per encadenar-lo i arribi al mateix lloc estaré igual de fatigat física o emocionalment... i ja no tinc edat per a prendre mal...

En tot cas, a tota dona li arriba un dia L'EDAT PERILLOSA!

Olivé tti  dixit





Montsant, una cinglera ben coneguda -i visitada- per l'esportiva, quasi bé ignorada per les vies llargues.
Preciosa panoràmica del Montsant

Hi podreu trobar ultra-clàssiques del Tosset obertes fa més de 30 anys, clàssiques de línia superba obra de l'Armand, del Pep Jané, de l'Arti i l'Ignasi , convivint amb noves vies dures -i molt dures- obertes els darrers deu anys pel Joan, Endika, germans Brescó i altres que oblido.

Totes tenen en comú uns recorreguts de 3 a 5 llargs, i una roca que varia d'excel.lent a mediocre, sovint dins una mateixa via. Predominen plaques, verticalitat i forats a les difícils, fissures i alguna placa tumbada a les més clàssiques. Sovint demanen un bon assortiment de "bitxos" per complementar les expansions que trobareu en quasi totes les línies.

edat i elegància imprescindibles en una via així

Feia dies que l'Olivetti m'anava venent les bondats del Montsant, i aprofitant un cap de setmana de meteo dubtosa em va invitar -i convèncer- a provar una les mil línies que té identificades en aquesta muntanya tan seva.



El Joan és un autèntic legend que aplica una ètica particularment encertada: allí on es para posa xapa
inici del segon llarg, roca delicada assegurada amb un para-VolS

Encara que moltes de les xapes estan posades en lliure
Primer llarg extraordinari


Estil que també combrega amb una màxima seva:
"Hi ha dues maneres d'abandonar una via de lliure: rapelant o pujant en artifo"
Un altre dia ja explicaré què vol dir legend...

arribant a la segona reunió

sortint de la segona reunió

Segona reunió, equalette dels collons

perspectiva insòlita de la segona reunió

la costurera en acció... quatre peces en metre i mig. 
Ara hi ha un bolt i pedra sanejada

Més info del Montsant, via llarga, a un Vèrtex de fa anys, nº 244, i a la guia Montsant del Luichy

Fotos brutals del Montsant a http://joancapdevilavallve.com

viernes, 11 de abril de 2014

Lluita pel plaer i altres joies de l'Urgell

No és un secret que el Miguelón té unes aptituds per l'escalada extraordinàries, però també cal sumar-hi gust i un estil per les apertures difícil d'igualar.

Com que no tinc fotos de la paret, 
aquí en va una de la Mare Tenebrosum, fben a prop de la Lluita

Fa uns dies vam anar a provar aquesta joia de l'Urgell, Lluita pel Plaer. Teníem clar que de love climbing res, que patiríem. El cert és que vam xalar i patir a dosis elevades, i sobretot vam escalar molt a gust.


Portàvem dues topos a primera vista idèntiques, que diferien únicament en els graus.
Sens dubte em van semblar més exacte la de grau elevat que la suau, i aquí la reprodueixo.

Tot i que el primer llarg tresca per rocam brut de polsims i liquens secs, a mesura que puges la roca esdevé bona fins convertir-se en fantàstica als tres darrers llargs.
Fantasia defineix les formes que trobareu a la penúltima tirada, un mur de ratlles estriades net d'expansions tret del sostre a superar en Ae (ben estirat) amb dues xapes que ja es mouen. La sortida d'aquesta cinquena reunió té "salsa", i convé anar ben rodat en 6c... o 7a per escapar d'una reunió difícilment rapelable. Si no ho teniu clar, un parell de ganxos poden evitar que truqueu els bombers, però si calgués, demaneu pel Miquel, el pare de la criatura, culpable del pas obligat i aeri.

Genial també el llarg de 7a+, amb un darrer pas que sobrepassa el 6b indicat amb escreix.
OJU que sembla que una parelleta de falcons ha nidificat darrera la cinquena reunió i, en no ser possible abandonar, l'emprenyaries fins sortir. Caldrà evitar la via uns mesos.


Aquest diumenge, saturats de grau i d'apretar, optaríem pel Coscollet i la -ja- clàssica Neuronium.
Magnífica feina de l'Hita, Picazo i Medel a qui no puc sino agraïr el bon gust i la currada per trobar una línia "love climbing" ideal per portar amics, companys, i xicotes a qui agradi la muntanya, bregats en les vies de fons, però sense un grau excessiu.
Ma germana va xalar d'allò més.

El lloc, el paissatge, la solitud que es respira en aquest raconet tan proper i llunyà de la civilització, el converteixen en un destí a recomanar.
Una part inferior d'onze tirades condueixen a una feixeta còmode on dinar, esmorzar o simplement descansar i contemplar el país. D'aquí pots triar escapar-te caminant (trescant) o continuar set tirades més pel mur superior d'aparença inexpugnable. Les tirades penúltima i anterior exigiran sang freda pel primer de corda, i precaució amb la roca no sempre sana, sovint barrejada amb herba, terra i blocs. La darrera millora.


El cim magnífic.
Com a recomanació, anar a dormir al cim. La pista, 15 kms de camí acceptable, demana 45 minuts de cotxe o furgo. Des d'allí baixareu per la canal fins arribar als ràpels que condueixen a peu de via. Tot i marcar 3 rapels, amb cordes de 60 podeu fer-ne dos.
Trobareu una instal.lació de spit + parabolt + clau i fareu primer rapel de 40 mts fins un parabolt + clau,
un segon rapel de 20 a spit + clau (primer i segon rapel empalmables),
i d'allí al terra en 55 mts.
Atenció, del primer rapel de bolt + clau no s'arriba al terra, quedes penjat. Si us embarquéssiu, hi ha una instal.lació de dos spits a la part Est de la canal que costa bastant de caçar.


Gràcies per les vies, i pels consells Miquel.
I no cremis el taladro... que et surten unes vies precioses.

miércoles, 2 de abril de 2014

Tela

Tela 
un crit, un record, un cabreig.

El desig de tornar a escoltar "tela nanu, tela boig", un impossible.

moment de contemplació a la Fraucata, terreny predilecte d'en 

Toti


A Montrebei, al cim de la Paret de Catalunya, un arbre de Vic recorda a en Toti.
També és casa seva, prop del cel, damunt la boira




Millor la idea d'en Paca: dedicar una via a un amic del tot viu i ben actiu.
Imagino les birres compartides amb enveja

miércoles, 12 de marzo de 2014

L'Enigma de les Calces (Roc de Collars)

No, no resolveré el misterio.

Ya os encargaréis vosotros de especular y proponer soluciones al enigma.
Ester y yo nos limitaremos a escuchar, y por supuesto a reírnos de vuestras ocurrencias.




Vía ciertamente bella a excepción de un primer largo que no hemos conseguido solucionar.
La mejor opción continúa siendo entrar por el primer largo de la espléndida "Séptimo de los Cielos", un préstamo que espero sus autores sabrán perdonar.



El segundo largo, primero en pertenecer a la vía si entráis por Séptimo , surca una placa que derrocha continuidad sobre presa pequeña en sus 30 metros de ligero desplome.


En el tercero y el cuarto la escalada se torna técnica, a pies, enlazando tramos de placa con alguna leve fisura, mantenidos y de navegar.

El último disminuye en inclinación y dificultad, no en interés, y se comerá todo el material que decidáis llevar.




Collars no ofrece escaladas feas, ni tan siquiera escaladas mediocres. Todas, absolutamente todas, recorren una roca de belleza casi sensual.

http://albertganxets.blogspot.com.es/2013/03/collars-el-cielo-puede-esperar.html


Una pista, la solución está en el contrario.
No esperéis más aclaraciones. Repetidla, disfrutadla.

jueves, 6 de marzo de 2014

Alacant clàssic i extrem (Wish you were here + You were Younger)

Porto vint anys peregrinant cap Alacant quan arriben la tardor i l'hivern, i sempre ens ha regalat escalades excepcionals.

A la qualitat de la roca d'Aitana s'hi suma retrobar els amics del sud, tan fanàtics com nosaltres, una mica més forts. El Roy sempre ha estat el nostre nexe d'unió. Compartim plegats els secrests i les millors cireretes a Nord i Sud de l'Ebre.

La taula, petit mur de qualitat insuperable al Divino, Sella

Fa prop de mes i mig vam baixar i en Roy em va enganyar per provar la Wish You Were Here, famosa via de l'Edwards que dibuixa la línia més fina i lleu de La Taula. Quatre llargs de setè grau i un de vuitè amb tres pitons com a únics punts de progressió. Una via que mai havia inclòs entre els meus objectius perquè se m'escapava de grau.
Corregeixo, se'm continua escapant.

Una piada d'en Roy i en Javi Mercury  de fa sis mesos me la va refrescar. L'havien provada i els graus semblaven ara més assequibles.


Mentida!!! Continua sent diabòlicament difícil. Un veritable repte pels fanàtics del TRAD.
A excepció del primer llarg que cal protegir amb microtascons (RPs), la resta s'assegura prou bé fins i tot mentre la proves en lliure.
El moviment més difícil es concentra en una secció de dos metres al tercer llarg, allí on la fissura desapareix. Cotat inicialment de 8a, ara l'han regraduat a 7b/c segons em diu el Roy, mentre encadena esbufegant.
Per mi va ser A1+, pas de ganxo per sobre de dos bons fissus.
Roy, poc abans del pas clau

Després a gaudir: Dos llargs de 7a/b i 7b que s'asseguren prou bé. Dits de ferro, peus de ballarina, coordinació d'acròbata.
cinquè llarg, aquí sí que disfrutava

M'agradaria repetir-la... tota de segon ... per gaudir dels moviments preciosos: és un bombonet si tens la força i la tècnica exigides.

El dia no va acompanyar massa. El vent, lo Seré, mus va emprenyar ja des del començament.

M'agafaria des del primer llarg, un 6a+ que vaig resoldre en A2 (C2), crec que en lliure arriba al 7a per més 6a que digui la topo, encara que els cabrons del Roy i el Javi mantinguin que no passa de 6c.
Tricota que tricotaràs

Disset "seguros" pels quinze metres de la tirada de "6a+", poc més d'una hora.
Tot un record.

En Roy, en Javi i l'Ester encara se'n foten de mi, els molt cabrons, tatarejant la cançó de "la costurera", una melodia que fa estralls entre els meus companys de cordada, composada pel Tato fa anys mentre m'assegurava a Montrebei ...

L'Ester i el Javi, més intel.ligents, provarien una altra línia també neta, un xic més assequible, igualment mangífica, la Fissura Edwards, al tocar de la nostra, tota mantinguda en 7a.


Diumenge volíem sol.
Sol i una via on poder escalar més en lliure, frustrat per la meva incapacitat del dissabte precedent.

I quina elecció tan superba: You Were Younger, al Puig Campana. Una via del mateix Javi (Mercury) també tradicional, també extrema, sostinguda en el 7a tot i una topo on predomina el 6c.



Tasteu-la amb respecte o en sortireu escaldats

L'han obert fa tres anys aprofitant l'espai que deixaven algunes ja clàssiques de la cara SudEst del Campana, combinant l'autoprotecció i alguns bolts indispensables -allunyats- a les zones improtegibles, amb un gust exquisit .

Segon llarg, un 7a amb aires de 7b consolidat

Porteu un joc de totems, semàfor d'aliens, C3 verd i vermell, camalot 0.75, 1, 2, i 3, i fisus
Magnífica, absolutament recomanable !!!

i darrer llarg, roca sublim

Altra cop he sentit enveja... i plaer mentre la repetia.
Sembla que la seva veïna Virgo s'hi pot comparar.
Justificarà una tornada al Sud del sempitern bon oratge.
Si feu virgo, al material d'abans sumeu-hi camalot del 4

La foscor envolta Benidorm, n'emmascara els edificis
i converteix una postal de gust particular en un paissatge meravellós. 

Roy, Javi, gracias por el paseo
y cabrones, cómo apretáis!



jueves, 23 de enero de 2014

solos en Sendero Luminoso, Potrero Chico



DOCE largas horas y 1.000 kilómetros de buena carretera separan Basaseachic de Potrero Chico, que es, probablemente, la escuela más internacional de México.

agujas en el sector outraged wall

Situado a media hora de la urbe de Monterrey y a un par o tres de horas de la frontera con los USA, Potrero recibe escaladores de todos los rincones del planeta. Hace unos años la guerra del narco acabó con su popularidad, al menos temporalmente. Pero desde hace un par de años la tranquilidad ha regresado y puedes incluso olvidar tus cintas y cuerda en los sectores sin temor a que desaparezca.

El nombre de Potrero responde y describe a una estructura geológica en forma de corral natural delimitado por enormes paredes. Su geometría circular permite escoger orientación de sol o sombra en función del calor que puede llegar a insoportable incluso en invierno, estación caracterizada por una gran amplitud térmica con noches rigurosas y días a menudo templados

Predomina un calcáreo de calidad, labrado y muy adherente en las caras soleadas, salpicado de palmitos y palmeritas, algunos cactus y maguey (planta parecida al aloé vera de la que se extrae el tequila). Me recordó a una mezcla de Órganos de Montoro y Alicante de gigantescas dimensiones salpicado de vegetación.

Sendero Luminoso se ha convertido por méritos propios en la ruta más famosa del lugar, una genialidad de 15 largos once de los cuales superan el 5.12, muy sostenido entre 7a+ y 7c.
Orientada a Norte riguroso, no es ni la más difícil ni la más larga, pero sí que es un festival de placas de adherencia y técnica muy muy mantenida. Presenta una terraza a medio camino y una longitud que te hace dudar con la estrategia a emplear: un día exprés, o un par de días con vivac en repisa.

el Toro, la más emblemática de las paredes. 

Topo aproximada de Sendero Luminoso, los grados son orientativos y dependerán de la limpieza de los agujeritos y fisurillas
 Acaba a un centenar de metros de la cima, cuando pierde verticalidad, aunque en la foto no se aprecia por falta de perspectiva


Abandonamos a las mozas en la comodidad de nuestra casita a las 7 de la mañana, huimos de la calidez del hogar y afrontamos la aproximación con las primeras luces del alba. En poco más de 40 minutos alcanzamos la base: cuerda simple, 16 exprés y un juego de Tótems que podríamos habernos ahorrado. El segundo (o sea, el menda en la mayor parte de los largos) arrastrará una cuerda de 7,8 para los rápeles.

Los primeros 30 metros permiten calentar, y de repente se concentran los movimientos de 12.b (7b). Sin remordimientos me trinco a un par de chapas.

Primer largo. Los Bolts y la roca saneada de plantitas señalan el recorrido


Segundo largo,  12.c (7b+),  tricky tricky tricky, y además mojado. Unai se cae y jode su a vista. Sarta de imprecaciones y juramentos en arameo. Lo tengo claro, me vuelvo a pillar sin remordimiento alguno. Creo que los tipos que graduaron la ruta andaban finos en fisurillas de dedos, la sección clave de este largo, con empotramientos de falange particularmente dolorosos y pies horribles.

Tercer largo... 12.c, el bizcochito se lo zampa sin despeinarse.


Continúo de segundo. Milagro, me sale. No puede ser más de 7b.
Esto me anima a probar el cuarto largo de primero, un 12.a precioso. Triunfo. Ya he cumplido, podría retirarme ahora.

ambiente, cuarto largo

algún empotramiento rompe la monotonía de la escalada hipertécnica de placa. 
Esto es América!!!


Quinto largo palmera incluida. Otro largazo de bellísima ejecución. Alcanzamos la repisa a unos 250 mts del suelo, a poco menos de mitad de vía. Momento kitkat. No, no nos pegamos ningún achuchón. Comemos unas barritas, tomamos -agua-, y aliviamos pies de la compresión de unos gatos ajustados.

Haciendo el mono. 

A partir de aquí los largos se suceden igualmente difíciles aunque más cortos. Las reuniones continúan resultado "dolorosas". Me sorprende como los tipos que abrieron una vía tan bella, con tantísimo curro de limpieza y route-finding, no se preocupasen de encontrar alguna repisilla digna para los pies. Quizás llevaban guíndola o hamaca, o quizás se la pelaba estar colgados.

El melón resuelve el otro 12.d con un movimiento de fantasía "flotant" bien distinto del habitual (ni magnesio ni restos de goma de gato). Me lo chiva y me llevo otro premio de consolación con rebaja segura, en torno a 7b. Me está empezando a gustar esto de Potrero...


Los largos se suceden siempre bellos, siempre bien equipados, sólidos en el 5.12
Cómo mola escalar adherencia de segundo... ya solo le relevaré en los escasos 5.11
Uno de los escasos sextos


A partir del décimo largo mis fuerzas se agotan y entro "en reserva".

El onceavo me cuesta horrores, y en el doceavo, otro 12.d que el bizcochito luchará exitosamente, peto plomos y lo guarreo sin escrúpulo.
Largo 13, un "sencillo" 5.11. Se lo cedo. Me arrepiento, era fácil.
De aquí quedan un 5.10 (6a) y un 5.7 (V) que obviamos para aprovechar los 30 minutos de luz que restan para rapelar.

Volamos hacia el suelo. En apenas una hora nos ventilamos 10 rápeles en una perfecta sucesión de maniobras sincronizadas, sin un solo percance con las cuerdas.
Rebosamos alegría.
Un paseíto y a cenar al restaurante de  "la posada", el centro de reunión de los escaladores de Potrero.


Al día siguiente las niñas andan inquietas, hambrientas. Sin descanso posible nos proponen Huevos a la Mexicana, otro itinerario de envergadura a la izquierda de Sendero.
Sin embargo se trata de una ruta poco repetida, y eso se nota: Las plantas van creciendo, la roca se ensucia con polvo y arenilla, y la lluvia de días atrás todavía exuda humedad. Acabaremos retirándonos para mi secreto alivio y para enojo de Ester y María. Consumimos lo que resta del día en una zona de tochos, Milesky wall, calidad extra para despedir el viaje.

Un 12b a vista para Ester. Pas mal...
Milesky Wall, un sector deportivo extraordinario


A los dos días de regresar a España María me envía un link:   solo integral en Sendero Luminoso.
Más allá de mi comprensión, más allá de lo imaginable, algunos superdotados -física y mentalmente- rompen las barreras de lo IMposible.

http://www.alpinist.com/doc/web14w/wfeature-alex-honnold-el-potrero-free-solo
Super-Honnold...CABRONAZO, que forma de arruinar la satisfacción de sus congéneres... y yo que me sentía orgulloso de pasar con apuros de segundo... porca miseria!!!
Psicotrópico y alucinante, descomunal, genialidad y locura.

Él en solo, nosotros solos
¿Quien es capaz de notar tan leve diferencia?  espero que también me saquen en el Alpinist...


Arrivederci Potrero. Regresaremos a los pinchos.

miércoles, 22 de enero de 2014

Póntelo, pónselo

medidas profilácticas indispensables para continuar disfrutando

Seas amante o no del alpinismo bisexual, homo o hetero, del free, de las grandes paredes, del hielo, de la nieve, del bloque, RECUERDA: póntelo pónselo




cuideu-vos!!!