miércoles, 13 de noviembre de 2019

Fred, neu i llums del Piri

novembre de FRED
La tardor s'acaba, els dies s'escurcen i ja enyorem un sol esmorteït que no calenta.

Cerquem solanes arrecerades del vent del nord, de la neu i del gel, parets sud que rebin els primers raigs de bon matí.
La part superior de Peña de Sin, la Pilastra dels Voltors a Montrebei, Cienfuens, la Font Freda, Roca Alta i Vilanova centren els nostres projectes.

Aquest finde hem peregrinat a la recerca del caloret.

Sin sempre màgic.

Després d'una nevada preciosa divendres nit, l'alba s'aixeca blanca.


No comptàvem amb tanta neu i xops arribem a destí. Volíem fer la nova del Jean Pierre Rio, l'illusion des Possibles. Primer llarg totalment moll.
Al costat Itinerance, magnífica i contrastada. L'Arkaitz no l'ha feta i és tan bona que no m'importa repetir.

Xalarem com a nens.

L'Arkaitz se l'endú a vista. Jo pillo de segon als 7b i al darrer 6c, defugint de la pluja gelada.


Tornarem de nit xops al cotxe però ben contents.


L'endemà lo Santi m'enreda per provar una nova joguina a la Pilastra: un viot mantingut en 6c/7a i exigent on encara els resta arreglar alguna coseta.

Mos costa, mos costa més del que prevèiem.
Xalo veient lo Santi "tastar la seva pròpia medicina", però encara riuré més quan vegi el Viçens aquí en acció. Avisa'm Vicente, que vinc a assegurar-te...

Per variar, "rosca lunar" i darrer llarg a la llum de la lluna plena, esplèndida i tan brillant que projecta ombres.
Topo a dissenyar. Aviat disponible pels "pilastreros" incondicionals.



L'endemà coincideixo amb les Joves i els Joves del Equipo al Turbón, tots plens de motivació. Forts i molt fortes.
M'enreden amb la promesa de noves línies cara sud. Soc fàcil, però porto ja dos jornades acabant de nit.
Dues hores bones per aproximar, paret nova i línies encisadores.
Tres cordades jove-iaio, l'estadística marca una edat mitja prou decent.

Amb la Paola triem una línia que promet.
Van a tope i s'encomana

Sentim la Laia i al Santi volar.
La màquina trepant en acció... de tant en tant, apostant birres per qui menys foradi.
Les xiques tenen més escrúpols (i atreviment!!!) que nantros abans de taladrar


La nit ens atrapa acabant el tercer llarg.
Baixem plegats per una canal tupida de boixos, fins arribar al PR que volteja el Turbón. Tot són bromes per l'encigalada llunyana. Sector Pekín diuen.

Mikel, Marc, éstos acabaran con vosotros!

Saba nova a les parets.
Diferents punts de vista, ètica estricte, un punt subversiva.
Si els joves no reivindiquen i trenquen les velles convencions, qui ho farà ?



martes, 29 de octubre de 2019

diari

Un blog esdevé amb el temps el dietari d'un mateix,
sobretot quan s'han acabat les històries sorprenents, les aventures, o les apertures exigents.
Llavors hi expliques sentiments o vivències que no vols que se t'oblidin, més per tu que pels pocs altres que podrien tenir interès.

Dues vies ben boniques que hem repetit recentment i que m'atreveixo a recomanar sense recança

Via del Tronko, paret de Catalunya.
Hi vam anar amb l'Ester farà mes i mig. L'havia posat a les recomanacions de Montrebei sense escalar-la, empenyut pels comentaris dels amics. Gran trobada, un punt més exigent que Delfos o Diedre Gris, especialment pel primer de corda que hauria de dominar el 6b perquè hi ha seccions exposades i obligades en 6a/b on no pots caure. De segon, plaer.
Molt sorprés per la qualitat de la línia, vam trucar al Tronko per felicitar-lo dies abans que marxés al Nepal.
Coi de món...



Terreny de Joc, paret de la Font Freda.
Darrera apertura del Salla a la paret on ja en compta tres.
Ens va encantar.
Un equilibri perfecte entre dificultat i equipament, amb un sentit de l'itinerari extraordinari, sempre a la recerca de panys de roca adherent i agraida.
Un petit ensurt a L1 on vaig arrencar una presa amb vol inclòs, potser el llarg més compromés de la via. Fraccionar-lo podria resultar assenyat.
Al L3, atenció a la segona xapa en un bloc que sona sospitosament. Just a sobre entra un alien groc atòmic que evitarà caure-hi a sobre.
La via brutal de bona, pels amants del "terreny d'aventura".
Bravo.



jueves, 24 de octubre de 2019

eeec! Paret de les Dues (Permola, Alt Urgell)

Eeec!
és lo que mos diem los del sud
A Reus, un pèl més amunt, fem servir el "xec", i un xic més avall, "xeic"

Tot variants per interpelar l'altre, per saludar-lo


Peramola, tapieta a tenir en compte a tocar del megasector esportiu d'Oliana ple de monstres del lliure.
Aquí res no pica tant, però cal escalar,
des de les modestes (i boniques) Diedre Anuk, la Ford Apache, la brutal AsPereza, o la compromesa Dejar Ir.
I si no en teniu prou, a l'esquerra d'Anuk trobareu línies esportives del setè en amunt.

Sol de primera hora del matí fins les dues (per això es diu "paret de les dues"...), i roca amb un cert regust de Collars, alta qualitat i millor adherència.

potser més difícil que Eeec!!!, 
com correspon a una via del Michael White

ojitu, grau "europeuuuu"
Imprescindible camalot 2 (i crec que 3 però no recordo)

les clàssiques

jueves, 3 de octubre de 2019

Secrets

Llocs inèdits, oblidats de la mà de Déu.

A voltes l'aproximació excedeix el preu que la gent vol pagar per escalar, sovint manca l'interés en descobrir, altres cops no han mirat amb els ulls prou inquiets.

El nostre paissatge és ple de raconets salvatges.
Una via que no brilla no fa nosa. Mai delectarà miríades d'escaladors.
Són l'excés de ferro i facilitats allò que acaba corrompent l'encant.


Divulgar té risc.
Em pregunto si la vanitat m'encega o , pel contrari, si és l'egoïsme qui em constreny a amagar i preservar estos raconets pel meu -i dels amics- gaudiment

M'agrada veure gent pulcra i educada trescant pels aquestos llocs, compartir-ne les impressions que els ha produit recórrer un itinerari.

Fujo del bullici.
El congost de Montrebei i la part baixa de la vall d'Ordesa moren d'èxit.
Més amunt, tranquilitat garantida

Tenim tants racons per repartir-nos evitant la multitud!


Romàntics,
quatre llargs com excusa per passejar i conéixer el Collat de Santa Isabel, tot just davant dels Carboncillos.
La pedra vol cura,
l'entorn merita visita.

Combina bé amb una via a Carboncillos, doncs reben el Sol a hores diferents






Chisagüés. Punta Espluca Ruego.
Ojitos
Lloc encisador i pedra discreta per assolir un cim característic.
Atenció a la pedra, i als rapels, que en poden arrastrar.







Cada cop entenc més l'Armand o l'Antonio, delits per descobrir paissatges i camins nous on expresar-se.

Sovint el viatge omple més que el destí final



POSDATA. Nota posterior a la entrada Secrets 
Estos días de recuperación hemos escalado vías de corte "clásico" y visitado lugares muy frecuentados o accesibles, algunos (sorprendentemente) inéditos para mí. La Foratata en el valle de Tena (Papi Collé au Plafond), Bujaruelo (Fénez) o la "colmena".
Sus vías resultan mucho mejores que las de este Post.
El encanto del paisaje, cuanto menos, comparable.

Demasiado ombligo... distorsiona la percepción.

papi en Papi

Bajando de Foratata, una zona sin Secrets

 Pico Fénez, maravilla geológica

 Montrebei, después de hacer la preciosa  Tronco

árboles de Peña Golosa, 

 redescubriendo la Murciana clásica espléndida 
que combina de maravilla con las vecinas

bosque de Gnomos en Bujaruelo

jueves, 5 de septiembre de 2019

Somos los Bolita. Pared de los Carboncillos. Santa Isabel (Saravillo)

La frontera entre "gastar pared" y abrir una ruta depende a veces del trabajo invertido.
Si no es por Santi y el curro que se pegó arreglando el último largo, línea para el olvido



Empezamos la vía en un lejano 2012 con Vicenç y Cris. El intento acabo en el tercer largo sobre mala piedra. El tiempo, que lo cura todo, desvaneció esa sensación desagradable de vagar sin rumbo por tierra de nadie.
Regresé con Ester y, de nuevo el desánimo surgió en el último largo.

El primer domingo de septiembre, una mañana de esas en que te levantas perezoso, Santi nos espoleó al "trabajo".
Agarró el martillo y desmenuzó una lastra peligrosa. Lo hizo además con un arte propio de escultores y una visión que solo puede surgir de alguien que ha equipado cientos de largos deportivos. 



La roca SIEMPRE exige algo de atención. Los "carboncitos", bien que testados y saneados, tienen un punto de incertidumbre que mantienen tu tensión. Mejor. Pese a una labor de limipieza y saneamiento exhaustivos (hemos vuelto hasta 3 veces), el relax queda para la deportiva.
Como todas las vías del sector, sombra de tarde

Vía para gente BOLITA, que no atletas.
Que la disfrutéis.
Si valió la pena, lo decidiréis vosotros con las repeticiones.


lunes, 2 de septiembre de 2019

La maledicció de FrigoNoro (Mitsinjoarivo - Madagascar)

El dominio colonial en Madagascar se constata desde tu llegada al aeropuerto, cuando los funcionarios de aduanas te reciben (y te retrasan)  con la parsimonia de las burocracias centenarias.

La influencia de la metrópoli permanece a lo largo del país: los niños y adolescentes escolarizados se comunican en un francés habitualmente mejor que el nuestro
Astérix, y sobretodo Tintín, dominan librerías y tiendas de souvenirs.

baixant del cim del Mitsinjoarivo, preciós


La Maledicció de FrigoNoro
nom per una via a l'ombra (un veritable FRIGOrífic)


Un xic maleïda, perquè hi vam invertir fins 3 pegues inútils en una via que hauriem pogut obrir en el dia: Mos deixem la broca, mos posem malalts de fred, caiem a l'aproximació,  i els amics que han d'anar  per acabar la variant també enmalalteixen de panxa en arribar.

I no és a prop. Dues hores en franca pujada separen del Tsarasoa, la nostra llar.

Això sí, el granet de somni, la dificultat moderada, i la indescriptible bellesa de la sabana sota els peus, justifiquen tots els esforços.

Teníem clar FrigoNoro
La maledicció va afegir-se després dels intents fallits. Tot plegat té un aire de títol de còmic de Tintin.


Llarg 3. Oobrint a l'ombra. No tenim més fotos de la via... desastre


Entre la "sorra" (zorra, arena) y las "rubias" (planta seca que resbala como el teflón), ¡cuánto peligro tiene Madagascar! diu l'Ester
Las "Rubias", presents a la paret i al terra. 
Foto Ferran nº1


 No és la millor via de la zona, però paga la pena per dies de calor.



I per variar... l'hem "retroequipat" amb un toc de paternalisme meditat per eliminar alguna caiguda al terra, o en repisa. Tampoc està cosida i segueixen havent zones on queda prohibit fallar.
Despertarà "sensacions" a qui vagi amb un grau de 6c, i potser ofendrà a qui vagi més sobrat. Sempre te la pots estalviar.

El dia abans d'obrir, l'Ester al peu de L1 i L2. 
Els vam obrir d'una tacada en hora i poc. A les repeticions per prosseguir, el vam partir en dos. 


No vam finalitzar la variant, que vam deixar inacabada per falta de temps. Un xic il.lògica. sortirien dos llargs en 7è moderat brutals, de canto i moviments inèdits.
Si algú hi va, si us plau que l'acabi. Així la línia canviaria totalment, convertint-se ja en una petita joia pels dies de calor.

Foto Ferran nº1

La Patri. Foto Ferran nº1


Ja direu.
Està lluny per provar-la
Foto Ferran nº1

jueves, 22 de agosto de 2019

Maria. Laia. Noves vies. Agujas de Barrosa

Descubrir tiene un encanto especial.
Trazar líneas, desentrañar los caminos de la roca, emociona.

Cabalgando en R3. Al fondo el valle de Barrosa

A finales del invierno 2017, oliendo ya la primavera, Eneko me invitó a su jardín helado. Una aproximación larga y comprometida por el valle de Barrosa sometida a los caprichos de la nieve, conducía a las Forcas de Liena, unas agujas graníticas que coronan las minas de Parzán.
Recorrimos lo que creímos una primera (Laia), pese a hallar dos parabolts con anilla más propios de un descuelgue que de una apertura.



El verano pasado, el ayuntamiento de Bielsa abrió al tránsito la pista 4x4 que conduce a  lo alto de las  minas, a 2.500 mts de altura, un chollo para alcanzar esta muralla orientada al norte.


Eloi Callado publicó en Vértex hace años dos primeras en la aguja Desolación, un monolito que atrae las miradas al Oeste del collado por donde se aproxima.


Ángel Salamanca trazó otra línea al Este de la misma enforcadura.

Nos acercamos el pasado verano con Cecilia y Pupi, desconociendo si Punta Ruego nos obsequiaría con algún nuevo recorrido. Amenazaba tormenta y optamos por descender a cotas más bajas donde dar rienda a nuestras ansias sin temor al rayo.

Días más tarde regresé con Ester con las fotos que había sacado en nuestra visita anterior.
Lanzamos los dados poco convencidos. Una orografía de apariencia suave nos desilusionó, y a pie de pared apostamos con aire de perdedores.


Ester en el 1er largo, el más obligado junto al 4º  

Ester empujó, y sea por olfato, habilidad o mera casualidad, la vía salió redonda y mereció hasta 3 pegues donde enderezamos y pulimos en la medida de lo posible.

Maria Artigas, la meva nebodeta


En esta pared de espolones tumbados, sorprende la verticalidad y continuidad de Maria.
Predomina la placa vertical, alguna fisurita, y los agarres buenos. Roca granítica adherente sin apenas líquen, un tanto blanda donde los cristalitos todavía crujen. Movimientos sorprendentes y variados. Un petit bombon...

En rojo los bolts "pater misericordia". Si no te hacen falta, no los chapes.

J
Juani acabando el 2º largo. 
Un bolt "misericordia" protege un paso sobre roca aleatoria. 

Antes de llegar a las dificultades de la 4ª tirada.


El placer de abrir


El placer de escalar, y de apretar


L4 desde otra perspectiva


El acceso estival a las Forcas exige un vehículo 4x4, o añadir 1h15' a los escasos 25' en bajada si consigues aparcar al final de la pista de Ruego.
La vía termina a 3 minutos del coche.

Pista transitable pero larga (1 hora) y algo complicada a partir del parking 
autorizada solo para tracción 4x4 situado a  a 1900 mts. 

Panorámica de las vías de Liena. Las dos vías de Eloy quedarían justo a la derecha de la foto. 

Hay otras vías ... todavía por desvelar
Y las de Pako y Picazo que he tratado de ubicar. 
La foto de Ester en el primer largo permite colocar las topos originales. 


Peligro con las tormentas eléctricas, pese a la proximidad del vehículo.

Las posibilidades para abrir en grado asequible, o clásico, parecen interminables. Más complicado obtener rutas en sexto sostenido o séptimo, aunque siempre habrá gente hábil que las descubra.
Para muestra las vías de Ángel o de Eloi.


Lugares solitarios no abundan.
Dudé si divulgar...
hasta recordar que no hi ha res com xalar amb els amics
Así que ojalá podáis disfrutarlo igual que lo hicimos nosotros!