martes, 19 de mayo de 2015

algunes vies bones

plagiant el títol d'un blog amic,
aquí van unes vies que ens han agradat molt, adequades per la temporada de calor que s'apropa

Bavaresa del segon llarg de la "Combinación"


COMBINACIÓN MÁGICA, Tozal del Vero

La darrera proposta de l'Edu, redescobrint i netejant pel lliure una antiga línia d'artifo.
Grau sever al segon i quart llarg, i treball impressionant de sanejament,  conservant alhora el caràcter original de la ruta. Gràcies pel curro!

Empalmables L1+2, L3+4 amb gestió de cordes, L5+ 6, L7 + 8, i L9 + 10

Aneu-hi aviat i tindreu ombra fins la part superior.

travessa "picapiedres"

Pels qui "en volen més", busqueu la Pastelito Rebelde al blog de l'Iker o l'Edu


JOSÉ MARIA MORROS, Ordesa, Tozal del Mallo


Via preciosa i bastant obligada en el seu grau. Val la pena dominar el 6c de paret per gaudir-la sense passar por.


Al llarg per sobre de la plaça de Catalunya deuen haver-hi dues variants. La de l'esquerra passa per una reunió de burins similars als que trobes a la via, a uns 20 mts del terra, i després flanqueja ascendent a dretes fins trobar un pitó acanalat escanyat, pas de 7a mínim.
Poc després un bloc mòbil solca l'aire, un crit de "meeerdaaaa" i l'Ester vola avall fins que l'alien verd l'atura suaument.

Al 2009 l'havia feta amb l'Eli i no recordava aquest pas, senyal que deu existir un camí més senzill, possiblement a la vertical del pi de reunió.
De fet la topo del Remi obvia aquesta opció difícil que més d'un s'ha trobat.

La corda fixe del sisè llarg ha desaparegut

Jo portaria doble joc d'aliens i camalots fins nº2, +3 +4 i moltes cintes.


TERRA LLIURE, Camarassa, paret de les Gralles


Una de les clàssiques imprescindibles del Marmix.
Ambient de selva amazònica veneçolana i tepuiero, verdor i humitat característiques, blocs i timbals gegantins que admeten tot tipus de peces per autoassegurar-vos.

Una petita gran via, sabor aventura amb un grau assolible per molts.

Accès recomanat per dalt, agafant la pista que porta a l'ermita de Sant Jordi sobre Camarassa. En arribar-hi continuar per la pista estreta direcció nord uns 1500 o 2000 mts fins que gira cap a l'oest. Aparcar abans que giri en un camp de conreu. Allí veureu una canal que enfila cap al nord i un senderó fitat que enfila al nordest fins arribar a la paret. Dos rapels llargs senyalats amb una fita vermella, bons i directes a peu de paret.


Ombra fins les cinc o sis de la tarda. Llavors fugiu!!!


WALLOU, Gourette, Pene Sarriere
Unes pistes d'esquí farcides d'esquitxos de calcari on la paret emblemàtica té forma de cuirassat de finals de segle XIX.
S'escala a ambdues cares (Est i Oest) cercant o fugint del sol, de 100 a 200 mts amb essències del Pedraforca.



Una Ravier n'és la clàssica ineludible, reequipada sense passar del Vè+.

jueves, 14 de mayo de 2015

Caçadors d'Estels, Peña de Sin (Artíes)

La belleza de algunas cosas nos empuja a perseguirlas pese a saberlas inalcalzables.
Cazar estrellas o perseguir cometas son quimeras tan bellas como inútiles.
Algunas líneas ejercen sobre mí una atracción parecida: Las reconozco imposibles, pero lo intento.


 Antonio en el diedro inferior (L2). Venganza sigue recto.


Sin rutas fáciles.
Sin bullicio.
Sin vías comerciales.

De las antiguas a las modernas, todas las líneas que surcan Peña de Sin ofrecen compromiso y dificultad, exigen horarios largos y están sometidas a un clima que oscila del calor excesivo al frío riguroso.

Aun así, escalar en este murallón olvidado por las modas ejerce una poderosa atracción.


Christian Ravier, autor de buena parte de las rutas, contribuyó a su revalorización con permiso de Josema Jarrín, los Bueno, y últimamente JP Río.
Ahora, tras años repitiendo media docena larga de vías, hemos terminado un proyecto largamente trabajado.

Caçadors d'Estels, una línea que me ha obsesionado durante años, aparcada casi un lustro desde que la empezáramos con Unai y Castelltower, retomada y finalizada con la pasión de Ester.




Los pájaros nos han acompañado siempre, centenares de buitres que se abalanzaban sobre los despojos y la carroña con que abastecen un comedero situado a pie de pared.
Y mientras, nosotros nos dábamos un festín de roca velcro, chorreras y formas caprichosas.



El sábado la repetiríamos en compañía de Roy, Antonio, Sergi y Fleta,  bajo un sol "alicantino" implacable.


 Fabuloso 4º largo, 6c de gotas de agua.
Mientras por arriba Roy encadena un largo de chorreras



abriendo las chorreras del 6º largo


Ester navegando por el largo más complejo, L7, entre 7a y 7b 




Ester abriendo el penúltimo largo. Una chapa en 35 mts

Mi codo aclaró que la que pensé iba a convertirse en "clásica" asequible resultaría en realidad un rutón sostenido y difícil.

A salvo de las gotas de lluvia, último largo el día de la apertura.

El último paso se nos resistió.
Volveré.
No me importa repetir una ruta así


INFO
Inicio por una canal sucia, 15 mts herbosos hasta alcanzar un diedro magnífico que pertenece a la vía Venganza, de Josema Jarrín.
Dos largos cortos y mediocres conectan ese diedro con el motivo de la vía, una sucesión de placas que alternan el gris y el rojo tapizas de velcro, hasta alcanzar el diedro final de 100 mts trufado de chorreras y formas espectaculares.
La ruta queda resguardada del chirimiri en sus dos tercios superiores, y completamente al abrigo del agua en su tres últimos largos.

Está bien equipada en las placas, reservando friends y fisureros para las zonas que permiten autoprotección .

Y si os queda tiempo, en Plan muy recomendable cenar en La Capilleta... o una birra.

Que la disfrutéis!


lunes, 20 de abril de 2015

Victus (vencidos) en Pempenús, Peña Montañesa

del latín, VENCIDO

Con los años he ido aprendiendo que abrir líneas demasiado difíciles no me resulta divertido.
Cuando la dificultad de un largo se me escapa soy incapaz de descubrir el camino natural y el emplazamiento correcto de los seguros.
Yerro, y el resultado no me satisface.

A veces hay líneas que anhelas, y si un compañero especialmente dotado se ofrece para abrir esas secciones complejas caes en la tentación.

 
Fotos cortesía de Luichy


Ésta es la historia de Victus.

Mi amigo de cordada era Eneko, escalador con "ojo de lince" para descubrir vías soberbias, y un talento excepcional para resolverlas.

El Pempenús nos sedujo.
La pared parecía prometer LIBRE.

Minusvaloramos la dificultad del quinto largo y sucumbimos a la tentación del taladro .
Uno, dos, tres, así hasta 4 chapas consecutivas, convencidos de que "ése" sería el primer y último parabolt acerable, truncando la continuidad de una ruta mantenida entre el sexto y el séptimo.

Desconozco si fallamos al interpretar la roca, equivocamos su mensaje o quisimos ser engañados.
Lo cierto es que acabamos por sentirnos vencidos al haber taladrado en lugar de abandonar.

Nos faltó valor para dejarlo, renunciando así a una forma de ver la escalada. 

"Éstos son mis principios pero si no le gustan puedo cambiarlos", dijo Groucho Marx




Abandonamos por arriba
Un precio caro,
incluso en compensación a ese soberbio y maravilloso último largo.

lunes, 30 de marzo de 2015

"Petites-grans" vies a la Paret de Catalunya (Montrebei)

Mentre encara poguem escalar en aquest meravellós indret,
gaudim-ne!!!

Matthias i Jonathan a la 3ª tirada de Pare Tinc Fred


Dies curts demanen escalades ràpides, que no vol pas dir senzilles o fàcils.

Joana a la primera tirada de No Future 

A l'hivern la paret de Catalunya a Montrebei queda a l'ombra fins passades les dotze. Arriba el moment de provar les vies més curtes que hi ha tot just sobre el Prat de St Llorenç.


Fa un parell de diumenges vam tenir el plaer de pujar la Gegants Adormits, sota ruixats de neu que mai van arribar a mullar la pedra. Fred i solitud per una via superba que combina fissures clàssiques netes amb trams de placa sputnik, molt compactes i correctament equipades.
L'Ester xalant a L2 de  Gegants Adormits 

La línia, l'equipament mai excessiu i sempre al lloc correcte per pujar en lliure, suficient per gaudir del moviment sense patir per les cames, i la qualitat de la roca la converteixen un una de les millors "petites" vies de Montrebei.

No us la perdeu!!!
  



Vanessa Adison, una altra "petita" via de caràcter diferent, no gensmenys aconsellable.
He vist el primer llarg en alguna topo de 7a... per gent que faci 8a.
placon amb la Sonia tibanT ja fora del despolomet del primer llarg de VAnessa 

Assegurar les ralletes horitzontals amb fisus mentre puges en lliure queda reservat als vuitegradistes. Algun bolt més (o reubicat) facilitaria l'ascensió en lliure, ara expo pel meu grau.

Segueix ben maca i exigent fins la darrera fissura de sortida, un xic més enllà del 7a però ben assegurada.
La Juani apretant a la penúltima tirada de Vanessa 

Proposaríem (no encadenat): 7a/b, 6a, 6c, 7a+



Altres "petites-grans" de visita obligada:

Perifèrica Oest, dura i un pel crustinyant, 7a obl, exponent de la filosofia vicking. A destacar el segon llarg, per bonic i obligat .


Pare tinc fred: extraordinari homenatge del Marc a son pare, per no perdre's des de la primera a la darrera tirada, 6c obl,


Al-horreya: qualitat assegurada, 6c+ obl,


Assetjats: dura, dura, dura, imprescindible pels amants de les fissures. Un tresor inexplicablement verge a la vista de tothom que els manresans desenterrarien


Crosta d'ivory: boníssima també aires vicking, poca crosta, bona pedra i un criteri encertadíssim pels animalets de paret


Pa amb Formatge: Em fa por... no l'he feta. Espero qui m'hi porti.



De mica en mica: Més bonica i difícil del que sembla a la topo.
Van afegir un spit per protegir uns passos ben exposats.


S'omple la pica: fissures adojo, roca a controlar, i autors durs durs durs.


No és Base Jump però... salt (i adrenalina) a la sortida de l'agulla on acaben Pare Tinc Fred, Adiós Coños, o Salut Marcel




martes, 24 de marzo de 2015

Aturem la nova presa del Congost de Monrebei



La muntanya queda ben lluny de Madrit, Barcelona o Saragossa, seus socials d'algunes entitats des d'on planifiquen (perpetren?) inversions que atempten contra el patrimoni natural.

La Confederación Hidrográfica del Ebro, amb seu  a Saragossa ha admès a tràmit el projecte d'Endesa per construir una presa de 28 mts d'alçada poc abans a l'entrada del Congost (riu amunt). Empreses com aquesta fan certes les teories de les portes giratòries, on els nostres governants o representants gaudeixen de jubilacions escandalosament immorals amb que els paguen favors i prebendes.

Un dels darrers espais NO civilitzats, poc contaminats per les construccions, tendalls elèctrics, i petjada humana, perilla.


NO A LA PRESA 

Si la comencen prometo canviar d'operador elèctric, i boicotejar a Endesa de les totes les maneres que la llei em permeti.



La domesticació del Congost (parkings, caminet, passarel.la i pont penjant), que ha contribuit al coneixement de Montrebei, hauria de sensibilitzar i mobilitzar la gent, posant en valor aquest paissatge únic.