miércoles, 15 de junio de 2016

Voyage selon Gulliver, y otras perlas alrededor de Chamonix

Se acerca el verano, momento de desempolvar el cajón de las guías, algunas tan gastadas y manoseadas como el Penthouse de un adolescente.



Las páginas de "Voyage selon Gulliver" parecían pegadas.
Pero como una vía tan fotogénica aparece en la mayor parte de libros y selecciones de la zona, releyendo "Las mejores vías de Europa" de Petit y Bodet, y examinando "Las mejores fisuras de Chamonix", empiezo a soñar de nuevo.

Solo hacían falta unas pocas jornadas estables.
Bastaba con dos.
Las que fueron, afortunadamente, ni más ni menos.
Porque con más, los objetivos se tornan más ambiciosos, más alpinos, más inciertos.

Y es que desde el Capucin no puedes evitar que tus ojos se dirijan al Montblanc, y que tus sueños asciendan como volutas de nubes




Aquí van unas fotos

Trident, Capucin y Clocher
La vía asciende por la cara central del Capucin

Un cuadro para mostrar las "personitas" en la foto siguiente 
 y para acreditar lo que nos cuesta madrugar. 
Y es que por muy temprano que te levantes siempre hay cuatro franceses y dos alemanes que empezaron antes. Incluso italianos !


Tan malos no somos. Adelantamos a alguno. 




Ester en los últimos largos y el Tridente asomando por detrás. 
Una tienda aparece en la parte superior izquierda, apenas un punto negro. Basta fijarse en las personas que pasean por la nieve a su izquierda para percibir sus dimensiones gigantescas. 


Otro de los satélites del Montblanc de Tacul con "visitantes" en el círculo




El día siguiente lo dedicamos al Descanso Activo: eufemismo con que denominamos a las actividades de relleno de esos espacios vacíos, silenciosos, sin apenas nada que contar, entre objetivo y objetivo.

A veces el lugar, la vía, nos acaba sorprendiendo y termina por gustarnos más que el motivo principal del viaje, o simplemente que la compañía revaloriza la actividad.

Chamonix está lleno de pequeñas golosinas con que saciar nuestros hambre.

Aquí van unas sugerencias de nuestro último viaje a los Alpes


Flores en Paroi de Gramusset,




Pilier Oublié de la Roca de Leschaux, sombra HASTA el mediodía


Plenitude a Les Vouardes
Más sombra, esta vez A partir del mediodía

y dificultad en "solo" 6c,
eso sí, escala europea como alguna se encargará de recordarme


Capucin, Alps... mus veiem aviat !

jueves, 9 de junio de 2016

Mil i una nits a Paret de Catalunya

ألف ليلة وليلة 

Repetir una via sovint condueix a crear-ne de nova,
com explica la llegenda de Les Mil i Una Nits, on cada relat s'encadenava al precedent allargant els dies sense fi.



El nom respon al temps que ens ha costat acabar aquesta línia, i al fet de descobrir-la en repetir El Cau del Sioux.
Sort de la Di, cervell d'un projecte que la seva voluntat ha fet reviscular.



Volíem renunciar a les xapes, objectiu pretenciós aconseguit travessant algun tram de roca variable, a preu de reduir l'estètica i l'equilibri del conjunt.


La via surt prou bona.
El darrer llarg, veritable cirereta del pastís que la Dianilla obrirà en lliure, deixa un regust molt dolç.





Cada generació ha explotat els recursos del seu món sense mesura.
L'escalada no n'és excepció i alguns estem abocats (condemnats?) a obrir.


És la vanitat qui explica aquest furor ?
No crec, si més no com a motiu fonamental.
La veritable causa sorgeix l'èxcitació que experimento encetant terreny incògnit, consumint paret verge com si fos droga.
Yonkies de l'apertura.
Prefereixo gaudir-ho jo a que ho facin altres. Egoïsme en una paraula, del qual se'n deriva un sentiment de culpa que provo d'atemperar cuidant aquestes noves vies, buscant que algú altre també disfruti de la meva dependència.



miércoles, 25 de mayo de 2016

Café Torino, plaer adult a Sant Gervàs

La "regulació" de Sant Gervàs està a punt, i pel que em diuen assolida amb un consens notable.
Permet escalar allà on constaten l'absència de nius, restringeix a la tardor l'accès als llocs on podem molestar, i prohibeix absolutament uns pocs reductes de protecció absoluta.
Ens hi adaptarem.



Café Torino queda pel moment obert.
Serà el sol i la calor qui us impedeixi accedir



Via oberta fa uns anys, on calien uns petits arranjaments que vam realitzar la tardor passada i que no havíem publicat a l'espera de l'esmenada regulació. Com tants altres projectes aparcats



Café Torino té dos llargs excepcionals en grau de 6c+/7a, un regal. Amor de madre, direu... Aneu, comproveu i opineu.

El peatge a pagar és una primera tirada excessivament dura que no hem sabut corregir. L'entrada per la veïna Inhospitak en seria una alternativa, tot i així exigent.
La resta, plaer. Plaer adult... com la xocolata, el sexe o el café.




La primera setmana de setembre del 2010 el Kepa i jo acompanyàvem al Vicenç a l'aeroport de Torino, per tornar a casa.
Cosa Nostra, Glandasse. La pedra s'assembla tant que podria ser St Gervàs

encara el 2010... abans de descobrir el cafè

Vam aturar-nos a fer un café a la plaça del poble. Una cambrera guapa i plena de corbes servia el beure i les pastes.
Després de 7 dies ininterromputs d'escalada abominable i d'ensumar suor de mascle pudent, la visió d'aquella italiana ens va estorar.
Vam repetir la consumició tres cops (que no consumAció).
I el més estrany, pugnàvem per pagar  amb la vana esperança d'arrencar un somriure d'aquells llavis carnosos, d'aquelles cames voluptuoses.

Transcorreguts uns mesos encara hi somiàvem.
Café Torino s'havia convertit en la contrasenya que evocava aquelles visions, i en un recurs per alertar-nos de la presència d'alguna noia suggerent.

Aquella tardor vam descobrir una línia a Sant Gervàs tan revirada com les cames d'aquella noia. No seria fins dos o tres anys després que l'encetaríem en companyia de l'Olivetti, un altre exemplar d'Old & Green.

Inici de la Canal de la Maroma, un accès un xic incòmode

Primer llarg "variant" per Inhospitak, 7b exigent però alliberable

Segon llarg, somnis de pedra

Començament del 4rt llarg, el festival continua

Octubre 2011: final del primer atac. 
El fred ens obliga a sortir com podem. Tornarem.




El nom quedava clar. I també l'obligació d'aconseguir una via tan bona com la sirena italiana que ens havia inspirat.

lunes, 11 de abril de 2016

La Ventafocs de Montrebei


Aprofitant l'aixecament de la restricció  per escalar a la Pilastra, amb l'Ester ens vam atansar a polir una via llargament ajornada.


Aplaudeixo aquest model de regulació dinàmica en què els tècnics comproven regularment les restriccions.
M'exaspera la prohibició cega, absoluta i incoherent que, des de la comoditat d'un despatx, no verifiqua l'estat del territori mentre altres activitats (motors pel congost, infrastructures, massificació i sorolls, avionetes o, fins i tot alguna escopetada) gaudeixen de barra lliure.


Com a les vies veïnes, s'accedeix des del cim en ràpel defugint la immensa zona bruta i herbosa de la feixa dels espàrrecs per centrar-nos en les superbes plaques gris-taronja del terç superior.

fotos del Luichy. Primer rapel. 


Accedir des de dalt permet copsar les debilitats del mur, desvetllant anticipadament les possibilitats de la pedra.
D'embriagadora qualificaria la sensació de naufragi que experimentàvem en retirar les cordes amb l'esguard cap un cim llunyà barrat per un mar de roca verge.


L'aposta de passar la vam guanyar sempre, però no la d'arribar a temps. Dos cops ens vam haver d'encomanar a San Frontal, "tu mejor amigo", em diuen enfotent-se de la meva legendària velocitat.

Ventafocs té una única xapa al cim pel primer ràpel i renuncia a la virtuositat d'una apertura neta.
Apanyant un cordino llarg des del darrer arbre podríem haver-la evitat, fins i tot a posteriori.
Però treure-la un cop posada ens semblava una falta de coherència.


Obrir amb xapes, com havíem fet a les vies del costat (tela i tu sabrás) ens va permetre escollir els millors panys, els millors moviments, i assolir una continuitat homogènia entre el 6b i el 7a.
Ara, en canvi, ha estat la pedra i les possibilitats d'assegurar qui ha marcat el recorregut, qui ha imposat les restriccions.

Predomina el sisè grau amb dos seccions dures equipades, una de les quals pot evitar-se.
Roca sputnik i recorregut menys aconseguit que les anteriors, però amb aquell plus d'intensitat que atorga l'escalada -quasi- sense xapes.


 
fotos Luichy. Segundo largo encarando la sección dura (7b? no liberado)

Recomanable dur 3 cintes de reunió llargues i algun fisurer per reforçar els rappels, que recuperareu en pujar.


Quina prefereixo? m'agrada la varietat, fugir de la monotonia.
Sobretot m'agrada obrir.

Consumidors de roca ?    
insaciable.... amb molt de gust.
Sempre estimant cada via, polint-la artesanalment, netejant... com la ventafocs


lunes, 15 de febrero de 2016

(h)IP-notizados, IP-sesionados

Tres fines de semana repitiendo el binomio PALA de IP - San Pelegrín,
atrapados como los protagonistas en el día de la marmota.

María, camino de Ip

Una nos rechaza, la otra nos consuela.

Los contrastes enganchan, y en apenas una hora pasamos

de la mordedura del frío  a las caricias del sol,



Ursicinio Abajo, nombre extraño que se ha grabado en nuestra cabeza,
y se ha convertido en una obsesión.
  

Su vía en la Pala de Ip ("la Ursi") nos ha cautivado.
primer intento, primer largo. Un M4 tresss expo para el Bizcochito

segundo día, primer largo. Mucho mejor. 



Se nos ha resistido, nos ha derrotado,
por el momento.

vencidos a pie de vía


¿ Tozudos ?
No se trata de tenacidad sino de algo más sencillo.
La vía es tan buena y el lugar tan hermoso que merece el esfuerzo volver, repetir, insistir.

M6+
el mismo largo, unos días después, limpio  y mucho más fácil


La Punta Escarra, otra pared norte con rutas medianamente asequibles y relativamente desconocidas que meritan el viaje. Tan cerca y tan lejos de Formigal, tan bullicioso uno como tranquilo el valle de Ip.


Volveremos
panorámica circular de la espalda de Formigal hasta Candanchú


También a San Pelegrín, atestado de rutas que entusiasman,

desde la deportiva de continuidad infinita
Foto del blog de Ceci. Deportiva grandiosa.

hasta los recorridos multilargo plagados de fanáticos pasos a bloque.
Ester


Sólo los cazadores interrumpían la tranquilidad del Vero.
Disparos, ruidos, ladridos y zambombazos.

old & green

Me cuesta entender que la prohibición amenace solo a la escalada,
y Nil

y sin comprender cuesta mucho respetar...