martes, 26 de julio de 2011

Un día de Lluvia, nova via a Collegats





Doncs sí, finalment ha quedat enllestida.
Via oberta amb el Santi Llop mentre plovia, ens vam quedar allí on la pedra mullava a 25 metres escassos del cim.



Dies després, mentre baixàvem de repetir la ECA PALLARS (boníssima) vam descobrir una magnífica fissura a l'esquerra de la nostra línia. Simplement calia fer una travessa des del darrer bolt, per buscar aquest regal de la natura.
No té desperdici, bona roca, mantinguda i atlètica. El Santi la va inaugurar, testant alhora els dos camalots emplaçats just sota el sostret. Una bona volada i aterratge 6 metres més avall, espategant amb la mà contra la pedra amb conseqüències pel seus lligaments del canell: de 3 a 6 setmanes de repòs, i possible intervenció... Valent, molt valent. Sobretot ara que l'he repetida i assaborida, redescobrint com n'és de difícil obrir bavareses atlètiques sense concessió al pedal.
Tot i l'ensurt, el "noiet" va completar el llarg, ara sí, amb algun passet d'estrep. La vieja guardia nunca afloja. A mi em van venir records de la cèl.lebre bavaresa de la Tempesta Nocturna, un V+ que ara està de 6b, del mateix autor.
Santi, davant les fissures sembles un nen amb sabates noves !!!

La volada va fer que marxéssim sense provar l'esperó, l'altra motiu de la travessa. Seria setmanes més tard, un altra diumenge inestable, quan completaríem la línia amb una eixida directa pel fil de l'esperó.

I de nou volada, en aquest cas del Joan Olivetti, qui arrenca les darreres 3 peces aterrant a sobre de dues sabines. Frenada assistida per un bon alien i una trencadissa de branques que acaba sense conseqüències. Acabarà sortint per l'esquerra de l'esperó, ben vertical, bonic i amb una roca sputnik.
Total, un llarg brutal acabat entre ell i el Manu.
Llarg que corregiríem ahir entre l'Iker i jo, una superdirecta a l'esperó.

Detalls de la via:
L1: pont de roca per marcar inici en unes xorreres blaves característiques.
Paset exposat entre blocs fins arribar a una repiseta on cal assegurar amb fisus abans de xapar el primer de tres bolts (cordino llarg) que concentren la major dificultat del llarg (7ab) i potser de la ruta. Roca crunxi. A la resta del llarg la roca millora sense baixar la guàrdia. Reunió opcional abans que hem canviat 4 mts més amunt. Joc micros, fisurers, i un camalot 3 per reforçar 1er pont de roca.
L2: Llarg sinuós, cal jugar amb les dues cordes per evitar fregaments. Roca magnífica i generosa, vertical , records d'Ordesa. Micros, fisurers i algun camalot mitj-gran
L3: sortideta preciosa fins arribar a la trave, marcada amb bolts (inicialment hi havia grans blocs terrorífics, ara ja no). Entrada a reunió fàcil i bruta protegida amb un bolt. Micros
L4: dos/tres opcions.
Original: recte amunt pel diedre 6 mts, i llavors pillar fissura visible a l'esquerra. Brutal. Porteu tota l'artilleria, aquest llarg es menja tot el que volgueu. Com a mínim un joc de camalots i un bon joc de fisus grans, o repetir camalots mitjans
Variant Día de Furia: sortir amunt per l'esperonet, quasi equipat (dur fisurers i tres micros tipus semàfor, dels quals en posarem un abans del primer bolt). Des del darrer parabolt es pot sortir per l'esquerra de l'esperó (7a) o per la dreta (7a+ recomanat). Excel.lent



lunes, 18 de julio de 2011

Ordesa forever

Cuatro amigos camino de Ordesa, degustando paisajes, fresas silvestres y la maravillosa roca del Libro Abierto


Una de mis aficiones favoritas consiste en repetir las vías en cuya apertura he participado, hasta conseguir sacarla en libre. Y esto precisamente explica, en parte, mi tendencia a "retroequipar" algunos largos expuestos, rotos o difíciles, para convertirlos en escaladas de placer.

La vía del SEXtO no escapa a esta tendencia, ni tampoco a mi asedio particular. Tres intentos me ha costado, y no ha sido hasta este sábado que conseguí marcar en punto rojo las dos tiradas duras de SEXtO (7a sería el grado adecuado para el penúltimo largo). Además, lo he conseguido en compañía de Albert Castellet (AKA castelltower), otro de los "culpables" del recorrido.


Ahora, en perspectiva, me parece que la vía no es tan difícil. Sobretodo si exceptuamos el penúltimo largo, expuesto después del parabolt, donde se exige sangre fría y habilidad para proteger los 5 o 6 metros siguientes al movimento duro. Quizás un día, si Toti me lo permite (autor del largo), regrese con pitón y martillo para librar a los repetidores de la amenaza de una repisa cercana.

Mientras tanto seguiré recomendando frialdad, además del material aconsejado. No olvidéis el camalot del 4 para el off-width del 2º largo.




Las flores tienen otro color en ordesa



Los recuerdos también



jueves, 14 de julio de 2011

Montañesa: Sin Casa, ni perro ni jardín



Martín, encontramos a tu perro, debió pensar Unai mientras completaba el penúltimo largo de la vía...


Otra obra maestra en el estilo propio de Christian, Martín y Remi, los padres de la criatura, donde la sensación de vértigo y de aire entre el escaso equipamiento fijo puede llegar a embotar los sentidos.

"Vía a tope" anuncia la reseña. Y no defrauda. Yo por si acaso me contrato mi seguro particular: Unai parece que empieza a apretar y está dispuesto a comerse los séptimos, que son mayoría. Incluso llego a perdonarle que olvide su placa de rapelar.


Entrada a R2


No en vano bautizaron algunos largos, los que marcan. La placa Soledad, un tercer largo que empieza con un movimiento duro bien asegurado para adentrarse en un mar de gris lleno de formas, como si la roca se agitara con olas. Con destreza y nervios templados puedes emplazar micros, fisus y algún merlet suficientemente buenos cada 4 o 5 metros. Aprovechad cada recurso que os brinde la morfología de la roca.

Y la placa Erasmus, donde Remi se doctoró en aperturas. Un comienzo bien protegido para infundir falsa confianza, y un final apoteósico y aleatorio a más de 5 mts de la chapa.

Que suerte que me tocaron de segundo...

Como notas técnicas, añadid un camalot nº3 para reforzar la R2 (un solo bolt) y un gancho por si acaso. Y valor, mucho valor.
En vías así las letras TA ("terrain aventure") toman todo su sentido.


Topo original


Desde allí tomaremos unas fotos alucinantes de Kepa y Mikeltxo, que repiten Serial Driller, todavía "caliente", todavía con polvo de taladros.




martes, 5 de julio de 2011

Serial Driller, nova via a Montañesa

No, no es el Naranjo
ni Wenden, ni Ratikon
tampoco los alpes caláreos

Es... Montañesa


Màquines trepants, la principal font de conflictes i de risc pel nostre petit món escalador.
Origen de controvèrsia, i font de plaer.
Una eina capaç de crear les línies més agoserades, i alhora les menys arriscades. Tot depèn de les mans - i sobretot de la ment - que la controlin.

Serial Driller, per si algú s'hi sent identificat...
I qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra.


Via nova a Punta Sola, sector OEST de Peña Montañesa.
Si matineu gaudireu de l'ombra fins les 14.00 hores, imprescindible per encadenar plaques de peus a l'estiu. En aquest cas convé llevar-se aviat i arribar a peu de via a les 9:00. Compteu amb una hora i mitja d'aproximació.

La part de baix comença a la dreta d'un esperó solcat de fissures, prominent, tot just per una petita baumeta. Ressegueix uns diedres i fissures blavosos de fàcil protecció i roca més bona del que sembla, arenisca típica de Montañesa, rica en formes i generosa en assegurament. Un pitó a cada tirada per protegir els passos més compromesos, i un bolt per marcar les reunions.

L3, abans d'un agraït off-witdh ric en presa, protegible fàcilment amb el Cam nº4, o a pèl.


La part de dalt canvia a calcari compacte, excepcional a la sisena tirada, qualitat sputnik, immillorable contrapunt als darrers 6 metres de la cicatriu del cinquè llarg. Aquí els bolts esdevenen els únics protagonistes en qui confiar, amanits i reforçats amb algun micro ocasional.

Entrada a R4, un xic expo

Notareu el "savoir faire" del Marc a les tirades quarta i sisena, cal escalar -i molt- entre xapa i xapa. També notareu la seva allargada, petits patireu...

Marc obrint el fabulós L6

La darrera tirada la podeu estalviar, tret que el romanticisme del cim us compensi el neguit dels blocs.


Per amanir-la una mica, unes fotos que vam fer el dia que l'acabàvem. La Joana, la Diana i el Pol apretaven des de sota, per endur-se la primera, i sense despentinar-se, tota a vista en el cas del Pol.
Alguns naixen dotats


L4, zoom des de R5. Mirada atenta cercant moviments i preses.

L6, la jòia de la corona



Crux L6, tot seguit després de la primera xapa sortir ben a la dreta. Mola ser llarg

Gràcies al Marc per deixar-se enredar, posar tanta o més motivació que jo, esforçar-se a la placa, i portejar amb les motxil.les d'obrir.

Apa, que la gaudiu.