Efecto Dunning. Sombra en la cara Norte de Montañesa

Sombra sombra sombra, el vocablo más invocado de este tórrido principio de verano. 

Andamos buscando Nortes con buena roca, y puestos a pedir, con adherencia. 

Terminamos esta vía en otoño del año pasado, un caluroso día de octubre. 

Todavía dudosos entre grados y recorrido, postergamos su publicación hasta repetirla este domingo

Tato y Ester, a la caza de la presa invertida que se aprecia a la izquierda de la primera foto 

Distintos métodos para resolver un paso bien fino. 6c+

Mola. 

O eso al menos dicen unos educados Aida, Ferran y Tato. 

Aquí van unas fotos del Número Uno (Ferran, a.k.a. home invisible) que atestiguan el placer que se obtiene recorriendo sus muros. 

Y el esfuerzo que cuesta...

L5  7a caro

L5

 L5

Como anuncia la topo y se adivina en las fotos, escalada predominantemente de pies, dedos ocasionales y, en especial, técnica depurada. 

Mismo largo L6, dos perspectivas, 

• un encadene (maese Tato), 

• y una caída de quien escribe, embriagado por el efecto Dunning, que explica cómo los incompetentes tienden a sobrestimar su propia habilidad y a infravalorar la capacidad de los verdaderos expertos (Tato siempre termina pasándome la mano por la cara).

Imágenes con la roca de auténtica protagonista. Calidad, formas, colores, entorno

L4

Satisfacción a pie de vía

Que la gocéis!

Montserrat, integral Palestina Lliure

Aprofitem la tradicional festa del Bruc del maig per apropar-nos a l'emblemàtica muntanya dels catalans. 

No ho puc negar. Montserrat té un encant difícil d'igualar. 

Vistes a 360 graus sobre tot el territori, parets, agulles i racons preciosos, una vegetació exhuberant aquesta primavera plujosa... 

I també uns quants "si no fos" que m'impedeixen considerar-la el meu raconet favorit: massa gent, que duen a la regulació d'accessos i activitats, vies arreu, de bones i no tan bones, i el soroll. Massa soroll. Motos, crits, vehicles...

Però fugint amunt, escapant cap el Montgros o al ben mig d'Agulles, retrobes la soledat i la tranquilitat pròpia de les muntanyes.

Allí anem. 

Integral Palestina Lliure, una via del Pau i l'Estel, com sempre preciosa i, també com sempre, un punt exigent i decididament més de 6b+ obligat

Ortega, Tamarite i Katie de companys. 

Fem a sorts, i en surto ple: Primera cordada i amb la Katie. 

Al darrera pugen l'Albert i el Xose, gaudint  de vistes privilegiades des de les terrasses que uneixen la integral . Enfotent-se de les meves apretades per encadenar els sisens i de les meves penúries per superar els setens. 

Com xalem. 

Accès per la canal de la llum, pujada a l'ombra. Baixada còmode per la canal de mico i de nou, canal de la llum. 

Material, joc de Totems que entrareu ben poc, i sempre números diferents, alleugerint distància entre xapes. 

Gràcies Pau, gràcies Estel. 

Em sorprèn i admira la vostra capacitat per desesntrallar encara avui, vies tan bones a Montserrat, quan obrir res interessant que passi dels 100 metres sembla impossible

Destacar un altra via de la parelleta forta del Bergedà, la Nakba, amb aires de denúncia i resistència. Bonica, exigent i ben trobada. 

Marge necessari per gaudir-la

Orientacions EST, ombra de tarda