La pluja és un regal pels camps que enguany bullen de verd
Quin goig passejar mentre el vent aixeca oles en un mar de blat sota un cel de color plom
Aigua necessària, sempre que no coincideixi amb el cap de setmana...
La primera setmana de maig disposàvem de cinc dies, i la vam passar fugint de la pluja.
Penjats a l'Obaga de la Font, sota un cel cobert de cúmuls amenaçants i grisos,
la tempesta és aprop, i nantros a cobert sota els desploms.
Vivim en un país de sol. Quan plou les opcions minven, i les poques que queden estan més enllà de l'abast del meu físic.
Però sempre ens quedarà l'artifo...
Haguéssim marxat lluny, al nord, al país del gel i la neu. Hem acabat fugint de l'aigua, redescobrint, per enèssima vegada la sort de viure en un país de roca i sol, de muntanyes, de mar i platja.
Aquí va un petit recull de tastos mentre fugíem de l'oratge
Cirereitor, Vilanova, Roca Alta.
En Furri me n'havia parlat sovint, sempre bé. S'estranyava que no l'hagués fet.
Amb l'ajut de la seva ressenya i una certa dosi d'escèptica precaució (en Gil és vuitègradista) va caure al sarró.
Bona via per combinar amb altres preciositats de la paret, ben abundants.
Furri, a veure quan ens obsèquies amb un monogràfic d'aquesta paret, probablement la millor de Vilanova pel lliure semiequipat.
Manda Buevos, Alt Urgell, Paret de l'Obaga de la Font
Un raconet bonic, relativament desconegut i molt solitari, opció a considerar els dies de tempesta.
Un primer o segon llarg grisos (mullen) precedeixen la zona tronja a l'aixoplug. Si arribeu d'hora abans que l'aigua, després ja pot ploure...
La pedra, sense arribar mai a excel.lir, amaga algunes preciositats.
Apunteu Ni Contigo Ni sin Ti. En fer-la penseu que la bavaresa ara cosida a bolts estava farcida de blocs i llastretes que no permetien l'assegurament a friends. Una tasca ingent de neteja permet avui paladejar-la en lliure equipat.
esplèndida bavaresa
Inesperadament ens trobarem al Francesc i la Mamen que trien una de les opcions que havíem considerat: Ei Wachapei, també del Michel White
Nantros ens decantem per Manda Buevos!
Encertem
L'aigua combinada amb calamarsa arriba puntual a la una del migdia.
Els desploms ens protegeixen i gaudim d'un espectacle majestuós des de la nostra talaia privilegiada. Tot just para amb antel.lació suficient per provar el darrer llarg que sí reb una mica d'humitat.
Com diu en Miquel, un vuitegradista inspirat podria forçar la tercera tirada.
Tot i que per trincar la segona i la quarta també cal ser un quasi-vuitègradista...
Via impressionant on convé anar sobradet en 6c. Guardeu un C3 verd pel pas més obligat. Jo el duia entre les dents, sortosament vaig encertar des de sota amb la talla. Potser un alien blau servirà. I porteu més material del que van necessitar els obridors.
Sant honorat
El abuelo Roger, Riglos, Mallo Firé.
Fernando Cobo, un dels escaladors que més admiro de casa nostra, va obrir vies impressionants als vuitanta que han esdevingut mites a Riglos.
Abans, i encara avui, miràvem amb temor reverencial totes les línies que duien el seu segell: la Vía del Pájaro, De Naturaleza Salvaje, o La Ley del Guerrero, totes sinònims de dificultat i compromís, una forma d'entendre l'escalada bàsicament en lliure agoserat emprant les mínimes expansions, arriscant sempre vols llargs. Únicament trobaves buril o spit allí on havia pogut parar, sovint darrera d'un relleu que els amagava. Ocultació que sumada a l'absència de magnesi mostrant el recorregut, convertia en aventura qualsevol tentativa de repetició, i dotava les posteriors ascensions de gran valor.
Per això m'ha estranyat tant aquesta darrera apertura.
La via és bona i la pedra a trams excel.lents i a trams dolenta (com moltes vies a Riglos, que necessiten de repeticions per sanejar).
El que no puc entendre és que canibalitzi voluntàriament altres vies anteriors afegint sense cura parabolts als trams compartits en zones que potser admetríen algun tasconet o llaç als "bolos".
Una incongruència, incomprensible venint del qui probablement ha estat el millor escalador de Riglos.
Termina lo que has empezado, Peña Montañesa, Oncins.
Via nova d'en Papila i companys amb un parell de llargs memorables, dels que només Montañesa regala.
Dificultats heterogènies en un marc incomparable, potser menys obligada del que indica la topo portant ganxo.
Ester al llarg 3, curt, intens i ben trobat
A destacar el cinquè llarg de 7a, exquisit, i la placa del setè.
la guinda del pastel
començant la setena tirada, dura com a 6c
Tot i així, ben recomanable
3 comentarios:
Que productivos fueron esos pocos días, me ha gustado lo de que llueva menos el finde jejj!!. Enhorabuena por todas las actividades. Saludos.
Felicitats pel blog Albert quan arribo alafeina el primer que faig es mirar si has publicat alguna entrada fanatica ! El monogràfic el vull veure en aquest blog no conec ningu que hagi fet tantes vies com tu en aquesta paret les ressenyes a disposició !
Salutacions Mestre Ganxets
Furri
Ya veo que a ti lo de la lluvia te da igual.... pues menos mal, porque siguen dando mas y mas agua jejeje, asi que la via del Papila habrá que repetirla por lo que veo... un saludo.
Publicar un comentario