Permet escalar allà on constaten l'absència de nius, restringeix a la tardor l'accès als llocs on podem molestar, i prohibeix absolutament uns pocs reductes de protecció absoluta.
Ens hi adaptarem.
Café Torino queda pel moment obert.
Serà el sol i la calor qui us impedeixi accedir
Via oberta fa uns anys, on calien uns petits arranjaments que vam realitzar la tardor passada i que no havíem publicat a l'espera de l'esmenada regulació. Com tants altres projectes aparcats
Café Torino té dos llargs excepcionals en grau de 6c+/7a, un regal. Amor de madre, direu... Aneu, comproveu i opineu.
El peatge a pagar és una primera tirada excessivament dura que no hem sabut corregir. L'entrada per la veïna Inhospitak en seria una alternativa, tot i així exigent.
La resta, plaer. Plaer adult... com la xocolata, el sexe o el café.
La primera setmana de setembre del 2010 el Kepa i jo acompanyàvem al Vicenç a l'aeroport de Torino, per tornar a casa.
Cosa Nostra, Glandasse. La pedra s'assembla tant que podria ser St Gervàs
encara el 2010... abans de descobrir el cafè
Vam aturar-nos a fer un café a la plaça del poble. Una cambrera guapa i plena de corbes servia el beure i les pastes.
Després de 7 dies ininterromputs d'escalada abominable i d'ensumar suor de mascle pudent, la visió d'aquella italiana ens va estorar.
Vam repetir la consumició tres cops (que no consumAció).
I el més estrany, pugnàvem per pagar amb la vana esperança d'arrencar un somriure d'aquells llavis carnosos, d'aquelles cames voluptuoses.
Transcorreguts uns mesos encara hi somiàvem.
Café Torino s'havia convertit en la contrasenya que evocava aquelles visions, i en un recurs per alertar-nos de la presència d'alguna noia suggerent.
Aquella tardor vam descobrir una línia a Sant Gervàs tan revirada com les cames d'aquella noia. No seria fins dos o tres anys després que l'encetaríem en companyia de l'Olivetti, un altre exemplar d'Old & Green.
Inici de la Canal de la Maroma, un accès un xic incòmode
Primer llarg "variant" per Inhospitak, 7b exigent però alliberable
Segon llarg, somnis de pedra
Començament del 4rt llarg, el festival continua
Octubre 2011: final del primer atac.
El fred ens obliga a sortir com podem. Tornarem.
El nom quedava clar. I també l'obligació d'aconseguir una via tan bona com la sirena italiana que ens havia inspirat.
4 comentarios:
Ja tinc ganes de degustar el cafè Torino, si em consideres prou adult...
També tinc ganes, (potser més i tot) de conèixer aquesta femme fatale...
Felicitats per la via, no acostumes a dir que són tan bones com sempre acaben sent... Si en aquesta ho dius, és que deu ser de puta mare. Aviat farem un vistassu!
salut i alegria, company
Sí NIL, puc confirmar-te que la VIA és BONA... la resta de les coses que explica (mmmm) no ho se...
I crec que ets prou fort i adult per degustar aquests plaers... encara que crec que ja fa temps que els gaudeixes
petonets
Ester
ENHORABUENA POR LA APERTURA OTRA VEZ... VERGÜENZA ME DA, PERO AUN NO CONOZCO ESA PARED LLENA DE VIAS Y DE PROYECTOS..JEJEJEJE
No paras bandido!!!!! Estas hecho un artista!!
Publicar un comentario