martes, 19 de septiembre de 2017

Pronto será Viernes

la vida és temps d'espera entre una escalada i la següent



Escalant Tepuis a la Sabana Venezolana, móns perduts de bellesa colpidora

La intensitat del cap de setmana (emocionant!) eclipsa els dies  feiners, esvaint-los del record fins tornar-los invisibles. 

Reflexió (amarga?) d'un dilluns qualsevol, gris com les nits de diumenge.

Buidor?
No pas.

Alaska, Cobra Pilar al Mount Barrel, massís del McKinley


Les xarxes van plenes de felicitat aparentada
Alegria exposada públicament sense mesura ni pudor
Postureig  a la recerca dels "likes" per omplir la buidor que amenaça moltes persones

Fruits estanys en una sabina mil.lenària, Taghia, Atlas marroquí


La vida no em resulta plana ni linial.
Passem alts i baixos, hormones desbocades, tobogans emocionals, pors, alegria, desesperació.

Després de la tempesa sempre arriba la calma,
i si triga sempre podrem demanar algun amic que ens faci entrar a bon port.

Cap pena t'enfonsa sota profunditat insalvable.


Avui desitjo els dissabtes.



Enyoro coses senzilles com els amics al voltant d'un foc d'hivern a Montrebei, un entrecot, dues birres, un got de vi, un llarg de roca per desvirgar, la bona companyia.




Hoy me siento "lunes"
Afortunadamente sé que pronto será viernes




5 comentarios:

Sebas Masia dijo...

Visceres al aire. Dones paraules a molts pensaments. Bon blog Albert, gracies

Carlos Alvarez dijo...

Tiuuuuu, mooolt romàntic. Jo també trobo a faltar la foguereta de Montrebei... I tot el que envoltava...

Afrorizos dijo...

Cuanta raó. Com sempre un plaer llegir-te. Salut Albert!

Anónimo dijo...

Prueba a escalar los Miércoles (también), las percepciones cambian.

Un maño

edu dijo...

Yo siempre espero al saliente de guardia, que puede ser cualquier dia jajaja,un saludo