Escalar como si fuera la última vez

Pocs sacrifiquen treball, família, amics o conviccions pel neguit d'enfilar-se.
Tot una vida convencional foragitada per tal d'escalar.

Després de vint-i-cinc anys continuo escalant com si fos el darrer dia que podré, traspassant el límit de la normalitat, endinsant-me en la malaltia 

 L'escalada em segueix omplint i m'aporta més sensacions de les que oblido, més amics dels que extravio, més vida de la que perdo.
Continuo...

Alguns companys van parar (o frenar) lesionats, per criar fills, la feina, o senzillament perquè ja no trobaven l'emoció que els apropava a les parets.

Sovint em pregunto si afluixaré, si m'arribarà el moment d'abandonar.
Desconec si m'avorriré, acabaré estimbat, o se m'acabarà la salut.

Reflexiono sobre quàntes coses m'estic perdent enceguit per aquesta passió obsessiva.

De tots els testimonis que he sentit o conegut, un em colpeix particularment
“La pedra serveix per aguantar el gel, l'aigua serveix per formar el gel i l'aire serveix per respirar i poder escalar el gel. Tot, tot és només per escalar en gel”
Pau 

Per què escalo (tant)?
Impossible trobar una resposta racional. Torrent de sensacions que provenen de la meva part més animal i primària, instintiva.

I si la trobo, quan la trobi, serà massa tard?
m'hauré perdut una part essencial de la vida?

No ho sé.

Voldria creure'm una dita de la Míriam  "De la escalada también se sale"