Aquesta és la història d'un lloc que ha passat desapercebut
Un congost petit i modest, amb parets que no superen mai els 80 o 90 metres, però d'una qualitat excepcional i talment estranya als Ports que volia ressenyar-la.
Ignorat per tothom, l'esportiva no hi va aparèixer fins fa escassament un "lustru", amortitzant un sectoret fresc als deslloms de la cara nord. Arribaven tard: la "tàpia" ja s'havia ensenyorat sobre les línies principals. Sols quedaven bocins i escorrialles.
Exprimint la memòria, diria que l'Alejos va inaugurar el congost amb Pícara Viborita, una delícia malauradament envellida que merita un reequipament,. Actualment cal pagar un peatge en exposició als primers 6 metres.
El Chapi també va deixar petjada equipant-ne una a la part esquerra d'Escaletes Cantando bajo la Lluvia.
L'estiu del 2003 o 2005 vaig venir un dia amb el Manu Velasco a començar-ne una al Forat, i uns anys després amb el Pep Nogués una altra.
Ara farà deu anys amb lo Santi vam perpetrar la major part de les línies en dos o tres estius boixos. Tarda sí, tarda no, enceguits per l'adrenalina, fugíem de Reus i ValldeRobres a competir o col.laborar a les diverses vies que s'hi adivinaven. La follia va empitjorar amb la visita d'un estranger que mos preguntava si s'hi podia equipar, comentari que va esperonar-nos a "pixar" i ocupar territori.
Temps va passar, l'oblit arribà, empatxats d'aquells estius sense moderació.
Ja calmat, he retornat per redescobrir com de bones hi són aquestes rutes. Quants esforços hi vam enterrar en la bogeria d'aquells dies.
Triar-ne una selecció semblaria despreciar les altres. No obstant m'atreviré a suggerir-ne algunes per estètica, autoria o simple preferència personal
- Tatopagao, el pepinet de la vall, que obliga 7a+ per obra i "gracia" del Vix i el Santi (Gracia)
- Sebastià Colomé, una joia en memòria del jefe del Port a qui tots seguim trobant molt a faltar. Estalvieu-vos un primer llarg dur i a bloc entrant per la dreta (dos tontos)
- Choli, company de batalles del Sebastià que ha equipat tres vies precioses de dos o tres llargs en una paret 500 metres més avall. Té un primer llarg cabró i dos tirades joioses sempre desplomades
- La Diva de la Vall, guapa i exigent
- Dos Tontos, que encara que sembli d'oferta... costa
- Lo Cupido del Matarranya, un clin d'oeil a l'aperturista més prolífic de la vall, bona sense arribar a cremar
- Lo Rei de la Sorra, vión molt sostingut amb un segon i tercer llarg espectaculars que desllomen, també ullet cap a l'altra personatge de la saga, nascut a la Torre
La pedra, insòlita al Port, té una qualitat sorprenent amb trams d'adherència excepcional impròpia d'aquet massís.
Fotos del Rei de la Sorra, un petit big wall
Fotos del Cupido del Matarranya
Fotos de Choli
Fotos de Sebastià
Alguna visita d'escaladors il.lustres certifica la bellesa de l'indret.
No hi ha vies senzilles. Ni les aparentment fàcils ho són realment.
Però assolint el 6c, veniu i gaudiu sense mesura. Emborratxeu-vos com nantros ferem. Xaleu fins embogir.
Dues parets, dos orientacions. Ideal sigui quina sigui l'estació o l'època de l'any. Fred o calor, canviat de vesant trobareu el comfort a condició d'evitar els dies de vent NorOest. Aquí bufa de valent.
A combinar absolutament amb els esmorzars de forquilla i ganivet de l'Hotel-Restaurant Diego (Santa Bàrbara), on també hi podreu sopar les tardes nit d'estiu. Lloc genial, amable i boníssim.
Aquí teniu dues fotos que resumeixen totes les vies, de forma aproximada.
Paret d'Escaletes
I el plànol d'accès
No hay comentarios:
Publicar un comentario