Taghia, Fugitivos en el Paraíso

Taghia a primavera ens sorprèn per l'abundància de verd i aigua

i a vegades neu

Aquest abril vam tenir ocasió de visitar el Taghia més salvatge i desconegut.

El Christian Ravier ha obert amb diversos companys multitud d'itineraris, compartint quasi tots un caràcter marcadament aventurer. També ha escrit la guia que portem la major part dels visitants, i ha explorat un bon grapat dels Akkas (barrancs i rius) que solcan la regió.

Ell, el Martín i l'Arnaud Guillaume van obrir la Fugitivos ara ja fa un parell d'anys, i encara esperava repetició.

La via és senzillament IMMILLORABLE, a l'alçada de les rutes que han aconseguit que Taghia destaqui entre els destins més anomenats i recomanats del món escalador.

En aquest viatge també vam pujar també la mítica Axe du Mal a la paret del Tadrarate, i digueu-me romàntic, la Fugitivos em va agradar bastant més.

Plaques compactes a l'Axe

Junt amb la Rivieres Purpures, la Fugitivos és la millor via que he fet allí, i en porto una bona quinzena repartida en tres viatges d'una setmana. N'havia fet d'equipades, de semiequipades i algunes d'Aventura, però cap com aquesta.

De les moltes raons per recomanar la via, destacaria

• la seva roca fantàstica, immillorable tret de passos molt puntuals,
• l'estil en que ha estat oberta, que exigeix autoassegurar-se sovint i navegar per plaques de 6c amb soltura, seguint la màxima de "corre por tu vida"


• la llunyania del raconet on s'ubica, al fons del Akka n' Tazarte, màgic i oblidat de la mà de Déu. Són més de 4 hores des del poblet de Taghia remuntant el llit del riu per un engorjat amb mil parets que faran la delícia de qualsevol aperturista


• la baixada, atravessant tot el plateau somital que domina des de quasi 3000 mts d'alçada la vall de Taghia, amb uns camps verds que recorden els pastos del pirineu, una bella passejada de prop de 3 hores i mitja

Tot plegat és el conjunt que conforma una petita aventura dins un paissatge natural, despoblat i lluny dels senders marcats. Una jornada de sol a sol complerta, plena i esgotadora que encara avui assaborejo.

Un privilegi que haig d'agraïr al Martin per portar-m'hi i obrir els llargs més difícils (7a+ obligat), i al Christian i l'Arnaud per crear aquesta petita obra d'art, autèntica vertiqualitat a l'Àfrica.

Taghia continuarà reunint tots els encisos per convertir-nos en fugitius al paradís.

Perquè els seus paissatges, la seva llum, la companyia dels amics a la gite d'en Saïd, i els seus olors particulars no desapareixeran, espero, mai.

A la vida no se li pot demanar més