martes, 10 de noviembre de 2015

Els amics no moren mai

Kike Ortuño, un noi extraordinari.
Demà 11 de novembre farà 15 anys que ens va deixar.

El temps acaba tancant les ferides però els records continuen apareixent, tots bons, nítids.
No fan mal, si de cas provoquen una petita malenconia...

i és que els amics no moren mai

Cim de la Marmolada, Moderne Zeiten (Tempi Moderni), 1998
Què s'amaga darrera aquesta mirada?


Corria l'any olímpic del 92.
Complia l'obligació militar al cos d'Escaladors i Esquiadors d'Osca i vaig coneixer l'Amanci i seguidamente en Dani, un noi entramaliat i divertit que escalava per veure ocells.
El Dani faria de nexe d'una colla d'amics que compartiríem escalades per la vall de l'Ebre, des de Tivissa fins als Ports.

El primer dia que vaig conéixer en Kike ens vam observar des del recel i la desconfiança mútua:
jo era un "pijo de mierda" tou i malcriat; ell un "quillo"endurit pels esforços de la vida.

El Kike provava d'alliberar la via del Diedre que havia obert setmanes abans a la Serra de Pàndols tirant de pedal als passos durs. El llarg tenia un parell de xapes i s'assegurava amb els tres friends que posseíem.


Dotze metres  per sobre del terra, a sis del primer i únic encastador colocat, el Kike vibrava com una corda de guitarra sense atrevir-se a provar el següent moviment.
Els amics contemplàvem l'escena emmudits, pregant en silenci per esvaïr tota possibilitat de caiguda. Tres minuts més tard aquell vailet resoldria el pas a base de testiculina, un dels seus trets més pronunciats.

Tot i que jo no n'entenia un borrall d'escalada, de seguida vaig pensar que aquell noi s'estimbaria .
M'agrada reconèixer que em vaig equivocar de molt!
No era imprudent, tampoc inconscient;
avaluava els riscos milimètricament, i els assumia segur de superar-los.
La testiculina era un recurs al seu abast, mai una passió que el dominés.
Acabaríem rapelant d'un clau cutre i un pont de roca enebrat d'una esquirla d'obús de la Batalla de l'Ebre, preludi d'altres experiències intenses que viuria escalant amb ell.


El rebuig inicial esdevindria respecte i admiració,
amb el temps una amistat incondicional.
Ens convertiríem en companys inseparablesde cordada, en germans. 


Durant els vuit anys que encara ens restaven  ens trobaríem els caps de setmana amb en Dani, el Roland, l'Alex, l'Ignasi, l'Arti, en Jaume, l'Enric, el Sebastià, lo Rubén o el Ramon, i tants altres que venien o marxaven.



Eren temps de joventut innocent, d'il.lusions i descobriments, de sorpreses.

Omplíem els cotxes a rebentar, quatre persones i bultos. Carretera i manta, sense furgoneta.

Cercàvem pallers, corrals o porxos deshabitats per aixoplugar-nos del vent i la pluja.
Coneixíem tots els bars amb llibre de piades per matar les hores fosques dels dissabtes d'hivern, parlant al voltant d'una cervesa i una estufa, tot el que abastava la nostra economia magre.

L'escalada tenia un punt de marginal, de contestatari, no era un aparador on lluir marques o estils, on exhibir graus. 
Encara hi havia línies mítiques amb "dragons" amagats, sobretot a l'hivern o als Pirineus.
via Ravier al Tozal del Mallo, 1993, el Kike ens va treure d'aquell "infern"


Afrontàvem cada via "grossa" com si fos la última, convençuts que ens hi jugàvem la pell, compensant mancances tècniques o físiques amb unes ganes descomunals, amb dosis enormes de voluntat.
Era aquí on el Kike marcava la diferència: Valent com ningú, agoserat i atrevit fins un punt de provocació.


SIN MIEDO NO HAY ESCALADA, la frase que més bé el defineix, una de les seves preferides.
Li agradava adornar les ressenyes amb pensaments que l'havien colpit, amb sentències definitives. Tenia molta habilitat per posar noms ocurrents a les seves apertures.


Incrèduls 



Infierno de Cobardes
una invitació soslajada, una fletxa disparada cap algú concret amb la promesa que ho passarà malament perquè en terra hostil els covards pateixen i moren


Perill d'Extinció
"Si estás pensando en hacer esta vía, te puedes considerar en Peligro de Extinción "
perquè l'artifo extrem ja era llavors una disciplina compartida per ben pocs
i perquè practicar-la sovint ... pot acabar amb el practicant


Vicio
graó rera graó, anava superant les pantalles del joc d'escalar sense expansions, de sentir intensament, un vici, una droga dura que t'acaba posseïnt,

i que finalment t'aboca a El lado Oscuro
l'interior fosc que tots tenim


El Pillo
la darrera via que va obrir, com si intuís un destí del que volgués escapolir-se, conscient que "tan segura está la Muerte de su victoria que nos deja toda una vida de ventaja"


Sota aquesta personalitat instintiva s'amagava una inteligència aguda i una extraordinària sensibilitat per copsar les coses importants de la vida.
Tenia un cor per estimar que no li cabia dins el pit,
i dos collons per enfrontar-se a les adversitats de la feina, l'escalada o de la vida.

"Me acuerdo de una vía cuando me ha gustado mucho, cuando he pasado miedo, o cuando es una mierda. 
En la tuya no he pasado miedo, ni tampoco me ha gustado"
Un moc amb denominació d'origen, real, punyent, i directe com només ell podia ser.

I entramaliat.
dibuix de l'Ignasi


Sovint, quan descobreixo un indret màgic, quan sento intensament el plaer de l'escalada o l'exigència d'un llarg perillós, el seu record s'escola des del fons del subconscient, m'acompanya i m'emociona.

Alguna tarda de novembre em sembla escoltar la seva veu al bar demanant un café corto con dos azucarillos, i enyoro reviure els moments en que somiàvem plegats la propera escalada.


Encara avui 15 anys després de la seva mort, el segueixo trobant a faltar.
Kike, cabrón, ¿dónde te has ido?


12 comentarios:

Jaume CLOTET ERRA dijo...

quan vaig a ports, només penso en Ell. un Alsina del sud sens dubte!

ignasi dijo...

Vaya tio!!! I pel damunt de les més difícils escalades, un o dos graus pel damunt, situava les persones. Això l'hauríem de tenir present. Això era el seu "plus". Per cert, el Pillo, dedicada al Roland Giné, mort també massa jove, 6 mesos abans.

Robert Guilera dijo...

Entrenyable Albert. M han agradat molt les teves paraules i inclus sortim en una foto, crec que a casa el Sebastià. Als 5 minuts d escalar per primer cop amb el Kike vaig passar a ser una costurera! Un autèntic crack!!

Àlex Estela dijo...

L'has descrit perfectament, part de mi va marxar amb ell.....era molt més que un company de cordada,amb valtres vaig descubrir les vies amb cara i ulls, que poc s'ho pensa lo present que està ala nostres pensaments....

charlie dijo...

Excelente y emotivo texto, incluso para los que no lo conocimos. Los verdaderos amigos nunca se van del todo...

charlie dijo...

Excelente y emotivo texto, incluso para los que no lo conocimos. Los verdaderos amigos nunca se van del todo...

Anónimo dijo...

En la reseña del lado oscuro leo:

"Tan segura tiene la muerte su victoria que nos deja toda la vida de ventaja"

Leo tus palabras Albert y las de otros que lo conocisteis,sus frases que no te dejan indiferente, veo las vías que abrió (en Montrebei, en els Ports...), el estilo y caracter de esas vías, las que luego le habéis dedicado y concluyo que Kike sigue ahí en vuestra memoria, en vuestro corazón y en la pequeña historia de la escalada ibérica.

Unos cuantos lleváis un pedacito de él dentro... conservadlo.

Un maño.

edu dijo...

MUY GUAPO POST ALBERT, DEBIÓ DE SER UN TÍO MUY GRANDE, SALUDOS

Rosa dijo...

Albert,

No vaig conèixer al Kike però m'han commogut les teves paraules. Les persones que hem estimat, tot i que no hi siguin, es queden aquí, formant una petita part de nosaltres.

gràcies per aquest escrit.

Rosa

Unknown dijo...

Bona noi

Anónimo dijo...

felicitats pel post,molt bo!!
sergi Alella

Anónimo dijo...

Hola!!
Leo este post y se me saltan las lagrimas...
yo soy el primo de kike...
tengo un cuadro suyo en mi habitacion.
gran deportista, gran escalador y mejor persona... una gran perdida.. lo recuerdo como si fuera ayer, lo tengo siempre en mente y siempre estara en mi corazon!!
un abrazo al cielo kike!!
Tu primo jonatan!