martes, 3 de marzo de 2026

Sol de tardor a la Ribagorça

El eje que traza el río Noguera-Ribagorzana atraviesa algunas de las murallas más emblemáticas de nuestro país. 


Al sur, el Congost de Montrebei, que no necesita presentaciones. 

En su extremo septentrional, el Pirineo axial, de Bohí al Mulheres. 

Entre ambas, Sant Gervàs y Sis, pastos y territorio inhóspito sólo apto para las cabras.

Mal país decían antaño. Un tesoro, hoy, para quienes valoran la soledad. 

Luces que maravillan 

paisajes de ensueño


Luichy tiene identificadas censadas y explicadas la mayor parte de las rutas en sus guías de Escalada. 



Un lugar donde puedes escalar en hielo a la mañana y roca caliente por la tarde, 

adaptar tus objetivos a un clima caprichoso, cada año más cálido. 


Fines de Otoño o principios de Invierno resultan las estaciones más propicias para visitar sus farallones solitarios. 


Repetimos Prohibit Nidificar en Sant Gervàs con la Garsa de la Ribagorça, una clásica que apenas ha registrado ascensiones desde que se abriera hace 20 años. 

Inexplicablemente, pues bien bella es. 

Un poco de tráfico mejora el estado de las vías, las rescata del olvido, sanea piedra y limpia hierbas. 


Nos acompañan unos colegas que optan por Café Torino, otro bocado exquisito relativamente asequible en esta muralla trufada de rutas extremas, desconocidas en su mayoría, abiertas por sus discretos escaladores locales. 


Y la clásica Antiparques, vía prácticamente equipada

Junto a L'Obra de la Seu, las únicas equipadas desde arriba

Ahora puedes empezar por el primer largo de Sherpa Motard y atravesar a R1 de Antiparques, combinación de libre homogéneo que permite evitar el Ae de su entrada original. 

Topo actualizada

Y unas fotos

Canal de la Maroma. Vamos tarde...

Sherpa Motard, primer largo por la derecha de un gran gendarme adosado

Segundo largo de Sherpa Motard, y a la derecha, el primero de Antiparkes

Antiparkes

4º largo de Antiparkes



lunes, 19 de enero de 2026

Una Nit de Llibertat

Termes aparentment contradictoris, encadenar i llibertat 

Amaguen una promesa, un anhel, un desig. 


També un premi, si encadenava aquell sisè llarg aparentment inexpugnable



Però com tot regal, la llibertat té un preu, que no és altra que la vigilància eterna...

Cal guanyar-la i cal mantenir-la


Pujar per la Roca Dreta de les Valls tot en lliure, sense A-zeros, mai ha resultat senzill. 

I sembla que continuarà demanant esforços

Aquí molt, perquè la roca no sempre acompanya. 

Perquè terra i liquen empanyen les dues primeres tirades. 

Perquè després la via esdevé obligada i dura. 



Via només aconsellable als bregats en roca Ports (salvant la seva meitat superior que sí val molt la pena), als qui volen (i poden) pagar un peatge de  cabells blancs fruit (o culpa) del Tato. 

Repetint amb el Willow i l'Ester vam constatar que si bé la dificultat no arriba a estratosfèrica, la exposició i obligatorietat converteixen el tercer llarg en una empresa seriosa


No patiu, els qui segueixen aquest blog ja saben que m'agrada amanir les entrades amb salsa picant. Que al final, els "menjars" que oferim no són tan indigestos. I que els estòmacs habituats paladejaran aquest plat sense grans problemes. 

Però si patiu de panxa, teniu alèrgia a tota pedra allunyada de les exquisiteses, o sou de salut sensible, no us hi apropeu. Acabareu indigestats. 


Comparteix part dels ingredients amb la veïna Borges. Gràcies per la flexibilitat Joan


Lliberat. Gaudiu-la amb moderació