martes, 26 de abril de 2022

Escalades a Roca Dreta de les Valls, la perla dels Ports. Tensiomàtic, nova via.

Al Port hi conviuen parets de boleta cantelluda (Roca Dreta), pudinga variada (Els Estrets), conglomerat terrós (Roques d'en Benet), i bola grossa (Masmut). També hi trobareu calcari, sovint papós (denominació d'en Sebastià per definir roca d'escassa adherència i poca presa). 

Tot variat i sempre envoltat de paratges màgics, solitaris i relativament desconeguts. 


La Roca Dreta de les Valls presumeix de roca bona, en diríem excel.lent pels estàndars del Sud. Una autèntica joia. 

Ferran repetint el 1er llarg de Tensiomàaatic!!!

Hi destaca la KRT , clàssica entre les clàssiques, homogènia, precursora i d'estètica insuperable equipada pel Kildo Carreté (el nom juga amb la sonoritat de les inicials). 

També la  Secreta Vida , un tros més difícil que la primera, igualment preciosa, i bastant més obligada. Equipada també per dalt per l'Indi i el Nando.  M'he descomptat dels cops que l'he repetida, la darrera l'any passat amb l'Ester, sempre sorpresos que la gent no s'hi atansi, amb l'esguard atent a noves possibilitats 

Menció especial per la Buscavires d'en Jipi i el Toni Cugat oberta (aquesta sí des de baix) al 95. Compromesa, sobre roca entre molsosa i variable, de recorregut incert (difícil trobar-ne l'inici), i amb un nivell de lliure estratosfèric (ressenya merament orientativa). Els signants de l'apertura eren habituals de Montserrat i Montrebei a l'època de l'esplendor guerrero: el Jipi autor de Frec a Frec, i el Toni coautor de Totxaires.

Inspirats per la repetició  que en vam fer amb el Kike, volguérem deixar la nostra empremta amb la Rapinyaires, menys compromesa però tampoc gaire visitada. Em consten les repeticions del Santi i de l'Arti. 

També hi trobareu vies relativament concorregudes com la Manel Muñoz, o la Tralalaika, que combinen ben a gust. 

I d'altres menys conegudes com la  Mercat de Mentides o la de l'Asun 


El darrer cap de setmana de març vaig convèncer al Ferran per arriscar-nos a visitar els Ports. Mirant models de vent, pluja i temperatura vam apostar per la Roca Dreta, encertant tot i la pluja de la matinada. 

Roca Grossa en primer pla, i Roca Dreta adosada (esperó). 
UUuummm tot està ben xop. 
Tot NO!!!.  Hi ha un esperonet que sembla sec

La pedra humida té la costum de trencar amb facilitat. Les preses dubtoses, quan mullen, salten. Els codolets mal enganxats peten, més encara en roca verge que no ha tocat mà de persona. 


Tensió màxima per obrir en lliure 240 metres de plaer, salvant els primers 8  metres de desplom salvatge. 

Com hem xalat, i com hem vibrat. 

Per això el nom de Tensiomàaatic!!!

Topo actualitzada amb la repe de l'u de maig. Teníeu raó companys, la via no és tan expo ni difícil com vam pensar tot just obrir-la. I ens alegra molt. Ja tenim nova clàssica al Port!!!

El primer dia arrastràvem un bon grapat de friends. La pedra embutida en un ciment compacte no permetia grans alegries. 

El segon ja vam deixar claus i ferralla al cotxe, duent a l'arnés els 3 o 4 tòtems, un ganxo i el taladro. Per això hem optat per afegir algun bolt on havia entrat un friend despistat, o directament on l'exposició o la repisa propera elevaven massa l'aposta: que surti bé el primer cop no garanteix l'èxit en la repetició. 

També hem reubicat algun bolt per millorar-ne el xapatxe o la gestió de cordes. Són els inconvenients d'obrir des de baix... i quan la línia mereix, corretgim en repetir. 

La via ha quedat "equipada", tot i que en algun llarg cal una dosi de fredor per calmar els nervis entre xapa i xapa.  

No sabria calibrar-ne el grau obligat. Recomanable a primers que vagin còmodes en 6c, i directament desaconsellable pels esportius de massa força que ho trenquen tot... l'Oriol ja m'entendrà. 

Amb les repeticions, l'estrés que produeix avaluar la resistència d'alguns codolets va desapareixent, i també el grau. Ara però aneu-hi amb el 6c tot-terreny (terrain d'aventure) consolidat. Si penseu que el bolt mata les emocions i l'aventura, una visita avui us farà dubtar. 


Creiem que la via ha sortit excepcional (estàndar "Port"). Ja ho jutjareu els repetidors. Nantros ben contents


Punts ben positius, a part de l'emoció: que la via seca ràpidament després de pluja, un paratge que contribueix al regust màgic que envolta qualsevol escalada al Port, i la seva exposició Sud rigorós, que puntua a favor o en contra segons els dies. 

Eviteu dies de calor excessiva, i sobretot els de molt de vent... 

A l'estiu, ombra a partir de les 17h. Anant per feina suficient per arribar dalt sempre per sota del ritme del sol. Llavors un frontal o la rapidesa, us ajudaran a baixar. 

Només cal que mireu el cordino auxiliar a les fotos.  

Obrint L1


entrant a R2, també tensió...

Repetint L2


Vistes del riuet de Les Valls, des de la segona reunió

començament del 3er llarg. Dos moviments estranys i després Vè

El Ferran obrint el magnífic (i compromés) 4rt llarg

Ufff ufff xaval com t'has apretat ...



Obrint el també magnífic i vertical L5


Abans de domesticar....

i ja domesticat amb una xapa de regalo, 
pensant en el dia que em tocaria repetir. 
La repisa estava massa prop

Però també domestico els llargs del Ferran: L6

Començant el setè llarg, la última guindilla de la via...

Recull de ressenyes de La Roca Dreta de les Valls. 















lunes, 11 de abril de 2022

Vent Pacà, nova via a Peña de Sin

Error, palabra que combinada con Escalada conduce a Desastre

Aquí quedó en anécdota y algo de vergüenza, que hubiera sido mucha de haber necesitado la intervención de los GREIM. 


Ferran en L2. 6c casi equipado

Sábado 26 de febrero, amanece frío y despejado en Peña de Sin. Empujamos nuestro último proyecto más allá de la vira. Invertimos parte del tiempo disponible en decidir cual de los tres posibles trazados seguiremos. Cuando empezamos el largo que nos acerca a los techos apenas quedan 2 horas de luz.

Suenan tambores, toco alguna lastra hueca, y recorro un trazado oblicuo me eleva por encima de la repisa. La roca entre buena, mala, peligrosa y brutal, cambia del rojo incierto a un gris labrado de soberbia adherencia. 

Oscurece. Rapelamos en medio del vacío. Tres rápeles larguísimos, directos y algo acongojantes nos depositan en el suelo. Hoy hemos cosechado un largo fácil en horizontal, y apenas un largo hacia arriba. Exiguo botín parece, y sin embargo, regresamos satisfechos por haber despejado las dudas acerca del itinerario. 

Domingo 27, algo cansados dudamos entre regresar y empujar la vía o una plácida jornada de deportiva. Un sol espléndido nos despeja la mente y despereza el cuerpo, la motivación regresa. A las 11 de la mañana aproximamos a la vía accediendo desde arriba. Estimamos rapelar unos 90 o 100 metros de terreno virgen por una línea que parece natural. 

Antes de las 12 alcanzamos la cima. Yerro el primer rápel descendiendo por Vibrations. Nuestra vía queda unos 20 mts más a la derecha. Remonto y rapelo de nuevo. Ahora sí, encuentro la última reunión de Sin Piedad. Rapelamos 50 mts por una cuerda de 9mm que chiclea y se estira como una goma hasta un nicho natural que se convertirá en reunión de nuestra futura vía. Emplazamos una chapa y de allí, con nuestras dos cuerdas seguimos descendiendo en oblicuo para alcanzar el último punto de ayer, la R8. 

Ester baja. Cuando procedemos a recuperar el rapel surge la descoordinación.

Erramos y las cuerdas se nos escapan. Flotan en el vacío lejos de nuestro alcance. 

Estamos a 200 mts del suelo, con aire bajo nuestros pies y unos techos por encima, sin medios para asegurarnos, abrir, o descender. Las cuerdas se balancean 10 metros a nuestra izquierda y 4 metros en el vacío más allá de la pared, tanto es el desplome de los techos que superamos. 

Tensión. Saboreo la rabia que me provoca nuestro error impropio de una cordada con pretendida experiencia. Dos tacos y tres juramentos después, hacemos inventario de las posesiones que deben permitirnos escapar de una cárcel desplomada. 

Móvil, tenemos un móvil para llamar en caso de necesidad. También dos pingos de cuerda de 2 metros de 7,2 mm para puentes de roca, un taladro y 16 parabolts  que deberían permitirnos hacer un Ae hasta la zona más cercana desde donde cuelgan las cuerdas, desde la que "cazarlas" a 4 metros de aire. 

Me visto para la faena. 


Vent cap aquí, o Ven pacá!!!

Y de repente, despierta el viento del Sur que va meciendo nuestras cuerdas. Se acercan. Seguidamente se alejan. Parecen burlarse de nuestra incompetencia, de nuestra carajada. "Novatooooos" susurra el viento 



Lo que el viento nos devolvió

Sacamos el cordino de 4mm que llevamos para izar nuestro pequeño petate. Lo cebamos en su extremo con un mosquetón y dos bolts y, como los antiguos cowboys del Oeste, iniciamos un concurso de lazos. Tirar, recoger y recuperar. Volver a tirar, recoger y preparar, a modo de pesca con caña. Al cabo de media docena de intentos, con la ayuda del viento y algo de fortuna, nuestro cordino se enreda en las maromas que mece la brisa. Ahora reímos nosotros: las cuerdas son nuestras. 

Ambiente sobre la R8, donde nos quedamos sin cuerdas


Nos quedan casi 5 horas para abrir 3 largos. 

Salida de la reunión. Bombeo adrenalina. La excitación de las maniobras anteriores todavía me embriaga. Escalada entusiasmante sorteando el techo que alejó las cuerdas. Primero a la izquierda de un diedro ciego y desplomado, sobre roca naranja rica en presa y canto, más allá de la vertical. Después bajo el techo, a base de friends en la fisura invertida: un A1 que me llena de júbilo y excitación, también de miedo. Dos metros más, un par de chapas, y superamos el principal escollo del día. De ahí, hacia arriba, la vía transcurre por una zona más humana en apariencia. 

El siguiente largo correrá a cargo de Ester, 20 mts alternando placa, fisurita,  placa y cambio de fisura hasta el nicho donde encontramos la cuerda que fijamos para rapelar. La incertidumbre termina aquí, el miedo no. La vergüenza aparecerá más tarde

Vem Pecar 

Por primera vez en mi vida abriré parte de un largo reasegurado al pingo de cuerda que cuelga de la cima. Trampa, no arriesgo una verdadera caída, no más allá del metro y medio de chicle con que la cuerda fija detendrá suavemente mi caída. 

Hay decisiones que no admiten matiz de grises, blanco inmaculado o negro oscuro. Estás vivo o estás muerto. Código binario. Tengo las manos manchadas. 

Me queda la decencia de explicarlo, y el propósito de no repetirlo

Y con esta entrada, a modo de confesión, trato de expiar mi pecado, lograr el perdón y la indulgencia. 


Intuyo que alguno caerá en la tentación de repetirla.

Si la disfrutáis, recordad que gozar del pecado, también es pecar. 


Venid y pecad, motivos los hay. Ahí van unas fotos


Travesía por la vira roja, y gran repisa de Dopé 

Ester en L3

Reabriendo por enésima vez el L6, ahora sí, precioso

L8, ya en la zona desplomada libre

Salida cachonda desde la (única) incómoda y colgada R9, penúltimo largo


Último largo, una belleza. Uffff, ufff ufff