martes, 28 de noviembre de 2023

NO HO VEIG CLAR! (nueva ruta en Ordesa)

Domingo 6 octubre 2019, 18h20'
Pronto oscurecerá.

Estamos colgados a 250 mts del suelo en medio del espolón del Gallinero, de una reunión confortable entre Pangea y Zarathrustra.
Desploma acusadamente. Bajo nuestros pies aire, solo aire.
Llevamos ya 8 horas de tralla. Hace rato que el cansancio atenaza nuestros maltrechos cuerpos.

Tato está inmerso en una batalla contra la pared. No le veo, un techo oblicuo nos separa.
La cuerda apenas avanza.
Algo ralentiza su progresión hasta detenerlo.
La atmósfera pesa.

Un grito rompe el silencio que nos envuelve:
Albert, No Ho Veig Clar!
(no lo veo claro)

Me acojono.
En veinte años de aperturas jamásjamás, ¡jamás! percibí ni asomo de duda en la voz de Tato

5 interminables minutos de tensión. Luego quietud absoluta, opresiva, y un silencio tan denso que puede cortarse. 

Transcurrido ese lapso de tiempo que percibo eterno, reanuda su progresión. 
La cuerda avanza suave por mi placa aseguradora. Caen piedras. El cordino auxiliar se mueve hacia la derecha.

Esto pinta francamente mal.
Al principio sufría por la seguridad de nuestra exigua reunión.
Ahora me angustia la integridad de Tato.
Detenido por una barrera de roca pésima, mi colega escapa con una travesía horizontal de más de 15 metros hacia Zarathrustra. Suponiendo que consiga montar un relevo seguro, me acongojo al anticipar la trave que me aguarda

Toda espera se acaba. Mi turno.
Me preparo para afrontar el mal trago.

Empiezo a desmontar el largo. Una flor de pitones mediocre protege el factor-2 al principio de la reunión. La dejo más por miedo que por necesidad.
Dos Aliens y un buen Tótem aseguran una sección técnica y difícil, obligada (6c+++).
Sigo.
Ligera travesía por encima del techo, otro desplome a la derecha, y todo arriba por una leve fisura repleta de bloques dudosos durante 8 metros más. Un fisurero y dos clavos que abandono protegen la sección.

Alcanzo un C3 rojo por encima de varias "neveras" en equilibrio precario. De ahí, el recorrido huye horizontal, hacia la NADA.
No veo a Tato, pero la cuerda ya corre sin roce. Le percibo próximo.
La mochila que hizamos está enganchada bajo mis pies con nuestras chaquetas de pluma y los frontales. Tato tirita de frío.
Consigo deschapar el C3 sin alcanzarlo agarrado a dos piedras tamaño microondas que traquetean tanto como mis dientes. Observo como las cuerdas escapan hacia la derecha por detrás de bloques provistos de aristas más afiladas que los dientes de un tiburón. Lo abandono. Mi vida vale mucho más que un puto friend.

Me obligo a reponer mi SERENIDAD. No pienso caer aquí, y tampoco se romperá ningún canto traicionero. 
Golpeo y ausculto cada presa. Avanzo por esta horizontal imaginaria. Alcanzo un Tótem morado de calidad. Respiro y me tranquilizo.

Mis brazos se van hinchando. Bombeo adrenalina suficiente para resistir el esfuerzo.
Llego a un Totem verde y un alien triangulados en el mismo pedrusco. Desde aquí intuyo ya dos clavos a 2 metros en diagonal descendente por debajo de mis pies. Pinta a péndulo pero Tato me tranquiliza confirmando que aguantarán.
Consigo agarrarme al primer clavo.
Suspiro.
Reseteo el sistema: he ganado una vida más, no moriré hoy.

Oscurece.
Tato montó reunión a mitad del antepenúltimo largo de la Zarathrustra (7a/b), ruta conocida y bien asegurada. Desengancho la mochila. Plumas y frontales para recorrer estos largos con toda la noche por delante. No hay prisa. A las 21.15 hollamos cima.
Dos horas más tarde, Ester y Silvia nos esperan en la furgoneta con la cena preparada.

La vida sigue
y por Dios que lo celebro


Ahora, desde la tranquilidad de mi oficina, constato que abrir rutas complejas sin taladro y sin hamaca te proporciona experiencias al nivel de las drogas psicotrópicas.
El exceso de exposición relega y amaga cualquier otro atributo, incluso la belleza de una ruta. Masticas miedo hasta embriagarte de adrenalina, y esa borrachera tapa, ofusca cualquier otra sensación.




Sábado 18 noviembre 2023, 8.30 am. 

El olvido nos permite vivir y superar traumas. 
Me sucedió con las Jorasses y ahora me ocurrirá con Ordesa. 
Perjuré no regresar. Estoy dispuesto a pagar el precio. 

Regresamos a Ordesa bajo el influjo del "Estiuet de Sant Martí", un episodio de temperaturas extraordinariamente templadas aconsejan escalar en altura. Hace ya 4 años que tenemos un proyecto pendiente en el Espolón del Gallinero que me tienta en susurros cada vez que visito Ordesa. 
Cierto que volvimos entrando por Aurora para arañar los minutos indispensables pensando en reabrir ese maldito octavo largo, pero erramos y acabamos con las manos vacías. 

Hoy planeamos remprender nuestra ruta original desde abajo, vivaquear en la quinta reunión, una repisa magnífica que compartimos con Zarathrustra. 

Porteamos material, sacos y comida cargados como mulas. 




Empezaré el primer largo de Zarathrustra,  para mí siempre incómodo.
El segundo largo comparte inicio con la vía antigua  hasta desviarse por tierra de nadie.  
Reunión limpia montado sobre un bloque empotrado en forma de cabeza de hacha, aérea y fotogénica, tan sonora como un instrumento de percusión. 


Tercer largo, este sí, exclusivo de nuestro nuevo itinerario. Todo limpio. Roca de calidad, fisuras magníficas y mucho patio. No ando fino. El escenario impone. Alcanzo mi antigua reunión de lujo provista de un clavo, y le añado otro para izar el petate cómodamente. 




El cuarto largo tiene miga, como todos los pares, de ahí que le toquen a Tato (legendaria mi habilidad para escoger). Inicio por un diedro incómodo aunque protegible en dirección a una especie de paso-chimenea a la altura del techo característico de la Zarathtrustra. El recorrido monta sobre enormes teclas de piano que sobresalen horizontales burlando la gravedad, encastadas con bloques y hojaldre. Fabuloso e impresionante. Los friends continúan protegiendo el largo. También totalmente limpio, como la reunión que montará Tato en otra repisa magnífica. 



Mi quinto largo surca aguas más tranquilas, con el decorado de la Fraucata como fondo. 

Algo de navegación y olfato hasta alcanzar, al límite de las cuerdas, la magnífica repisa-vivac donde coincidimos con Zarathrustra provisto de un bolt y un puente de roca. 

Aquí dormiremos, no sin antes escalar el sexto fijando las cuerdas para acortar la jornada de mañana. 







Del octavo largo no hay fotos. Estuve demasiado tenso asegurando al colega, pendiente de una reunión que primero juzgué suficiente. Erré: Mientras Tato lidiaba con los primeros 8 metros de ese octavo largo sin haber podido emplazar seguro alguno, bueno o malo, percibí la vulnerabilidad de nuestro exiguo relevo. 
A futuros repetidores les aconsejaría alargar el séptimo largo hasta alcanzar un emplazamiento para buenos friends del 0,3 y 0,4 a unos 8 metros de R8, y de allí bajar a role7. 

Este último largo hay que afrontarlo con ganas y determinación. 
La piedra siempre dudosa, el ambiente embriagador y la incertidumbre de los emplazamientos enervan tu cuerpo hasta agarrotarlo. Vibras de primero. Tiemblas de segundo. 
Probablemente volveremos, también sin máquina como nuestras 3 tentativas previas. Pero esta vez le propondré a Tato entrar por Zarathrustra y ahorrarme el trance.

Ordesa sin taladro tiene sus reglas. 
No puedes escoger el recorrido con mejor roca. La posibilidad de asegurarte dirige el itinerario de forma tiránica, incontestable. Nos ha forzado dos veces al escape horizontal. 
Con 4 o 5 expansiones hubiera salido una ruta más bella, más directa. 


No Ho Veig Clar! es tremendamente intensa, con aroma de café oscuro 

La ruta, de incontestable elegancia y belleza, tiene suficientes tramos de hojaldre, bloques y piedras removibles para proporcionar eso que tanto anhela nuestra moderna sociedad: Aventura o miedo en el argot escalador.


Atención: No hemos podido tirar los bloques y piedras que hubiéramos querido. El sendero que recorre la base del Gallinero, sobrefrecuentado en verano y en estas tardes de otoño, impedía una limpieza a fondo. Las piedras siguen ahí, una trampa esperando al incauto y a los paseantes que habitan en el otro mundo horizontal. Respetadlos. 

Que no os engañe la propuesta de grado (6c+/7a). Es ABOminablemente difícil y con una exposición  R4 en las condiciones actuales: 7a/b obligatorio.

Intentarla os proporcionará un carrusel de sensaciones.
Los escapes se complican a medida que asciendes, igual que el nivel del compromiso de los largos. Mejor cuanto más arriba, hasta alcanzar el clímax de la cima.

Mucha suerte.

Quien se zampe el largo clave que recuerde a Dante

Dejad, los que aquí entráis, toda esperanza
D.Alighieri  , El Infierno
 

jueves, 16 de noviembre de 2023

Escaletes i El Forat de la Vella - Mas de Barberans - El Port


Aquesta és la història d'un lloc que ha passat desapercebut 

Un congost petit i modest, amb parets que no superen mai els 80 o 90 metres, però d'una qualitat excepcional i talment estranya als Ports que volia ressenyar-la. 


L'Ester "posturejant" a L5 de Sebastià Colomé, clàssica de la Vall, equipada

L2 de Sebastià Colomé

Ignorat per tothom, l'esportiva no hi va aparèixer fins fa escassament un "lustru", amortitzant un sectoret fresc als deslloms de la cara nord. Arribaven tard: la "tàpia" ja s'havia ensenyorat sobre les línies principals. Sols quedaven bocins i escorrialles. 


Exprimint la memòria, diria que l'Alejos va inaugurar el congost amb Pícara Viborita, una delícia malauradament envellida que merita un reequipament,. Actualment cal pagar un peatge en exposició als primers 6 metres. 

El Chapi també va deixar petjada equipant-ne una a la part esquerra d'Escaletes Cantando bajo la Lluvia

L'estiu del 2003 o 2005 vaig venir un dia amb el Manu Velasco a començar-ne una al Forat, i uns anys després amb el Pep Nogués una altra. 

Ara farà deu anys amb lo Santi vam perpetrar la major part de les línies en dos o tres estius boixos. Tarda sí, tarda no, enceguits per l'adrenalina, fugíem de Reus i ValldeRobres a competir o col.laborar a les diverses vies que s'hi adivinaven. La follia va empitjorar amb la visita d'un estranger que mos preguntava si s'hi podia equipar, comentari que va esperonar-nos a "pixar" i ocupar territori. 


Temps va passar, l'oblit arribà, empatxats d'aquells estius sense moderació. 

Ja calmat, he retornat per redescobrir com de bones hi són aquestes rutes. Quants esforços hi vam enterrar en la bogeria d'aquells dies. 

Triar-ne una selecció semblaria despreciar les altres. No obstant m'atreviré a suggerir-ne algunes per estètica, autoria o simple preferència personal

  • Tatopagao, el pepinet de la vall, que obliga 7a+ per obra i "gracia" del Vix i el Santi (Gracia)
  • Sebastià Colomé, una joia en memòria del jefe del Port a qui tots seguim trobant molt a faltar. Estalvieu-vos un primer llarg dur i a bloc entrant per la dreta (dos tontos)
  • Choli, company de batalles del Sebastià que ha equipat tres vies precioses de dos o tres llargs en una paret 500 metres més avall. Té un primer llarg cabró i dos tirades joioses sempre desplomades

  • La Diva de la Vall, guapa i exigent 
  • Dos Tontos, que encara que sembli d'oferta... costa
  • Lo Cupido del Matarranya, un clin d'oeil a l'aperturista més prolífic de la vall, bona sense arribar a cremar
  • Lo Rei de la Sorra, vión molt sostingut amb un segon i tercer llarg espectaculars que desllomen, també ullet cap a l'altra personatge de la saga, nascut a la Torre


La pedra, insòlita al Port, té una qualitat sorprenent amb trams d'adherència excepcional impròpia d'aquet massís. 


Fotos del Rei de la Sorra, un petit big wall 









Fotos del Cupido del Matarranya


Fotos de Choli





Fotos de Sebastià



Alguna visita d'escaladors il.lustres certifica la bellesa de l'indret. 






No hi ha vies senzilles. Ni les aparentment fàcils ho són realment.  

Però assolint el 6c, veniu i gaudiu sense mesura. Emborratxeu-vos com nantros ferem. Xaleu fins embogir.


Dues parets, dos orientacions. Ideal sigui quina sigui l'estació o l'època de l'any. Fred o calor, canviat de vesant trobareu el comfort a condició d'evitar els dies de vent NorOest. Aquí bufa de valent. 


A combinar absolutament amb els esmorzars de forquilla i ganivet de l'Hotel-Restaurant Diego (Santa Bàrbara), on també hi podreu sopar les tardes nit d'estiu. Lloc genial, amable i boníssim. 


Aquí teniu dues fotos que resumeixen totes les vies, de forma aproximada. 

Paret d'Escaletes


Forat de la Vella


I el plànol d'accès




lunes, 30 de octubre de 2023

per l'Urgell

L'Urgell bull amb l'esportiva aprofitant l'eclosió de nous sectors a l'ombra d'aquestos temps tòrrids. 

L'oferta de vies llargues orientades a nord o est creix lentament. Aprofito per comentar-ne tres que hem fet recentment amb impressions ben diferents. 

Sant Honorat emergent de la boira


Sánchez Gil, Narieda

Ombra tot el dia. 

Via històrica reequipada amb criteris estranys. 

Llástima, perquè amb una mica de neteja, algun pitonet nou i canviant de lloc les incomodíssimes reunions es convertiria en un veritable bombó. El debat sobre si les "actualitzacions" han de respectar estrictament peça per peça als mateixos llocs queda aquí en evidència. Cal moure algunes reunions aprofitant les repises. A vegades convé desplaçar un antic burí al lloc on realment cal, estalviant els superflus o vora fissures evidents, cercant el moviment en lliure. 

La variant de sortida ,dels mateixos reequipadors, aquesta sí encertadíssima, solca un mur magnífic i evita una canal herbosa i bruta.  



Wash Machine, Sant Honorat

Ombra tot el dia


Les vistes des del sud i també la vesant nord de Sant Honorat, us captivaran   

Cara nord del Masís de Sant Honorat

Una mica precavuts per les advertències de roca pèssima que circulava sobre aquest conglomerat, ens atansem a una de les grans clàssiques. I quin encert. 

Escalada pràcticament en lliure, oberta en solitari pel Ferran Rodríguez. Traçat directe i vertical cercant sempre la millor roca de la paret, pràcticament equipada (la pedra no permet gaires autoassegurances). 

Lloc sorprenent amanit per una aproximació dolomítica que segueix una vira suspesa a 40 metres d'alçada, i una baixada preciosa caminant per la vesant sud que permet recòrrer tot el massís

Aproximació i mapa, segons el llibre del Miquel Blanco
Nantros vam anar des del Coll de Mu, i vam baixar per una sendera a mitja alçada de les Moles per la cara sud. 



Ei Wachapei, Tossal de l'Obaga de la Font 

 Sol fins la una a l'hivern. Ombra a partir de migdia


Paret més llunyana del Tossal, ressegueix un riu de pedra gris travessada de franges horitzontals a mode de Vilanova de Meià. Pedra quasi sempre perfecte, amb un equipament adequat i barreja d'autoprotecció. 

vista cara Sud, la via aprofita les zones grises de la paret de l'esquerra


Via preciosa amb un sentit de l'itinerari i del moviment que clarifiquen el mestratge del Senyor del Montgrós. Quan s'aparta de la línia fàcil o evident et sorprén amb passatges entussiasmants. 

Menció especial al primer sostret de 6b (per bo, no per la graduació...), la secció de 7a i, sobretot, l'inici del cinquè llarg, una placa de 6b+ amb seqüències tècniques ben complexes de triar i obrir per un escalador solitari. 

6a i 6b 's  ben colladets. Cal dominar el 6c per passar amb dignitat i gaudir del traçat. 


Molt encertat Miquel!

Tornada caminant en hora i mitja per un petit sender indicat per marques grogues i blaves que val la pena resseguir sense agafar dreceres. En algun punt cal parar atenció. Et retorna directament a la pista d'aproximació en un recorregut circular que permet divisar la totalitat de la Serra de l'Aubenç. 





lunes, 16 de octubre de 2023

En Busca del Unicornio

Las leyendas describen a los Unicornios como seres mitológicos dotados de propiedades mágicas y curativas, tan esquivos que encontrarlos se convierte en empresa imposible. 

Por ello se utiliza el término para denominar a cualquier entidad (empresa, hombre o mujer) cuyo improbable descubrimiento proporciona un sinfín de ventajas a quien las encuentra. 


Se identifica con hombres que renuncian a su carrera profesional para cuidar a la familia, 

con mujeres bisexuales dispuestas a participar en un trío, 

y con empresas de nueva creación cuya valoración en bolsa supera los 1.000 millones.

Resumiendo, seres mitológicos cuya mera existencia escapa al raciocinio, anhelo de todos


Para unos abridores compulsivos como nosotros en eterna búsqueda de la perfección mineral, un Unicornio equivaldría a descubrir una clásica, una vía sobre roca impoluta, toda en libre y de movimiento gozoso. 


La pared del Sanzuelo reúne varias de estas características. 



Aquí anduvimos cerca. Acariciamos a ese Unicornio que finalmente terminó escapando, haciendo honor a esas criaturas fabulosas y escurridizas cuya mera posibilidad de hallazgo nos condena a la exploración perpetua


Continuaremos buscando,

con gusto,

soñando.


Aunque por el momento, mientras andamos en pos del Unicornio, sólo hemos conseguido que nos den algún beso de cobra, y sufrido incontables noches del lémur. 







martes, 3 de octubre de 2023

Fisuras del Montsant

Les millors vies llargues del Montsant travessen plaques grises farcides de forats. 

Les fissures son figues d'un altre paner: o grises i plenes d'herba, o roges, terroses i toves. A les esquerdes del Montsant costa trobar talls de bona pedra. 


Ara que arriba la tardor, la calor s'atempera i els dies s'escurcen,  aquí trobareu dos exemples al més pur estil clàssic


Rosa sense Espines

El Trinquet mai ha patit sobrefreqüentació. 

Dues aproximacions possibles però cap de bona. La vegetació feréstega de la cara sud del Montsant en defensa l'accès. Triïs la que triïs, sempre acabes farcit de punxes. 

Escollirem arribar-hi pel sector d'esportiva del Trinquet, més enllà del Racó de Missa. Poc menys d'una hora i tindreu a l'abast una bona selecció de fissures, sovint de tamany XXL, per apaivagar les ànsies d'encastar o reptar



Oberta en el dia amb el Willow, garantia d'autenticitat, únicament les reunions tenen equipament fix. 

El primer llarg és seu... i ho notareu, especilament als primers metres que fan de filtre. D'allí en amunt, tot més senzill que no vol dir fàcil. 

El regal i llaminadura, autèntica fita de l'escalada, la fissura "splitter" que solca el darrer llarg. Possiblement la millor del Montsant en tamany de dits, a 90 graus d'inclinació perfecte que per sí sola val el peatge de sota. 


Si no fos...

Quan pares a la terrassa del bar de la plaça de la Morera a fer unes birres, els ulls volen a la Roca Falconera. Si a sobre escales, voldràs pujar una de les múltiples línies que la travessen. 

Entre la clàssica i assequible Primavera i forçar en lliure la Ultimàtum, apareix un ventall àmpli i variat on -potser- faltava una clàssica on posar ninos. 



La guia d'escalada del Montsant del Luichi dibuixava la línia. Un rastre de burils (a l'esquerra del diedre del segon llarg), alguns pitons i tacos (tercer llarg) en testimoniaven l'intent, oblidat entre les apertures recents. 

Res s'escapa als ulls de l'Arti, un dels obridors més prolífics de Prades i els Ports. Així que en mig de les calors de l'estiu reprendrem aquest projecte antic del Toset i en Jansà sense saber on l'havien aturat. 

Ahir diumenge amb temperatures de rècord  (1 d'octubre, 33º a La Morera) enllestim en 6 o 7 hores les dues darreres tirades. Cuits pel sol despiatat, arribarem al bar torrats i asseregats per fotre'ns un parell de birres amb regust de glòria. 

Només els burros o els principiants escalen al sol de Montsant a 30 graus... Tot plegat una bona excusa per no encadenar el darrer llarg, un 6c amb interrogant, plus amunt o avall. Però no cal patir, la via no passa de 6a+ obligat, i únicament cal parar atenció especial al primer llarg de placa gris. 


Creiem que és una escalada molt autèntica amanida amb algun bolt allí on vam trobar un buril, o allí on la pedra (els blocs) imposaven prudència. Hi enterrareu tots els "ninos" que porteu. 

A la topo hem posat el material que dúiem... simplificable si esteu per sobre del grau o quan quedi més neta . 

Hem tirat blocs i còdols però segueixen havent-hi trams de pedra desordenada (ja entendreu què vull dir amb desordenada... ). 

Ens ha agradat. Hi tornarem


martes, 19 de septiembre de 2023

Home Invisible. Moles del Don (Ports)

Com apuntava una clarivident Bibi Andersen, "Sólo le temo a convertirme en mujer invisible"



Home (o dona) invisible, és aquell ignorat pels especímens del génere complementari, intrascendent i opac als seus ulls perquè ja ha passat la seva época d'esplendor i plenitud. 

Igualment s'aplica a persones eclipsades per companyies massa brillants, validant la màxima de MAI SORTIR de festa al costat d'un Cupido o una Afrodita, si pretens captivar alguna mirada

I també s'utilitza sobre desapareguts i esvaïts. Aquí penso en un amic i una sireneta que van fugir al sud, als qui trobem a faltar.


El món és ple d'esperits invisibles, de persones ignorades, oblidades o intrascendents.

L'actualitat no ens ajuda: els excessos de pantalla encegueixen, la falta de temps ofusca, i sols volem escoltar veus coincidents amb els nostres pensaments. Tanta uniformitat ens torna vaporosos, intrascendents, invisibles



Petita via, pràcticament equipada (no entrava gran cosa), per passar mitja jornada al sol de matí, o l'ombra de la vesprada. 

Res de nou que no s'ensumin ja els paladars habituats d'Horta de Sant Joan: 

  • roca bona d'acord a l'estàndar Port, 
  • vertiqualitat ben acusada, que es tradueix en llargs força sostinguts interromputs per un pas de bloc a la quarta tirada
  • escalada mai evident on cal esbrinar la lògica del camí, 
  • paratge ferésteg i encisador barreja d'aigua, tolls i pedra. 


Apa, que xaleu !!! 



Aprofito els comentaris del Marc per afegir alguna foto de l'apertura, 


Clau a L1

Clau arribant a R2. El 7a és molt més oblicu del que sembla a la foto-topo, que distorsiona la perspectiva. 
Una xapa "regalo" amaneix l'entrada pel segon, també pel primer 

L'Ester mentre obria (o repetia) el seu 3er llarg


i alguna d'un projecte que aprofita una línia vella d'espits a Roca de les Valls amb el Tato, on vam acabar sortint per les dues darreres de BORGES

Tornarem per arreglar-la!