jueves, 22 de julio de 2021

JuLina. Ordesa

Anys passant per davant d'una paret que rellueix a ple focus entrant i sortint de la Vall d'Ordesa

Tret de dues vies d'artificial i una en lliure extrem (res no se li escapa a l'Ojo de Lince), Duascaro ha viscut ignorat, aliè a les obertures per restricció de muixons.


La pedra tampoc ajuda.
Quan t'apropes a la tàpia copses la quantitat de blocs petits o enormes suspesos al buit.
Quan camines per la tartera en veus les conseqüències.

Tres estius enrera un enorme despreniment va arrassar de dalt baix l'aproximació natural.

Tres anys abans del terrabastall


Quan t'hi poses ràpidament descobreixes el soroll de tambor d'algunes llastres, i el tacte pedra-cartró dels tacs i cantos per traccionar

No, no és un xollo.
Però a la vista atrau

L'orientació Nord-NorOest també invita, a l'ombra fins passades les tres de la tarda,
I la longitud, perfecta per un matí de tormentes, o per un dia curt


La vam començar l'octubre del 2019 



i l'hem acabada a finals d'estiu del 2020.

Al primer llarg i mig vam trobar vestigis d'un intent antic que cercava la lògica del recorregut, debilitats i fissures, no sempre netes ni franques.
A la repisa superior una vira permet escapar, amb restes de pitons ben a la dreta.
Nantros hem tirat de de fissura quan la pedra invitava, i placa quan es podria.

Ràpels còmodes i directes.
Si fa vent preferiu la baixada caminant: aneu a buscar el camí de Turieto, sempre amunt (Est SudEst) i després resseguiu-lo fins Torla. Sembla possible baixar flanquejant cap al Sud, carenejant la paret fins trobar el barranc de Duascaro, molt visible, i des d'allí pel bosc cercant el millor camí. Molt més ràpid que Turieto.

Com que alguns llargs han quedat quasi equipats, hem afegit alguna peça per evitar dur masses ninos. Un joc senzill basta.


penúltim llarg, excepcional 

darrera tirada, sobre l'hotel de Torla 


JuLina Jolie,
Joc de paraules per les filles, Julia i Lina, d'uns amics molt amics
Preciosa com elles

Que la gaudiu

NOTA FINAL: Zona regulada. Actualmente se permite la escalda. 
En caso de interés por abrir rutas nuevas, consultar a los forestales de Torla. Dos zonas a evitar.

martes, 29 de junio de 2021

Montañesa nord. Bruna

Les formes d'aquesta paret ens van captivar ja fa 9 anys, i l'idili continua. 

Bruna, darrera filla de la família, petiteta i bonica


Los primeros largos de Fantastischen Agost exigen bailar sobre adherencias. 

La canícula despiadada del verano impide acometerlas cuando el sol las ilumina, lo que sucede hasta bien entrado el mediodía. 

Bruna surca un muro orientado muy a norte que habíamos descartado por corto en anteriores visitas.  Pared umbría desde las 10 de la mañana, permite iniciar una jornada de escalada a la sombra

Estos días extrañamente frescos, nos ilusionamos con una línea imaginada por Ester. 

¡Y qué línea! 

Apenas 4 largos pero con una calidad que os compensará los 30 minutos de pista pedregosa, y la escasa media hora de aproximación por un bosque encantador y una pedrera asentada después. 



Entrando a R2

inicio L3

Principio de L4


Combina perfectamente con sus vecinas, para redondear una jornada completa. 

Se hace en 3 horas y se rapela con comodidad. Luego ya vas "caliente" para cualquiera de las otras rutas

A destacar el segundo largo absolutamente maravilloso, y el último, bien exigente para tus dedos. Recomendable llevar el 7a asentado para disfrutarla, o tener envergadura


Nota sobre la pista que accede a la Collada

Pista de pago, 3 euros en máquina expendedora de tiquets 50 mts más arriba del párking de Laspuña. De coste simbólico, se agradecería que el municipio arreglase un par de curvas en mal estado a 2 kms del final, con el piso lleno de piedras y socavones, que evitan la visita de furgonetas grandes. Sin problema para vehículos 4x4 o pequeñas furgonetas. Si no pasáis os tocará andar 30 minutos adicionales que cuestan los 2 kms mencionados.


Que la disfrutéis


Otras vías cercanas











viernes, 7 de mayo de 2021

# DeixeuEspaiALesNovesGeneracions - Reflexiones de un aperturista compulsivo


Tiempo ha, resultaba sencillo participar en la apertura de vías singulares. La escalada en hielo progresaba a un ritmo prodigioso a la par que los materiales evolucionaban. 

Brutal Fang con Teixi en el Valle de Pineta, invierno 2005


En roca, la deportiva elevaba el nivel técnico y físico de los escaladores, y los taladros a batería de peso reducido se convirtieron en la herramienta que permitía afrontar placas antes imposibles en libre. 

Hoy el nivel de los nuevos jugadores aumenta. Terminó mi capacidad de crear "retos" ni aun elevando la autoexigencia en mis aperturas. 

No, no me tiro piedras. Siempre he exprimido a fondo mi parco nivel deportivo apurando recursos y tirando de olfato para descubrir líneas. Todavía hoy los colegas, a pesar de reírse y apretarme sin mesura ni piedad, continúan acompañándome. Son, ciertamente, muy buenos amigos.


La profesionalización de la escalada, como en cualquier otro deporte, crea mutantes que navegan en otra dimensión. 

(Ad)Miro las líneas monstruosas que aparecen en las revistas, las que abre o repite una nueva generación de atletas nacionales y foráneos, tan alejadas de lo que nunca pude soñar que me provocan interrogantes

Dudas consustanciales a nuestra pasión casi tan antiguas como la escalada. 

Otros se preguntaron antes sobre el sentido de abrir, de "consumir roca". 

Santi Llop hace tiempo que cedió el paso a generaciones futuras tras considerar que el balance entre terreno disponible y el estilo con que se veía capaz de abrir, no le compensaba. Su ética (concepto siempre personal e íntimo) le impedía canibalizar espacio a futuros abridores más capaces, y acaso más puros (palabra que siempre me causa desazón). 

También Unai reflexiona a menudo sobre la desaparición de vías naturales abordables sin expansiones. Cuántas líneas que ha imaginado se han esfumado con el trazo de otros escaladores que tuvieron menos paciencia (o más impaciencia) que él. 

Y algunos jóvenes, aperturistas incipientes, se inquietan con la proliferación de nuevas vías


Yo nunca fui tan honesto como para que esas dudas mellaran mis ansias. 

No, cambio de palabra. Nunca fui tan estricto


Pienso que cada generación tiene y tendrá sus oportunidades. Sobretodo en la escalada, donde el reto es personal y las reglas de juego flexibles. Su nivel, junto a algo de imaginación, les permitirá seguir disfrutando y crear horizontes nuevos. 

Ejemplos hay cientos. Por nombrar algunos cercanos o recientes de los ya-no-tan-jóvenes 

  1. las vías de Eneko y Arkaitz, siempre estéticas y en libre hasta la caída
  2. la liberación de la vía de Ekaitz en el Pico de la Cascada (grado y compromiso al lado de casa), 
  3. o el "espeleoartifo" del Pelut, una auténtica ida de olla tan absurda como genial. Él solo se inventa y se crea su reto. Te guste o no, admires o aborrezcas el artifo, me apasiona el entusiasmo y la imaginación que vuelca sobre su actividad. 


Cuando miro una pared veo líneas, y me resulta imposible resistirme a la atracción de abrirlas.  Me siento como Ulysses hipnotizado por los cantos de Sirena, sabedor de que su belleza le conducía a la  perdición. 

Mi pasión estos últimos veranos se ha centrado en investigar lugares y paredes olvidadas. Espacios donde todavía puedo expresar mis ansias creativas (qué pretensión!) sin interferir con proyectos de otros, y mostrar que la búsqueda de horizontes alejados del terreno trillado tiene recompensa. 

Tampoco eso es nuevo. Pienso en Bunny cuando recorría la España Vaciada mostrándonos rincones insólitos; en Armand o en Remi por cualquier lugar de la península, o en Christian que continúa visitando lugares remotos, incansable todavía hoy. Todos ellos abridores compulsivos.

Mi horizonte termina antes, a unas horas del radio de alcance de mi furgoneta. 

Mimamos las líneas. Sin grado elevado, aspiro, eso sí, a que mi CONSUMO de roca tenga la calidad suficiente para que merezca ser repetida. 

 


JOVES, resteu tanquils!!! 
Queden moltíssimes línies i tinc la jubilació a prop

Busqueu amb constància i aquell puntet d'il.lusió canalla que permet iniciar els projectes més agosarats. 

Cal invertir el temps necessari, caminar, investigar, aprofitar mapes, fotos o altres recursos que "els d'abans" ens han llegat. Cal una muntanya d'esforç per cercar, destriar i finalment TROBAR. 


La falta d'espai mai esdevindrà la font dels vostres problemes. Ni la resta d'escaladors.

 

PATIREU, sí, però per les prohibicions que mos vénen al damunt

Patiu per l'afany regulador de les Administracions que justificaran la seva INEFICÀCIA front els veritables problemes restringint l'escalada dels seus llocs tradicionals. No s'oposaran a la massificació, a l'esgotament dels paratges verges, a la domesticació de la natura convertint-la en parcs d'atracció, ni a la proliferació de molins o pistes d'esquí, no. 

Patiu pel MAL ús de la tecnologia que permetrà controlar-nos exhaustivament (DRONS, rastrejadors de mòbils, càmeres...) i foragitar qualsevol temptació de saltar-nos les normes. 

Patiu per les hordes d'urbanites i turistes amb poca educació que embrutaran els racons abans solitaris


Massificació, manipulació i després REGULACIó o directament prohibició


Preciosa línia de roca sorprenent que cridava OBRIU-ME al 2020


lunes, 19 de abril de 2021

Cops Amagats i via del Doc. Paret de Catalunya

La primavera reviu el Congost  

  • La mediàtica línia del Sharma i el seu intent de lliberació 
  • La Sense Retorn, que ha rebutjat intents d'amics ben forts
  • o la Donec Perficiam, nova via del Carles i l'Isaac a Aragó, sempre discrets, destinada a succeir les dues masterpieces de l'Alsina ( Totxaires i la KsurUlAina)


Amb nivell de dificultat humà, però igualment interessants pels incondicionals de Montrebei, piem dues novetats que ens han agradat molt. 


Via del Doc

DOC. bavaresa a L3

destil.la essència montrebeiana. Plaques, fissures fines, amples, off-width, flanquejos, roca sublim, pedra gris o rojenca, llargs crustipànic, tirades curtes, llargs inacabables, i dos jocs de ninos incloent papà camalot per recordar-vos la diferència entre l'esportiva i la paret desequipada. 




M'ha sorprés la lògica d'una línia trobada al 2020, pel ben mig de murs verticals, escapolint-se per les zones de debilitat (relativa...) alternant roca prou bona amb bocinets incerts i encofrats típicament montrebeians. 

DOC. L3. Sota l'Ester, el Guille prova d'alliberar En las Rutas del Voyager



No, no han realitzat una feina de sanejament. I potser per això acabes amb aquell regustet de pedra i terra a la boca, inconfusible i típic de les mítiques vies del Congost. No agradarà a tothom, però si encara vibreu amb l'escalada salvatge, aneu-hi abans que les repeticions acabin polint cantos i netejant blocs. 

DOC. Travessa descomunal obliquant el sostre de L6


La incertesa dels cantos del segon llarg (pràcticament equipat), les fissures del tercer, la travessa crustipànic del quart, els cop de gas del cinquè, o el sostre obliquant a drets del sisè, memorable, provoquen sensacions D.O. (denòminació d'origen) MontROTEY. 

Resumint, un MUST pels amants d'aquest paradís que hem retrobat amb la fugida de turistes i barques, temporal, mentre duri el covid. 


Cops Amagats


Més senzilla, igualment recomanable. Traçat molt ben trobat


Qualitat a tots els llargs (salvant el tercer), i una feinada netejant blocs que cal agraïr. 

Ombra fins ben entrades les quatre a la part inferior, aprofiteu dies de calor i bonansa meteorològica. 




Bolts a reunions i algun per marcar o protegir passatges durs, o protegint seccions abans trencades, ara impecables per l'esforç dels aperturistes. 

 


martes, 6 de abril de 2021

Ninoteràpia. Montrebei, Paret de Catalunya

La concentración que exige la escalada aleja lo cotidiano de nuestros pensamientos. Olvidas todo aquello superfluo y tu vida se reduce a los cinco metros inmediatos que te rodean. Y ésa es, precisamente, una de las mayores virtudes de nuestra actividad: su poder de evasión

Cuanto mayor es la exigencia, mayor capacidad de olvido. De ahí que las rutas técnicamente difíciles o algo comprometidas tengan tanto atractivo y se tornen adictivas. 

Lo que cuesta mola.




Muñequitos, cariñosa palabra con que Elena definía a sus friends. "Ninos" en Català. Con el tiempo los hemos llegado a apreciar y a cuidar como a nuestras muñecas, nuestros tesoros. 

"Anem a posar ninos" diem sovint per descriure una escalada desequipada. I d'aquí a ... Ninoteràpia


De aparecer en Wikipedia, dirían: Terapia psicológica que alivia el estrés y la ansiedad de los problemas cotidianos mediante un estado de concentración que se alcanza practicando la escalada con empotradores fijos o mecánicos, y otros medios limpios.


Vía donde gozar del movimiento, nunca extremo,  con frecuencia exigente,  pero raramente expuesto. 


Roca d'escàndol, relativament neta d'equipament. Aquí podreu enterrar dos jocs sencers de ninos 

Algun clau per marcar o per alleugerir els moviments més durs o exposats. 


Les dificultats pugen in-crescendo fins la guindeta del pastís de la darrera tirada, per obra i "Gràcia" del Santi. Martell d'artista, per polir i excel.lir una sisena tirada en origen incerta. 

Al Llarg 7 trobareu una variant per la dreta, molt més recomanable que l'original, tant per roca com per homogeneitat.  


Com hem xalat!!! 


L1. Un clau protegeix el primer moviment dur de la via. 
Dueu preparat un alien gris per enxufar-lo al primer forat que trobeu 

L2. Superb "menjaninos"

L3, sortida en placa. 
Aprofiteu els dos o tres emplaçaments que trobareu a dos metres de la reunió,
 i després... corre-por-tu-vida


L4. Molt millor del que sembla. 
Una xapa de TRANSITaVENUS per alleugerir l'exposició
 i ràpidament a posar NINOS


L5. Començant per una bavaresa descomunal

  
i acabant per una placa un xic obligada i exposada si oblides la ninoteràpia


Mirant el futur des de R5

L6. Fissura que trenca una placa monolítica, ara neta


Detall de la pedra L6, cercant un pitó salvador

L6. Placa i trave final cap a la reunió


L7 (versió DRETA recomanada). Placa amb fissura-diedre intermient en roca sempre BRUTAL. 
La part final, una xemeneia preciosa i difícil, però assegurable. No oblideu els camalots grans. 



L8. La cirereta del pastís. Reserveu forces




L'alegria del CIM






lunes, 22 de marzo de 2021

Escalades a la Lluna. Àger

uns ulls ens enquadren, a nantros i a la Lluna

Ja tenim nom. 

Foto des de la feixa, del Ferran. L'Ester surt cap al Llarg 6. 

La nit ens va atrapar obrint el darrer llarg. Fred glacial, s'hagués pogut dir. 



Dies perfectes per escalar, companyia immillorable i un bocí de pedra per expressar-nos. Instants feliços aliens al món. 

Resta un moviment per resoldre que rondarà el 7a+, i netejar una mica el darrer llarg, potser afegint-hi una xapa. Ja vorem. 



De moment, pels inquiets, queda enllestida. 

Pedra a controlar en alguns trams, altres perfectes. Accessos i descens propers. Equipament sense massa compromís. Una via per gaudir amb alguns llargs on esglaiar-nos posant ninos, i d'altres quasi equipats. Àger en definitiva. 

Que la gaudiu!