martes, 8 de julio de 2025

Efecto Dunning. Sombra en la cara Norte de Montañesa

Sombra sombra sombra, el vocablo más invocado de este tórrido principio de verano. 

Andamos buscando Nortes con buena roca, y puestos a pedir, con adherencia. 


Terminamos esta vía en otoño del año pasado, un caluroso día de octubre. 

Todavía dudosos entre grados y recorrido, postergamos su publicación hasta repetirla este domingo


Tato y Ester, a la caza de la presa invertida que se aprecia a la izquierda de la primera foto 
Distintos métodos para resolver un paso bien fino. 6c+

Mola. 

O eso al menos dicen unos educados Aida, Ferran y Tato. 



Aquí van unas fotos del Número Uno (Ferran, a.k.a. home invisible) que atestiguan el placer que se obtiene recorriendo sus muros. 

Y el esfuerzo que cuesta...

L5  7a caro



L5


 L5

Como anuncia la topo y se adivina en las fotos, escalada predominantemente de pies, dedos ocasionales y, en especial, técnica depurada. 


    Mismo largo L6, dos perspectivas, 

    • un encadene (maese Tato), 

    • y una caída de quien escribe, embriagado por el efecto Dunning, que explica cómo los incompetentes tienden a sobrestimar su propia habilidad y a infravalorar la capacidad de los verdaderos expertos (Tato siempre termina pasándome la mano por la cara).


    Imágenes con la roca de auténtica protagonista. Calidad, formas, colores, entorno
    L4






    Satisfacción a pie de vía



    Que la gocéis!




    martes, 1 de julio de 2025

    Montserrat, integral Palestina Lliure

    Aprofitem la tradicional festa del Bruc del maig per apropar-nos a l'emblemàtica muntanya dels catalans. 

    No ho puc negar. Montserrat té un encant difícil d'igualar. 


    Vistes a 360 graus sobre tot el territori, parets, agulles i racons preciosos, una vegetació exhuberant aquesta primavera plujosa... 

    I també uns quants "si no fos" que m'impedeixen considerar-la el meu raconet favorit: massa gent, que duen a la regulació d'accessos i activitats, vies arreu, de bones i no tan bones, i el soroll. Massa soroll. Motos, crits, vehicles...

    Però fugint amunt, escapant cap el Montgros o al ben mig d'Agulles, retrobes la soledat i la tranquilitat pròpia de les muntanyes.

    Allí anem. 




    Integral Palestina Lliure, una via del Pau i l'Estel, com sempre preciosa i, també com sempre, un punt exigent i decididament més de 6b+ obligat

    Ortega, Tamarite i Katie de companys. 


    Fem a sorts, i en surto ple: Primera cordada i amb la Katie. 



    Al darrera pugen l'Albert i el Xose, gaudint  de vistes privilegiades des de les terrasses que uneixen la integral . Enfotent-se de les meves apretades per encadenar els sisens i de les meves penúries per superar els setens. 



    Com xalem. 



    Accès per la canal de la llum, pujada a l'ombra. Baixada còmode per la canal de mico i de nou, canal de la llum. 

    Material, joc de Totems que entrareu ben poc, i sempre números diferents, alleugerint distància entre xapes. 


    Gràcies Pau, gràcies Estel. 

    Em sorprèn i admira la vostra capacitat per desesntrallar encara avui, vies tan bones a Montserrat, quan obrir res interessant que passi dels 100 metres sembla impossible



    Destacar un altra via de la parelleta forta del Bergedà, la Nakba, amb aires de denúncia i resistència. Bonica, exigent i ben trobada. 

    Marge necessari per gaudir-la



    Orientacions EST, ombra de tarda

    miércoles, 9 de abril de 2025

    T'esperaré. Lliure a Roques de Benet.

    Les Roques de Benet concentren una elevada propoció de vies tecnològiques i sempre s'ha associat a l'escalada artificial. 

    El Castell, el Cap de Gos, la Llastra, parets que excedeixen els 200 metres verticals, baumades. Conglomerat discret, molsós, a cops terrós. Territori on tradicionalment han regnat estreps, claus i martell, per murs que els escaladors han descartat per l'escalada en lliure. 

    Vies compromeses de lenta progressió que exigeix llargues jornades de treball  

    Destaquen les vies en solitari del Kike (Vicio El Lado Oscuro), algunes incursions dels màxims exponents del martell i la mediàtica Selecció Natural, obra d'un equip fort. 


    Indiferent a la fama, la Mas Colomer concentra possiblement més ascensions que la tota la resta de vies juntes. Magnífica clàssica de traçat elegant que les repeticions han sanejat fins convertir-la en desig de locals i foranis. Incontournable que diuen els francesos. 

    Però un cop feta, que mos queda en lliure

    aquí en teniu una proposta

    amb els ulls de l'Armand


    La primera via concebuda íntegrament pel free-climb, que solca un dels murs principals de les Roques, la debem al Kike i  a l'Ignasi. Es Relación Inapropiada, una ruta complaent inspirada en la felació més famosa de la història. 

    La Santacana, que quasi oblido, puja al mateix Cap de Gos per la paret SudOest, primera absoluta al cim d'aquesta torre oberta fa més de 60 anys tirant de valentia i, potser, d'algun clau, amb més valor històric que lúdic o esportiu. 

    A la vesant Est del Cap de Gos, no fa gaire vam dibuixar la Cap Cot amb lo Simonet. Dos llargs del vikingo de la Ràpita desmunten qualsevol possibilitat de convertir-la en clàssica i la constrinyeixen a objectiu d'uns pocs esbojarrats. 


    Els anys de pràctica m'han conduit a preferir el lliure en perjudici de l'Artifo, tant per motius estètics com de practicitat. El plaer que obtinc pujant per la roca, els moviments fluids en equilibri o força pura, superen la satisfacció que obtindria progresant sobre la ferralla. 

    Amb aquesta idea neix T'Esperaré, una línia que vista des de baix esperoni a provar-la en lliure. Una via on la roca inviti a traccionar, al moviment, a ballar, a fluir. 


    Equipament moderadament adequat, paraula flèxible que mai genera consensos dins el nostre col.lectiu. Obliga a escalar sense azerar, permet arriscar sense partir-te les cames. 


    Idea de fa ja 15 anys convertida en obsessió que he compartit sobretot amb l'Arti. Sí, també ell es despertava somiant amb el traçat, patint per si algú altre s'hi atançava. 

    L'Ester i el Tomeu se'ns han sumat entusiasmats. 

    I complint amb la nostra paraula, en  un acte de contenció suprema, esperem al Santi per concloure la darrera tirada i enllestir les acaballes de la via. 


    La via aprofita un intent antic d'artifo/lliure on encara perduren ploms antics a les dues primeres tirades.

    Hem intentat evitar la progressió artificial per tal de trobar el camí que marca la roca, amb excepció del llarg Infernal (ganxo ocasional combinat amb Ae) i algun tramet a dalt que sobrepassava la nostra capacitat d'obrir en lliure.  

    El martell del Santi emprat amb l'habilitat d'un escultor ha esdevingut clau per trencar les llastres incertes i permetre una possible (futura) ascensió totalment en lliure. 

    Tecnologia? Manipulació? 

    Senzillament mestratge fruit d'anys d'equipar en terrenys de tota mena, amb pedres de tot tipus de qualitats. L'art del Santi ha permés transformar un infern de roca tova en una tirada difícil, i permetrà esborrar l'artifo de la ruta. La roca té vida, i canviarà amb el pas de les cordades, qui sap si augmentant o reduint la dificultat. 


    Començant apertura del llarg infernal, amb el moviment més obligat de la via,



    En la repetició portarem una canya... obrint ja vaig passa massa POR

    sobre roca incerta, i nul.les possibilitats de ganxo per aturar-me a perforar. 


        i l'inferno continua !!!


    Apertura també d'algun tram del Purgatori (L7) en artifo, agobiat i superat per les dificultats de la roca (7a+?)

    en un futur el purgatori esdevindrà cel


    "Artificiant" abans d'entrar al Cel, L8, el més bonic de la via juntament amb un curt però sorpenent L4

    dos passets de Ae (o 7b?) per començar L8 i arribar al cel on vam gaudir de la millor pudinga de Ports


    roca celestial (mirant-la amb prisma "Ports")


    La part inferior recorda Riglos. Panxes, canto generós i escalada atlètica. 

    La sexta tirada ens permet canviar de vesant cabalgant de Sud cap a l'Oest per mitjà d'una travessa que evita el desplom endimoniat de la Llastra.  


    Dalt l'escalada és la típica de Roques, un recorregut que serpenteja per murs de presa escadussera, que va esquivant panxes i desploms. 



    El darrer llarg és fruit de 4 relleus, tantes ganes tenien tots de plasmar el seu bocinet de contribució. 

    L'Ester obrint L9

    Muntarem totes les reunions en baumes extraordinàriament còmodes on alleugerir ronyons, descansar la ment, i gaudir de vistes extraordinàries . 

    Gaudint a R4, un bon repisot 

    Sol des de les 11:00 a la part inferior fins la darrera llum del dia a la superior. Immillorable per dies de primavera fresca, de tardor o hivern suau.  

    Eviteu el vent del Port, Oest i Nordoest, que castiga la part superior. 


    Qui ha escalat a Roques sabrà apreciar l'excepcionalitat d'aquesta troballa al 2025, quan ja s'havien explorat tots els murs i es descartava el conglomerat de Roques per la pràctica del lliure. 

    Els artificiers s'han quedat sense una línia més. 

    Els amants del lliure amb un tresor. 

    Bidit característic de Ports, L4, del Dani Passarrius, origen i "culpable" de TOT

    Una de les vies de les que més orgullós em sento. 

    Trenta anys després del meu primer viatge per aquestos murs de Benet, havent-los esborrat pel freeclimb, ens trobem davant dels morros una línia de ballar, de gaudir, de dansar sense tirar de ferros. 

    Kike, el "capo dels Ganxets" jumant a Terra de Ganxets, 
    el nostre primer gran viatge iniciàtic en l'art de les apertures a Roques de Benet

    Enyoraré, en repetir-la, els vivacs màgics a les baumes típiques de Benet o les nits penjat d'una hamaca. Moments que per si sols justifiquen (al menys per mi) una ascensió. I també a algun company d'aventures

    Bauma a Mar de Ganxets, El Castell, Roques de Benet

    Ho deia en Darwin: vàries forces impulsen l'Evolució. La famosa Selecció Natural, però també la desconeguda Deriva Genètica i la Mutació (de l'Artifo al Lliure), vector que provoca canvis sobtats i profunds

     

    Tornarem, per una darrera polideta. Tant mos agrada


    Amunt els Ports, amunt en LLIURE. 


    miércoles, 19 de marzo de 2025

    Garrotín i Encigalator, entremaliadures del Pau i l'Estel

    La cordada Estel i Pau milita dins la divisió septimogradista, bastant per sobre del meu hàbitat natural. Valents, plens d'energia,  tenen bon ull per triar línies noves. 


    Repetir les seves creacions em provoca una barreja de por, plaer i admiració que voreja els límits entre xalar i patir. 
    Als seus llargs o hi volo o m'agafo, rarament encadeno. 



    Si els amics han creat l'expresió "grau de Reus" per anomenar un 7a fàcil, podríem designar "grau Bergadà" als sisens que semblen setè d'aquesta simpàtica parelleta . 


    Aquí va un petit recull de les seves creacions on hem gaudit i sofert

    Totes d'una qualitat extraordinària, sempre en lliure, a la recerca del camí natural que marca la pedra

    • del Doc, Montrebei
    • Bany de Sang, Roca Alta - Vilanova
    • Nakba, Paret del Migdia - Montserrat. Molta enveja de trobar aquesta petita meravella en un raconet tan màgic de la MUNTANYA
    • La Furtadora d'Animes, a Paret de Catalunya - Montrebei
    • Bèstia Negra, a l'Agulla de Montrebei, veritable joia
    • Garrotín, Serra de Sant Joan. Mireu les fotos
    • Encigalator a la Roca dels Arcs, Vilanova de Meià


    Unes fotos de les dues darreres. 


    Garrotín, línia superba que gaudeix de les tirades amb la que és, probablement, la millor roca de l'Urgell. I això és dir mooooolt

    topo artística i pràctica



    M'imagino el petit orgasmet que devien experimentar en desvirgar el diedre-sostre del tercer llarg, o les plaques de més amunt. L' Estel ho explica al seu blog de Garrotin


    Primer llarg. Mires i dius, pse pse. 
    T'hi puges i xales, però sense esperar-te el festival de dalt


    Tercer llarg. FESTIVAL. Quin goig! 





    Cinquè llarg. Visca el flanqueig
    Pedra excelsa, cel lluminós

    El mateix cinquè llarg però des de dalt 




    Darrers llargs. 


    Comoditat a R5... Que siga la Fiesta



    Encigalator, mèrit per descobrir una línia a la Roca dels Arcs, amb entitat pròpia, bona i que no canibalitzi rutes prèvies. 


    Al lloro amb els sisens


    Ens escapem del darrer 6b enmig d'una bona nevada

     


    Llaminadures dolces, sempre vénen de gust, encara que algun se m'indigesta... 

    Mentre el cos aguanti, tornarem a provar els vostres plats. 


    Els adornarem amb un bon raig d'aquella ratafia que sempre porta l'Estel, i unes ballaruques al so de la seva música


    abraçada companys

    més info al blog de l'Estel