Mar de Tetis, el poder de las historias

Escuchar y contar historias nos fascina desde tiempos inmemoriales. Soñar, compartir mitos y deseos, cooperar y trabajar por objetivos comunes: características que han empujado a la humanidad hasta el vértice de la pirámide evolutiva.

Sociedades estructuradas en torno a jefes, sacerdotes, poetas o bardos: líderes capaces de motivarnos y entretenernos, todos ellos rebosaban talento para contar cosas. Somos más ludens que sapiens.

 

Como a cualquiera, siempre me gustó leer historias. 

Y desde que escalo, la geología de los lugares que visito despierta mi curiosidad. 

En la época de los dinosaurios, 200 millones de años atrás, Pangea se rompía en Laurasia y Gondwana,  dos grandes continentes  separados por el mar de Tetis , un océano que cubría lo que más tarde se convertiría en el Mediterráneo y la Europa meridional. 

Durante ciento cincuenta millones de años todos los sedimentos que arrastraba el agua de los ríos se depositaron en el fondo de este mar poco profundo, junto a conchas y multitud de organismos marinos. Siglos de presión y temperatura compactaron los detritos hasta convertirlos en roca caliza. 

Y hace 15 millones de años, la orogenia Alpina elevó esos estratos hasta convertirlas en las imponentes paredes de calcáreo que forman hoy los Congostos de Montrebei y Terradets, excavados por la erosión de los ríos Noguera Pallaresa y Noguera Ribagorzana.   

Innumerables fósiles y conchas petrificadas atestiguan el pasado marino del Montsec. 

Al Oeste de la Santiago Domingo,  las vías no sufren un exceso de popularidad. 

La parte superior de la Pared de Aragón nunca tuvo fama de buena roca. Tierra y vegetación conviven con lastras y bloques sospechosos. Numerosas repisas restan continuidad a unos muros que adolecen de falta de ambiente. 

A esos estratos les faltó compactación o temperatura ... a diferencia de la otra parte del Congosto que siempre estuvo sometida a presión 😐 

En las vías, en la vida, no hay otro secreto que trabajar con paciencia de artesano.

A nuestro ritmo, casi "geológico", hemos ido puliendo y arreglando la vía que nos ocupa. 

Ocho ataques repartidos en el tiempo, para no hartarnos, cuidando con mimo esos largos que merecían reabrirse, cambiarse o limpiar. 

Aún quedan tramos de piedra-cartón, algún bloque sospechoso, tierra y lastrillas que saltarán con las repeticiones. 

Quizás con el tiempo se convierta en una clásica de invierno: acceso rápido de apenas 45 minutos, sol desde el amanecer hasta el ocaso, largos de disfrutar, largos de pasar y (para algunos) largos de apretar. Y un descenso andando a modo de paseo circular con vistas panorámicas del Pirineo hasta Montserrat, del Moncayo a Ports o Guara. 

No es extrema ni tampoco trivial

Que la disfrutéis. 

 

Montrebei, via del Manza

Homenatge des del cor cap un gran escalador.

I també una via autènticament montrebeiana on acabes esgotat i "ben escalat". 

Té tots els ingredients d'una gran ruta del congost: amplitud, compromís, equipament escàs, roca excelsa, roca mont-rotei, trams antològics, i algun bocinet asselvatjat. 

I el mèrit de trobar-la al 2025, quan les grans línies semblaven exhaurides. 

topos del Pau i l'Estel, sempre boniques

Els ninos xalen. 

Vull dir que amortitzareu dos jocs variats fins el 3 i un 4 (el cinc prescindible, el vam passejar). 

No entren tots en cap llarg, però sí que els agraireu en un moment o altra. I un joc de fisus, sempre fiables i poc pesants. 

Vam trigar poc menys de 10 hores. No pel Tomeu. 

Per mí, que vaig atascar-me al setè llarg, un 6c+ amb una "estelada" entre el primer bolt i un pitó alt, separats per unes llastres d'aspecte sòlid, grises, però que sonaven com un tambor. Colocar-hi friends era temptar la sort. I també sortint d'un doble pitó abans del diedre final, concloent la part dura.  

Anava avisat, i sobreviure era la meva meta. Vaig aconseguir-ho a canvi d'una bona hora i mitja d'indecisións, neteges i emplaçamants imaginatius. 

Excel.lent el llarg tercer, brutal el sisè i el setè, bo l'onzè i especialment el darrer dotzè, cirereta del pastís amb un pas morfològic amb avantatge pels alts. 

Poques fotos. Vam entrar massa tard, a les onze, i tocava còrrer

darrer llarg, el dia s'esgota, les forces també

Sempre havia patit als llargs del Pau, com em passava als del Pol. 

Ara puc dir que els de l'Estel ja em fan la mateixa por

Enhorabona parelleta. 

Moltes gràcies per aquestes joietes, que cada cop em costen més, desconec si pels anys o perquè cada cop colleu una volta més de rosca. 

L'endemà, pagant els excessos del dia anterior, acabem a la paret de les Gralles, un mur orientat a Nord darrera Camarassa. 

Barreja de selva venezolana, roca entre ordesa, montrotei infame i trams sputnik, plena de vies ben recomables. Des de la ultraclàssica Terra Lliure, fins les noves del Salla, maques i de bon escalar. 

Destí a considerar els dies de calor, si cerques llocs solitaris, asselvatjats, ple d'escalades autèntiques de longitud moderada. 

Al blog del Gall trobareu totes les topos.  

Aquí Serra Carbonera GRALLES (del Gall de Ponent)

Perseverancia, alpinismo de exploración

 Quedan todavía multitud de rincones inexplorados . 

Para descubrirlos hace falta una pizca de inquietud, amigos que se dejen engañar, y esa motivación que te permite volver a intentarlo después de la derrota, que nunca es definitiva salvo que desistas. 

Hay que observar, caminar, explorar y mantener tus sentidos alerta. Invertir días recuperando senderos. La falta de información obliga a probarlo cuando tu intuición apuesta a que las condiciones acompañarán. 

Y nunca desfallecer. 

Perseverar. 

Perseverar siempre. 

De ahí el nombre.

No ha sido hasta el cuarto pegue que conseguimos concluir, en un día de meteo dudosa justo a las puertas de un cambio de tiempo que aumentaría el riesgo de aludes por un largo período. 

Acceso propicio a las avalanchas, exige un manto bien estabilizado. 

La nieve no aparecía hasta los 1.700 metros y, a partir de ahí, lo hacía dura y transformada por una lluvia caída la semana anterior. Un regalo que nos permitió alcanzar pie de vía en pocas horas. Y no porque subiéramos rápido.  

Vía aceptablemente buena, ni más ni tampoco menos, pero no comparable a clásicas como Mariajo, o a líneas tan excepcionales como Sandra

El lugar merece el viaje, tan solitario y salvaje resulta. 

Nadie, nadie pasa por allí. No existe camino claro, solo trazas de senderos que surgen y desaparecen en el bosque. La nieve, que por lo general complica el acceso, en ocasiones (endurecida) facilita la aproximación . 

Destaca el segundo largo: Roca fracturada, a veces terrosa y descompuesta, en ocasiones aceptable. El hielo y la nieve consolidan los bloques. Admite numerosos emplazamientos, aunque no en todas las secciones. De ahí que la escalada salga a tramos obligatoria o expuesta, en especial antes de alcanzar el único puente de roca equipado con cuerda ya envejecida. Tenso, M6+ el día del éxito, o A2/M5 en el intento anterior

Tomeu en el paso clave de L2. 

Alcanzando el hielo, todavía escaso. Poco después una primera reunión opcional con dos clavos y un fisurero. 

En mi anterior intento con Ester, volé 12 metros al ceder un tapón de nieve del que traccionaba. 

Reventé dos portamateriales. 

Sustu i avall!

Más arriba las dificultades se atenúan hasta alcanzar una profunda chimenea final que se evita por la derecha. 

El último largo sale sencillo de escalar y complicado de asegurar. Un primer tramo de cascada fina con pequeñas olas de hielo torturado, escaso, que no admite tornillos. Campa intermedia y otro tramo de cascada con hielo suficiente. Concluimos en una protuberancia rocosa que aflora en la gran faja de nieve superior, al final de las dificultades. 

De ahí, rapel-down the route (prever cordinos, algún abalakov y clavo o fisurero), o bien andar (más exploración) hacia el Oeste hasta superar el muro de roca y regresar al Este para retomar el camino de acceso

Las condiciones lo son todo. Probablemente con la temporada avanzada, ya en primavera, si las campas de nieve superiores aportan agua (y ésta no se filtra como temo), quizás se compacten los tramos verticales de la vía con hielo o nieve endurecida. 

Entonces sí estaríamos ante una vía extraordinaria, y probablemente asequible. 

Sol de tardor a la Ribagorça

El eje que traza el río Noguera-Ribagorzana atraviesa algunas de las murallas más emblemáticas de nuestro país. 

Al sur, el Congost de Montrebei, que no necesita presentaciones. 

En su extremo septentrional, el Pirineo axial, de Bohí al Mulheres. 

Entre ambas, Sant Gervàs y Sis, pastos y territorio inhóspito sólo apto para las cabras.

Mal país decían antaño. Un tesoro, hoy, para quienes valoran la soledad. 

Luces que maravillan 

paisajes de ensueño

Luichy tiene identificadas censadas y explicadas la mayor parte de las rutas en sus guías de Escalada. 

Un lugar donde puedes escalar en hielo a la mañana y roca caliente por la tarde, 

adaptar tus objetivos a un clima caprichoso, cada año más cálido. 

Fines de Otoño o principios de Invierno resultan las estaciones más propicias para visitar sus farallones solitarios. 

Repetimos Prohibit Nidificar en Sant Gervàs con la Garsa de la Ribagorça, una clásica que apenas ha registrado ascensiones desde que se abriera hace 20 años. 

Inexplicablemente, pues bien bella es. 

Un poco de tráfico mejora el estado de las vías, las rescata del olvido, sanea piedra y limpia hierbas. 

Nos acompañan unos colegas que optan por Café Torino, otro bocado exquisito relativamente asequible en esta muralla trufada de rutas extremas, desconocidas en su mayoría, abiertas por sus discretos escaladores locales. 

Y la clásica Antiparques, vía prácticamente equipada

Junto a L'Obra de la Seu, las únicas equipadas desde arriba

Ahora puedes empezar por el primer largo de Sherpa Motard y atravesar a R1 de Antiparques, combinación de libre homogéneo que permite evitar el Ae de su entrada original. 

Topo actualizada

Y unas fotos

Canal de la Maroma. Vamos tarde...

Sherpa Motard, primer largo por la derecha de un gran gendarme adosado

Segundo largo de Sherpa Motard, y a la derecha, el primero de Antiparkes

Antiparkes

4º largo de Antiparkes

Una Nit de Llibertat

Termes aparentment contradictoris, encadenar i llibertat 

Amaguen una promesa, un anhel, un desig. 

També un premi, si encadenava aquell sisè llarg aparentment inexpugnable

Però com tot regal, la llibertat té un preu, que no és altra que la vigilància eterna...

Cal guanyar-la i cal mantenir-la

Pujar per la Roca Dreta de les Valls tot en lliure, sense A-zeros, mai ha resultat senzill. 

I sembla que continuarà demanant esforços

Aquí molt, perquè la roca no sempre acompanya. 

Perquè terra i liquen empanyen les dues primeres tirades. 

Perquè després la via esdevé obligada i dura. 

Via només aconsellable als bregats en roca Ports (salvant la seva meitat superior que sí val molt la pena), als qui volen (i poden) pagar un peatge de  cabells blancs fruit (o culpa) del Tato. 

Repetint amb el Willow i l'Ester vam constatar que si bé la dificultat no arriba a estratosfèrica, la exposició i obligatorietat converteixen el tercer llarg en una empresa seriosa

No patiu, els qui segueixen aquest blog ja saben que m'agrada amanir les entrades amb salsa picant. Que al final, els "menjars" que oferim no són tan indigestos. I que els estòmacs habituats paladejaran aquest plat sense grans problemes. 

Però si patiu de panxa, teniu alèrgia a tota pedra allunyada de les exquisiteses, o sou de salut sensible, no us hi apropeu. Acabareu indigestats. 

Comparteix part dels ingredients amb la veïna Borges. Gràcies per la flexibilitat Joan

Lliberat. Gaudiu-la amb moderació

Llums del Port

 

Finde pel Port, gaudint de les seves llums. 

Les Gronses i l'horitzó dibuixen el desplom del "llarg infernal" de T'Esperaré, que el Marc trincarà a vista .

Ara menys diabòlic des que el Santi va consolidar les preses mòbils

Un dia a Masmut per enllestir i polir Gargamel, el darrer projecte on encara queden dos moviments per alliberar.

L'altre a Roques de Benet per ensumar el rotpunk de T'Esperaré. Projecte que, si el físic aguanta, em demanarà un veritable assetjament. 

Lo Marc se'l trinca a la primera... impressionant. Escalar a vista pel conglomerat de Roques costa molt:  la pedra t'enganya, obliga a provar i tantejar. Desespera. Cansa. T'enganxa. Enamora. 

Davant nostre pugen el Ferran i el Juanillo, i ens taquen amablement les preses clau. 

En qualsevol cas, hi tornaré ben a gust. Xalo amb les vistes sobre la Terra Alta i el Matarranya. Xalo amb els seus camins de roca, la seva gent, lo menjar i el vi, els seus pobles.  

Unes fotos per amanir la degustació i animar-vos a provar. 

A mesura que la gent passi, saltaran els còdols dubtosos. Sou tots benvinguts... 

Encara a Roques, amb el Joan Tirón vam començar a restaurar La Salut per facilitar-ne el recorregut en lliure. 

Una línia ben trobada que amb petits canvis permetria resoldre el Cap de Gos sense trampes dins un grau de sisè clàssic. 

Feina a mig fer que exigirà un o dos dies més de prova i error. I que enxamplarà la llista d'ascensions en lliure de la més emblemàtica de les muralles de Ports

La tardor passada, ara per Masmut, territori del Cupido del Matarranya, escollim amb el Joanet i en Tomeu una via preciosa i exigent, estil "ballart".

Poques xapes, en lliure, on cal controlar els nervis per superar l'exposició i cercar el camí correcte, principal dificultat de l'itinerari. 

Donde los Sueños te lleven, dedicada al Róber, el seu amic de cordada . 

Una bonica dedicatòria que ens apropa al Kike i al Sebastià. 

A Ports, molts camins em porten cap el seu record, presència ubíqua, sempiterna

És terra de sentiments

Lo tresor de Mosca el Santo. Serra de Cis

explica la llegenda que 

entre Serra Crestada i el Brocó de CanAda, hi ha Or per mantindre Set anys Espanya

 

El tresor del Brocó de CanAda es troba dins un forat inaccessible de la Penya de Cis. 

Diuen si era el tresor de l'antic Bisbat de Roda format per objectes sagrats de metalls preciosos, i milers i milers de monedes d'or. 

Segles enrera, quan els moros havíen ocupat la Ribagorça, els capellans de Roda van amagar-lo en aquell forat abans de marxar, foragitats pels invasors. 

A principis del 1900, veïns d'Areny van organitzar una expedició per accedir a la cova. El cap de colla era un paleta del poble anomenat Mosca el Santo, home àgil i atrevit que s'enfilava com les sargantanes. 

Guarnits de sogues, claus i ganxos de ferro, politges, ternals i una ferrada grossa per aguantar el pes d'un home, van despenjar al Mosca lligat des del capdamunt del cingle fins situar-lo davant la boca del forat. Tan baumada era la paret que dos metres el separaven de la penya. Amb enginy i un dels ganxos que duia, va poder atansar-se al forat. 

Però va resultar un goig sense alegria, perquè en endinsar-se a la legendària cova del tresor descobrí que tot i els senyals evidents de presència humana, ni rastre de monedes, objectes sagrats o de joies. 

I vet aquí com de cop es fan esfumar les il.lusions covades al llarg dels segles sobre el fabulós tresor del Brocó de CanAda

Text extret de la  GUIA DELS INDRETS MÍTICS I LLEGENDARIS DE LA RIBAGORÇA ROMÀNICA , de l'autor Pep Coll

A mig setembre mos apropem al Tossal del Brocolo (altrament dit Brocó de Canada) encesos de roca amb l'Ester i lu Tamarite. 

La Bitxo i jo venim enlluernats de repetir El Hombre i la Tierra; el Tamarite d'obrir Pepe Múgica 

La part fonamental i prèvia a qualsevol escalada és descobrir la línia imaginària per la qual provarem de pujar. 

Després, escalar i obrir, surten sols. Però triar el recorregut acaba condicionant-ne lel resultat de manera absoluta. 

Hora i mitja recorrent la base de la paret per decidir-nos fins que trobem un mur preciós que mos espera, barrat per un desllom d'incerta factura. Així neix Lo tresor de Mosca el Santo. 

Comença en Tamarite. 

Sortosament... 

El darrer bolt de la primera tirada està posat en lliure, com quasi tots els de la via. Flipem amb el seu braç d'estibador de moll. 

Segona tirada. La pedra apunta cada cop millor. Me toca!!! 

Gaudeixo obrint en lliure, aturant-me com puc per colocar els bolts de la tirada. Entrada a reunió excessivament tensa que alleugereix l'Ester emplaçant el darrer bolt del llarg de segona. Així en repetir no ens jugarem les cames. 

L'Ester no veu clara l'inici del tercer llarg i el cedeix al Tamarite. Passet segell de la casa al bombet de sortida, i fugida endavant abans de la gran repisa que talla la paret. També aquí "regalarem" un bolt addicional, en mirar de nou una repiseta amenaçant. 

Flanquegem a dretes i no mos agrada. 

Ara a esquerra cap una xemenèia evident. El forat del tresor mos espera però la nit amenaça i la promesa d'un bon sopar ens tira avall

Al matí següent se'ns afegeix la Katie. Som dos cordades. 

Fàcilment arribem a la feixa amb la feina d'ahir ben apresa. 

Els primers sis metres pinten lletjos. Levito per posar els bolts sense arrencar bolos. Netejo terra i pedra descomposta. 

Passat el mal tràngol, curt però desagradable,  m'endinso en un forat màgic que em transporta a temps pretèrits. 

Un avenc a mitja paret molt profund. Avanço vuit metres endins, horitzontals. Supero una muntanya de branques i residus vegetals fins trobar "roca mare" 

Del tresor ni rastre, però trobo emplaçaments per proteccions naturals adojo. 

Ara sí, puc començar a pujar. Emulo l'Armand Ballart i penso: Com xalaria ell! 

Formes capritxoses permeten ascendir amb tècnica d'oposició, la més antiga del repertori. 

Quan la xemenèia s'escanya toca sortir a cercar la llum. 

Moment incert:  podré protegir?

No, però un canto salvador em retorna la confiança per atrevir-me. Arribo a una repisa on munto reunió. 

Escàndol de llarg pel recorregut insòlit i la curiositat dels moviments  

Ara sí, l'Ester s'anima a començar el llarg. Tira i ens obre la part més improtegible de la via... fins emplaçar un bolt des d'on recula. 

Tamarite i de nou fugida endavant que domesticarem clavant un bolt adicional a la baixada, sorpès i acollonit del cop de gas del Xose.  

Munta reunió en una repiseta còmoda abans del darrer mur de la paret, que promet una escalada entussiasmant.  

Em cedeixen amablement les cordes. Com xalo. Canto fins dalt. 

La via ens ha semblat una petita meravella, on l'entorn i la història pesen tant com l'escalada. La pedra alterna entre bona i sorprenent, a cops dubtosa  però sempre cantelluda i adherent. 

Vertical, en ocasions "surplombant", té ambient del començament fins la cirereta final. 

 

Les vistes àmplies de l'Est fins l'Oest, dominen tota l'extensió sud de la Ribargorça. 

Afegeix un possible vivac a la cabanya del coll del vent, companyia i un llibre d'històries com la GUIA DELS INDRETS MÍTICS DE LA RIBAGORÇA ROMÀNICA i triomfes segur. 

Que xaleu molt