jueves, 23 de marzo de 2023

El Efecto Mariposa

Esta es la historia de cómo una línea imaginada se convierte en obsesión.

De una obsesión que se torna en faena, 

y de cómo ese trabajo transforma una ruta intrascendente en una preciosa vía. 




Ocho o nueve ataques para concluir apenas cinco nuevos largos,

que hemos gozado imaginando, abriendo y hasta rectificándolos,

a pesar de concluirla sin punto rojo


Disfrutad, 

sea escalando o decotando.


Y mientras, bien cerca, tres esnafraus rotpunkean Ezin Gelditu!

no somos nada...


martes, 7 de marzo de 2023

Probarás tu propia medicina




Recordo una conversa amb l'Armand Ballart on m'explicava el respecte que li feia repetir algunes de les seves vies. 

Tots tenim alguns moments d'inspiració, sigui pel teu estat de forma o senzillament perquè la volutat de tirar amunt sense mirar avall et permet obrir llargs excepcionals. 

Temo aquestes fugides endavant, i sovint "domestico" els pedaços més salvates a posteriori, pensant en que hauré de repetir aquestos trams particularment exposats. 


último largo de Catalunya Ye Ye. Alejes, obligatoriedad, y ausencia de relieves

La setmana passada repetíem Catalunya Ye Ye, una de les meves vies preferides, amb la Maria, l'Ester i jo d'acompanyant.



M'entussiasma l'escalada d'adherència perquè "democratitza" la dificultat: Els lolos que floten pels desploms també suen a les rampes tombades. M'encanta. 

Pateixo molt, però l'angoixa dels màsters compensa el meu sofriment. 

María zampándose el cuarto largo de Catalunya Ye Ye, adherencia en estado puro


Y Ester en el quinto, físico, intenso


Vam obrir-la ja fa 9 anys amb el Dani, l'Ester i el Tato, perseguits el mateix dia per l'Unai i la Maria que s'endurien la primera repetició plena de pols pels -escassos- bolts. 

Revival: Avui m'he exprimit per completar el darrer llarg que m'ha tombat l'encadenament. Sang i fetge per sortir del meu darrer bolt.... tastant la meva pròpia medicina, dolça i amagra 


El nom era una resposta catxonda i provocadora a "España yé solo una", de l'Edu, el Manu i el Javi. Sovint riem amb l'Edu (co-autor de la Espanyola) i especulem amb quin nou nom continuaríem el diàleg


Ha estat precisament amb l'Edu amb qui hem provat, per tercer cop enguany, la Sandra


Pineta, un mundo mágico y olvidado que brilló durante el gélido invierno del 2005. El frío detuvo una miríada de líneas de agua helada atrayendo a cazadores de primeras: Teixi, Tato, Óscar, Chiro, Jeff, y otros tantos que quedaron prendados, enamorados de esos efímeros trazos blancos . 

Todos a la búsqueda de la línea más estética y vertical, la más osada:  Brutal Fang



En febrero del 2006 regresaría con Joan Carles a intentar subyugar a otra belleza que pendía frente al Parador. Quinientos metros de escalada mixta coronados por una enorme cascada llena de colgajos que amenaza con barrer la parte intermedia, de dificultades moderadas. 

Un recorrido complejo que exige distintas habilidades para superar tramos de nieve, mixtos, roca variable, terreno tumbado, largos tiesos, pendientes heladas, estructuras verticales y evitar los peligros objetivos que cuelgan sobre tu cabeza. 

Le pusimos el nombre de Sandra, tan atractiva como era. Durante varios años he intentado repetirla, en vano, al igual que otros muchos pretendientes. 





Terco como una mula, obsesivo recurrente, este invierno he regresado. 

Dos intentos abortados por la ausencia de condiciones en los largos inferiores, cuando siquiera llegamos a empezar. 

segunda tirada, roca divertida y asequible 

Este viernes con Edu apostamos fuerte y casi lo logramos. 


Travesía 6a+/M5, Edu en el largo clave

la vía enlaza fajetas que permiten sortear los desplomes de la zona inferior
Balcones privilegiados desde los que se domina el valle de Pineta


Después de concluir el largo clave de hielo Sandra se nos resistió por enésima vez. 



Hielo de magnífica calidad, plástico y lleno de formas

La excusa que nos dimos fue la ducha que bañaba el siguiente tramo. 
El pico Garién se asoma entre dos carámbanos que rezuman agua
La montaña nunca está quieta

La realidad, un cúmulo de pequeños detalles que endurecían el objetivo: agua corriendo, cierto, pero sobretodo el cansancio que arrastrábamos tras 9 horas de actividad y nuestra falta de práctica en estos inviernos de cambio climático


Ayer lunes los chavales del Equipo lo intentaron. 

Y la vía volvió a rechazarles. 


Ahí está Sandra, esperando quien la corteje, tan bella e inaccesible como siempre. 


Jaime, alma del refu de Pineta, confirma que la enorme cascada de hielo se forma casi todos los años. La parte inferior, mixto de montaña, nunca desaparece. Afrontadla sólo con la nieve de las palas somitales estabilizada, y vigilad los enormes colmillos que cuelgan arriba. 


  


 

lunes, 13 de febrero de 2023

Hielo escurridizo

La crida que sento dins meu quan la temporada del gel va apropant-se, va perdent intensitat. 

Anys de fred que no ho és tant, i que dura menys que mai, formacions cada cop més fonedisses, incertesa, i un cert esgotament de les ganes de patir han canviat les prioritats que marquen el rumb de les meves sortides. 


Quan arriben episodis siberians i el baf solidifica en sortir de la boca, el cor batega i el cap se m'omple de formacions de cristall fràgil, quietes i capritxoses,  atractives perquè són efímeres. 

Corre si vols pujar-hi.  


Hoy hace 20 años que de la mano de Teixi me convertí en escalador de hielo

No era el primer día que usaba piolos y crampones, ni tampoco el primer año. Había ascendido el primer  y el segundo muro de Gavarnie, en Bohí muchas clásicas como la Islandis o la Polaris. Habíamos sorteado aludes. Incluso habíamos inaugurada un par de rutas heladas. Ni mucho, ni demasiado difíciles. 

En ese ya lejano 2003, con Xavi Teixidó, decidimos intentar Aloïs, la prueba que nos doctoraba como escaladores de hielo. 

El monstruo vivía en el tercer piso de Gavarnie, 1000 metros por encima del circo, protegido por un primer muro de 300 metros, una campa de nieve, y otro muro de hielo parecido. Inimaginable intentarla en una sola jornada. 

Creo que apenas tenía media docena de repeticiones, todas de alpinistas de renombre y, evidentemente, mucho más duros y sólidos que nosotros. 

Así que cargados de comida y material de vivac,  tras 72 horas regresábamos a nuestro coche muertos pero henchidos de orgullo con un título imaginario que nos permitiría acometer empresas más atrevidas. 

Las fotos (o diapos) estarán olvidadas en algún cajón de la casa de mis padres.  

Me quedan recuerdos, magníficos y nebulosos: Un diedro de roca podrida que superamos en artifo; un cordino blanquecino anciano ya entonces al que confiabas tus piernas para atravesar una placa de gotas de agua; y una transición de la roca al hielo que saturó de alucinaciones mi glándula del miedo. 

Escribo para burlar al Olvido despiadado. Dispongo de un dibujo como arma, la única imagen que me queda de lo que en su día consideré hazaña.



Todavía nos quedaban muchos inviernos por delante. 

Algunos memorables, como el de 2005, una sucesión de frentes polares y siberianos que sumergieron la península bajo un halo blanco parecido las tierras más allá del muro de Invernalia. 

Otros tan cálidos en que no llegó a formarse el primer muro de Gavarnie

La mayoría corrientes, normales, con viajes ocasionales a Alpes o a Suiza. 

Y siempre, desde el extraordinario 2005, registrando una tendencia a la suavidad propia de climas más meridionales. 


Este invierno asoma indeciso. El frío viene y va por nuestro Piri, temeroso frente a un sol envalentonado acompañado de aires africanos. Semana ártica, semana cálida. Días de hielo, días de roca. Complicado escoger. Poca actividad de MONTAÑA más allá de unas pocas cascadas caprichosas,  de incierta formación. Nunca extremas, siempre bonitas, extrañas, insólitas. 


Varios intentos infructuosos a  Sandra, en Pineta, compensados con tres pequeñas gominolas tan sabrosas como la fruta ácida. 



El Funcionario y el Jubilado, frente a la cara Sur del Turbón. Precioso regalo de Françoise (el jubilado y al parecer líder de cordada) y de Tamarite (el funcionario). Un caramelo color oro, versión ibérica y reducida de la Pomme d'Or, sin duda más cercana y accesible. 

En cualquier caso, un deleite repetirla en compañía de varias cordadas amigas. 





Gossos i Trineus, esta sí, creemos, inédita. 

Pineta, mágico rincón en pleno proceso de revalorización alpina. Magro regalo de consolación después de renunciar, rabo entre las piernas, a la más bella y salvaje del lugar. 

Se hubiera podido llamar Cagacrac: Como toda estructura frágil, se quejó con un ruido acongojante cuando Mitch salía ya de la zona vertical. Nuestros estómagos encogieron, nuestros calzoncillos engordaron. Tato y yo segundeamos ese largo levitando sin dar patada o golpe alguno. 

Mitch en L2, el más precario

Acceso mucho más largo y penoso de lo esperado, por el sendero del Collado de Añisclo. Con algo más de tino, hubiéramos reducido en una hora las poco más de dos empleadas, atravesando bosques de arbustos tupidos y doblados por innumerables avalanchas. Evitar con nieve inestable. 


Otra insólita al lado de Saravillo, Donantes de Placer, de la que no apreciamos vestigios de ascensión previa, quizás también una primera, con Claudio






Pasando frío, y Peña de Sin al sol...



toc toc, quien es?




Y lo que venga, lo que quiera concedernos este clima caprichoso, este verano perpetuo al que parecemos condenados



miércoles, 11 de enero de 2023

Indecisos i Calabruix al Faralló (Roques d'en Benet en lliure) - Horta de SantJoan

 Al voltant d'Horta de Sant Joan trobareu molta, moltíssima roca. 

Que meriti els mínims exigibles per enfilar-s'hi ... bastanta menys

i si us dirigiu a Roques d'en Benet, la selecció per trescar en lliure queda reduida a unes poques línies. 


A les Roques hi vaig viure els meus primers vivacs. Avui retorno als orígens

Vaig descobrir el món del "big wall" encordat al Kike pel increibles murs del Cap de Gos i del Castell. Formacions que sobrepassen els 200 mts de conglomerat roig i gris farcit de bolos escassament compactats, entre terrós i sorrenc. 

Aquestes pedres ofereixen un ventall de possibilitats: artifo clàssic, artifo creatiu i, escassament alguna via en lliure. 

Les línies que permeten pujar tibant de codolets prou ferms sense penjar-te dels estreps no sovintegen.  Ja fa molts anys que les rutes que s'hi obren tiren de pedal. De tant en tant, però,  sorgeix alguna perla escadussera.

L'artifo triomfa aquí, brilla i enlluerna. Com exemple la terrorífica Selecció Natural, línia recent que eleva un graonet les creacions ABOminablement dificultoses amb que el Kike va obsequiar-nos (ell en solitari!). Jo mai vaig tenir ni el grau ni la força mental per afrontar-les, i ara pràcticament he abandonat les pedalades. 

Vies en lliure, a Roques, poques:

  • L'extraordinària i ultraclàssica Mas Colomer, obra mestre a l'abast de tothom   
  • La Grisu Segura, una fissura que solca la part ombrívola del Puro i que balla entre el 6b i el 7a sobre pedra de tacte "nord"
  • L'Hemisferi Pendular del Roland i l'Alex, difícil de catalogar. Grau aparentment senzill que no atreu les mirades dels escaladors famolencs, excessivament exposada per segons inexperts
  • Relación Inapropiada, veritable peça d'orfebreria creació també del Kike i de l'Ignasi. Dues tirades exigents de 6c (obligat) per l'esperó sud del Cap de Gos, i una de 6a, a les que accedir des de Lo Sagalet o la Salut (opció que recomanaria, més si s'arreglen alguns punts)
  • o la desconeguda Caicavilú, on algunes veus apunten alliberació

Cal escapar a Moles del Don, a la Roca Dreta de les Valls, o al MasMut  per tastar vies on predomina el lliure. 

Les clàssiques del Port s'amaguen dins un entorn salvatge tan solitari que encara s'hi escolta el silenci.



El Faralló s'alça com la darrera formació d'en Benet, i atresora vàries línies poc freqüentades. Una clàssica GEDE vetusta i difícil, avançada al seu temps. També la Germans Segura, l'Amposta (del Sebastià???), i dues Tironades (com li agrada dir al Joan) que barregen estreps i peu de gat. 


Uns forasters n'han afegit recentment dues concebudes per ballar amb la pedra. 
No espereu cap meravella comparable a les clàssiques de Montserrat ni altres pudingues de prestigi reconegut. 

Obrir i repetir a Roques exigeix acceptar imprevistos: la boleta que salta, la tensió d'un peu que patina, o les pedretes que s'esmicolen sota la fricció de peu de gat. 
Cal traccionar amb cura i tibar amb suavitat, tot un exercici de control encara que les xapes apropin. Fer de la tranquilitat virtut sense esgotar les forces als primers moviments. Guanyar confiança metre a metre. Reduir l'energia aplicada sobre les preses fins atançar la reunió sense caure. 



Calabruig
via sense pretensions on, per un moment, s'ensumava "clàssica" . 
Dos metres sorrencs i verticals al tercer llarg, i un quart llarg excessivament atlètic li maten l'esperança de convertir-la en concorreguda. 
Equipada amb bolts a excepció d'un Totem verd (o camalot verd 0,75) necessari en coincidir els 2 primers metres del quart llarg amb la GEDE, via històrica i pionera. 

Solet de matí a l'hivern, i ombra de tarda a l'estiu. 
Descens per la via, o bé pels rapels de la Indecisos




Indecisos
Regal inesperat del Port
Curta, intensa i homogènia en 6c. 

Imaginem que el nom obeeix a la triple entrada, variada i carent de tota lògica. 

Igual que l'anterior, solet a l'hivern, i ombra de tarda a l'estiu. 

Via ben recomanable si vius per la zona. 

Tot i alguns trams petats, el desllom continuat de tot el traçat permet un ball engrescador ple d'aire .
Pedra a voltes "desordenada". Entendreu el mot quan la repetiu 

Bolos grans, enormes. Alguns de mòbils, tambors que ressonen, passos de potència i força als llargs de baix, seguits de dansa precisa sobre cantell menut al tercer llarg, la cirereta del pastís que val, ell sol, la visita. Probablement un dels llargs més bons i estètics de la zona, ara sí, sobre pedra "high quality" sempre segons l'estandar Port. 



Perspectiva.

primer llarg, oju a la pedra



tercer llarg, un regal del Port



Que les gaudiu!
Per arrodonir la jornada, despediu el dia amb un àpat  regat amb vins de la Terra.  

miércoles, 28 de diciembre de 2022

Sin Velo: Zan, Zendegi, Azadi - Peña de Sin

Una sociedad que enmudece y oprime a la mitad de su población está profundamente enferma. 


Zan, Zendegi, Azadi

Un lema lleno de sentido, por desgracia actual, que reivindico desde la comodidad de mi casa mientras resuena el mundial en el televisor

Irán, Yemén, Afganistán... porciones del espaciotiempo  donde no querría vivir, especialmente amargos si naces mujer  


En un mundo lleno de excesos, quiero escapar a la negatividad que nos atenaza. 

Tarea difícil leyendo el periódico o hurgando en las redes:  Nuestra mente está programada para concentrarse en las desgracias, los peligros y las amenazas. 

Tribalismo, bestialidad, asesinatos, discriminación, guerras, abusos, violaciones, incultura, prohibiciones... Algunos lugares hieden a inquina y atropello. 

Los medios lo saben y se aprovechan del diseño de nuestro cerebro para bombardearnos de forma metódica con información alarmante, ávidos por captar nuestros clics de atención. 


Pese a todo, algunas injusticias no pueden soslayarse y merecen la denuncia continuada. 


Zan, Zendegi, Azadi

Una consigna poderosa


Vía bonita con el inevitable paso de séptimo que distorsiona un recorrido homogéneo en sexto,  ahuyentando la inalcanzable clásica.  

Un segundo largo algo roto y un paso obligado entrando a la tercera reunión actuarán a modo de filtro. 

Bien asegurada en general, remarcablemente sostenida (y algo obligada) en torno al 6c

Arriba todo goce hasta el último largo que abrimos en una noche encapotada de finales de otoño, donde todavía aguarda algún bloque amenazante. En la última repetición hemos añadido algunos seguros adicionales (en rojo) para evitar las zonas más expuestas, sin cambiar la obligatoriedad de la ruta. 

Sol en noviembre y diciembre de 10/11 a 17h  exceptuando el primer y el segundo largo que permanecen en la sombra gran parte de la jornada. 


la dificultad aparece al final del tercer largo 

Placa final del quinto largo. Gotas increíbles. 

Diedre d'escàndol al sisè llarg, i final per una placa de roca sublim. 


Largo 7, clase

Más de lo mismo

El desplome que protege la octava reunión concentra la mayor dificultad de la vía. 
Corre por tu vida hasta el relevo

Penúltimo largo, oscurece. 

La niebla nos rodea, nos confunde
¿Cómo será el último largo?. 


lunes, 12 de diciembre de 2022

Dejectes a la Paret d'Aragó - Montrebei - Nova via

Som uns DEJECTES, m'espeta l'Alex en to viril, emulant Valero Sanmartí, prohome de Flix i pròfug de la justícia pel seu discurs incendiari, allunyat de tota convenció social. 

Conjurats amb el Santi mos trinxem de riure, abominem de la correcció política, ens carreguem la normalització lingüística i la puresa del Català PompeuFabrià o de l'artificiós Lapao


DEJECTE: a dir de la gent del sud, un tio desastrós, descuidat, despistat, mig arreplegat. 

un dels DEJECTES cometent actes impurs a la trave del  6è llarg


DEJECTEs, avui una vieta que aprofita el bocí Sud de la Paret d'Aragó, despreciat, oblidat i minusvalorat: L'extrem més allunyat del Cor del Congost, centre de mirades i atencions de l'Administració

De tan perdut que està, de tant que se'ls en fot als nostres governants, aquí no arriben les restriccions ni les regulacions, ni per descomptat les prohibicions d'escalada. 

Terreny que tampoc volen els voltors ni els aufranys. En fugen falcons, àligues i el trencalòs.  

Una sort, ben mirat, doncs hi podrem trescar des del gener fins al desembre sense emprenyar ningú, animal, autoritat, turista o súbdit.

Igual que al Sud de casa nostra. Terra d'abocadors, de Nuclears, de Contaminants. Se'ls en fot als reguladors. La merda sempre amagada i ben avall. 


Entre la merda, de tant en tant sorgeix un bri d'herba insignificant, tendre, gustós. 




Unes fotos il.lustrant la dejecció

1er llarg. En repetir no busqueu la sabineta seca ni la repisa. 
El dejecte Destructor ho va fotre tot avall, a cop de martell, posseït per una rauxa deltebrenca

Començant el quart llarg, ben compacte

ambient gèlid en la travessa del cinquè llarg


Repetint en un moment en que la boira s'esqueixa, glaçats 

Final del sisè llarg, el més difícil de llegir. 

Lo dit a l'ull de la Paret, senyalant la futura Defecació

i, per acabar pel començament: detall amb els primers metres de la via....