Restauració de la Ganxets de Montrebei - Paret de Catalunya

Feia temps que barrinava polir aquesta via. 

Perquè havíem usurpat un llarg de la Idyl i un de la Crosta, 

per alguns trams de pedra petada que minvaven qualitat a l'itinerari, 

per la manca d'homogeneitat... 

però sobretot, perquè era la primera via que vam obrir a Montrebei amb el meu company de corda, en Kike, i portava el nom dels fills de Reus: Ganxets. 

L'equipament anava ja pels 30 anys. Barrejava buríns, spits i claus. Sí, li tocava una rentada. 

Concebuda amb la mentalitat de l'època, la línia cercava el lliure sense defugir del pedal quan la cosa es complicava, sense capficar-nos per quatre passos d'artifo. 

L'accès original evitava un zòcal discontinu que barrava la feixa d'inici. Mai vam saber trobar una entrada còmode: per Audobert, per Pack is Back, per la Gede, cap de bo. 

Ester al segon llarg, nou de trinca

Hi hem rondat un grapat de dies (des del 2023 fins avui, febrer 2025) per polir una línia que ja m'agradava. L'hem arrodonit afegint 3 tirades noves sota la feixa d'entrada original (el zòcal) i un llarg nou de sortida. Hem corregit dos llargs a mitja via que recorren plaques grises solcades de fisuretes, i hem modificat l'emplaçament d'alguna reunió, fos per comoditat o per la qualitat de la roca. 

4ª tirada, fissura comefriends

Cinquè llarg, un 6b ben montrebeià on ja quasi no queden crostes

Començant el 6è llarg 

Solcant els tubs d'organ del llarg 10

Mateix llarg, al final, entrant a R10

Dificultat homogènia del principi al final dels 400 mts de recorregut, un tip d'escalar entre 6b i 7a amb un grau obligat en torn al 6b (6a amb ganxo). 

No canvia res, i canvia tot. , amb dubtes en alguns llocs. 

Actuació profunda entre restauració i reinterpretació, que no provocarà indiferència. Tot i que he provat de mantenir el compromís -limitat- de la via original, en sortiran detractors partidaris de la immobilitat (perfectament lícita), i -crec- agradarà a un bon grapat de repetidors. En qualsevol cas no l'he arreglada per agradar a tercers sino a mi, pel meu gaudiment personal, motiu purament egoïsta que no cal amagar ni dissimular. 

Però no ens enganyem, l'aprovació dels altres, dels repetidors, sempre pesa. T'influeix i et modula. No vivim sols, i una via també acaba pertanyent als repetidors

Agrairé consells, crítiques i suggerències, millor si vénen amb caràcter constructiu. 

Gràcies especials per l'Eli i l'Ester, el Clau, Arti, Tato, i tots els qui ens heu acompanyat aquestos dies

nit a les Roques

El Port em té el cor robat. 

Paissatge ferèsteg sense domesticar. 

El vent neteja l'aire i omple les tardes de llum prístina.  La façana oest s'il.lumina de rojos i taronges

Les Roques de Benet s'alcen com un castell que domina el Port. Allí vaig convertir-me en habitant de paret, homo tapiens. Recordo els primers vivacs en rutes treballoses d'artificial, amplis i confortables.

Nits de conversa amb el Kike a 150 metres del terra, allunyats del món, sols. 

Via Làctea il.lumiant la nit a Roques de Benet, cortesia d'en Pau

Avui miro les Roques amb ulls de LLIURE, potser perquè tantes hores picant claus i movent-me a la increïble velocitat d'un llarg per dia m'han fet avorrir la progressió excessivament tecnològica. 

Novembre 2024. Dibuixo un projecte llargament vist al tocar de la Mas-Colomé, clàssica per excel.lència. Fins a  3 vegades l'he repetida aquestos darrers anys per tal de copsar-ne la viabilitat. 

Li havia promés al Santi esperar-lo, però la bèstia interior em domina i, com un adicte, exigeix la seva dosi. Una dosi que s'amaga a Roques. 

No és què, importa com i amb qui, em recordarà amb un punt de sorna merescuda

Però la línia crida tant..., està a la vista de massa gent. Impossible ajornar-la més temps. 

Aprofitem un cap de setmana de finals d'any en que celebren el Rally de les Moles per sopar i retrobar als amics. 

Començarem el projecte amb l'Arti. Tres llargs que no arriben al setè, atlètics i sorprenentment bons. Pixarada i marca. 

Il.lusió.

Desembre 2024, s'apunta en Tomeu. Les tirades pugen a 5 i la clàssica s'esvaeix: un quart llarg dur sobre pedra extremadament desordenada espatlla el somni

 Què difícil escalar l'infern!!!

un petate permet copsar el desllom

Tornem amb l'Arti i l'Ester i descobrim una variant caníbal que permet evitar l'infern que habita en la quarta tirada. Passarem pel purgatori del sisè llarg abans d'arribar al cel: el setè, aquest sí, sublím. 

Mos queda la cirereta del pastís, a la que renunciem amb un acte de contenció suprema per fer honor al que serà nom de la via: T'esperaré, Santi. 

Els Ports són terra de sentiments, de gent de paraula

Compliré la meva promesa?

Graciela 20 años después (Fuenfría - Macizo del Cotiella)

A lo largo de la historia eruditos, magos, escépticos o creyentes de todas las civilizaciones destacan la importancia de poner el NOMBRE adecuado, cuando la palabra concuerda con el objeto denominado. 

Graciela siempre me ha parecido acertado. 

Iñaki Cabo bautizó a una de las cascadas más bellas del Pirineo con un nombre que marcaría su devenir. Una línea futurista en su tiempo que no ha perdido ni un ápice de encanto. Una obsesión que truncó una trayectoria trufada de éxitos en la búsqueda de líneas estéticas. 

Me hubiera gustado conocer a Graciela. Me hubiera encantado conocer más a Iñaki. 

Recorrimos su belleza con Albert Castellet en un lejano 2006, y al bajar coincidimos con el autor en Saravillo

Regresé en 2009 con Toti para explorar variantes aparentemente vírgenes

Seduje a Ester en 2012 con el hechizo de ascender por un curso de agua congelada suspendido a cincuenta metros del suelo. Agua líquida, movimiento perpetuo solidificado únicamente por un instante, tan fugaz como la vida. Pura magia.  

Macizo del Cotiella, Pared de la Fuenfría, frente a Peña de Sin, valle de Gistaín y Plan. 

Aquí el Pirineo ofrece combinaciones imposibles:

Hermosas vías de roca al sol en camiseta , 

Ester gozando

con gélidas cascadas al día siguiente, sumamente atractivas. 

Mitch apretando y jadeando. Bravo!

Casi veinte años más tarde regreso con dos amigotes, Mitch y Ekaitz. 

Sin sexo pero con amor. 

Y muchas risas. 

También temor, casi reverencial en el largo de transición de roca a hielo. 

Esta vez toda de segundo, disfrutando con el riesgo controlado,

(ad-)mirando cómo los colegas (muuuucho más fuertes que yo) levitan por la roca y acarician el hielo.

Ekaitz empalma L1 con L2 

Mitch con la delicadeza de un músico 

Y sin friends...

Ekaitz a pura fuerza, limpiándome el largo de barbas molestas. 

Día magnífico. Logística impecable, y condiciones perfectas. Sin riesgo de aludes, temperaturas negativas y con el coche a pie de pista. Sólo un "pero", el olvido de los friends que hubieran aligerado el compromiso del largo clave. 

Y unos consejos: enlazar primer y segundo largo evitando una reunión colgada. Se pasa acerando o en libre (no es mi caso). Aconsejable un juego de Tótems (del amarillo al narana, del #0,4 al #2) muy útil en el largo de transición, el más comprometido con diferencia, desplomado y técnico. La cascada siempre escupe agua. Esta vez sólo mojaba en su último largo (Sugar Daddy, más sabe el diablo por viejo que por...) así que llevaros el gore y un plumas para las reuniones. Y las cadenas para el coche. 

Hielo vivo, cambio perpetuo

Sensaciones que jamás olvidas: Ascender monstruos colgantes, escuchar cómo ruge el agua por su interior a modo de corazón desbocado. Hablar, susurrar y suplicar por favor que no se descuelgue mientras lo cabalgas.

Emociones que se ocultan enterradas en lo más profundo de tu subconsciente por tiempo que transcurra, prestas a resurgir, desbocadas, cuando huelen adrenalina. 

Es la escalada en HIELO, la que más adicción provoca. 

Y aflicción, cuando llega la sobredosis.