viernes, 27 de junio de 2014

Pater Misercordia, una clásica democrática -y fresca- en Montañesa

Algún día tenía que surgir.
Después de innumerables intentos, después de buscar afanosamente en vano, después de picar piedra y arrancar hierbajos, al fin, por fin, hemos descubierto una -quizás- clásica.

Cielo azul desde el espolón nordeste de Montañesa

Escondida, por descontado. Las líneas asequibles no abundan, menos aun si persigues un recorrido largo, en roca aceptable, y a una distancia del coche razonable.

Et voilà, apareció en la cara Nordeste de Montañesa.
La mayoría de los escaladores ni conocen este lugar maravilloso, a salvo de miradas indiscretas, lejos de cualquier carretera. Cuando el calor aprieta regresamos allí con cierta frecuencia.
La foto de entrada del blog muestra las luces de un atardecer de verano desde la Collarda, punto donde aparcar desde el que se inicia la aproximación andando.


Las dudas que entrevé ese "quizás una clásica" surgen porque una auténtica "clásica" recorre siempre el camino más fácil de una pared.
No es el caso, en lugar de buscar lo más asequible, recorremos la mejor roca, la línea más elegante dentro de un mar de posibilidades. Evitamos canales sucias y tramos vegetales por un espolón bastante definido.

No se trata de una vía "10": 6 kms de pista forestal algo dura para el coche, algún trecho sobre roca dudosa, un largo herboso y un recorrido a veces rebuscado. Aun así, creo que puede recomendarse. Por el entorno, por la tranquilidad, la sombra, y la relativa calidad de la roca y recorrido. Estos argumentos la convierten en una magnífica opción cuando la canícula veraniega castiga las montañas del Pirineo Aragonés.

Santi ha sido el auténtico alma máter de esta línea, en la que ha volcado toneladas de ilusión.
La descubrimos un 14 de junio con tres chapas de las cuales sólo queda una (cambiamos el trazado en pos de un recorrido más asequible)  y sin clavo alguno.
El sábado 21 la retroequipamos con 16 chapas, dos baterías, un clavo y cuerda para puentes de roca... de ahí el nombre Pater Misericordia

Nos ha resultado muy difícil determinar en qué lugares convenía meter bolts. Hemos buscado un compromiso entre el factor riesgo/incertidumbre que domina cualquier vía "alpina", y cierta seguridad en reuniones o pasos más expuestos, pensando en que los candidatos a repetir no serán septimo-gradistas sino enamorados de las vías alpinas. Aún así, cuidado: hay tramos de V obligatorios a distancia del último seguro, y conviene que el primero de cuerda ande cómodo en 6a+. El segundo pasará con dignidad a condición de pelear el V+.


Resumiendo, encontraréis una escalada a casi 2.000 mts de altura, cara Nordeste, relativamente equipada con algún parabolt en los pasos difíciles o improtegibles, 280 mts de recorrido. Reuniones con parabolt de 10x70, fácilmente rapelables en caso de necesidad (tormentas frecuentes). Aunque optamos pr rapelar, se veía fácil crestear hacia el SurEste hasta encontrar el cordal de la montaña, y pillar una canal clara de bajada andando.
Aproximación en 40 minutos desde la Collarda, en la cara norte de Montañesa, y descenso andando desde la cima (crestear con cuidado esos150 mts) en poco menos de una hora al coche

Material recomendado:
Se hace bien con un juego de camalots, uno de alien y unos fisureros. Pero si andáis justos de grado, mejor añadir un juego de Tótems (5 friends cojonudos -se nota que nos gustan- que equivalen a repetir el semáforo de alien + camalot verde y rojo). La vía admitirá todo lo que queráis meter


Espero que podáis perdonar los fallos que hayamos cometido y, sobretodo, deseamos que la disfrutéis.
Lamentablemente no tengo fotos de la vía.


Para los que buscan más grado y dificultad, al lado están Una Cervesa Més y, sobretodo, Fantastischen, una joya de la adherencia, mucho más difícil y buena de lo que pueda parecer: escalada a la sombra siempre al límite de la caída en todos los largos, siempre con el seguro por debajo de los pies, sello melón...

 

lunes, 23 de junio de 2014

Classic-Nouveau al Montsant, Gallina BVella fa bon caldo

Gallina VBella Fa Bon Caldo, un regalet del Vicenç i de l'Olivetti, promotor d'aquesta bonica paret d'algura modesta al costat de La Morera de Montsant
El perquè del nom... pregunteu-lo als obridors... no en desvetllaré els origens

En tot cas podeu triar entre dues topos, la que més us agradi
 


Salfores s'omple, poc a poc, de línies noves amb un punt d'exigència, lluny i prop de l'esportiva que prolifera pel Montsant. Varietat necessària i a agrair.
Necessitareu un bon grapat de ninotets per escalar-la, i una bona dosi de testosterona per encadenar el primer llarg, el més obligat i exigent de la línia.

Margalef bull, aquí en canvi trobareu tranquilitat ocasionalment interrompuda per algun excursionista que passeja pel senderó del grau.

Fugiu del sol o espereu a la tardor.
Ombra a les tardes a partir de les quatre i poc, temps suficient sempre que no us adormiu

Roca bona per ser Montsant... sempre que pareu l'atenció corresponent.
No és Siurana, i els codolets salten de tant en tant. Emoció garantida.

martes, 17 de junio de 2014

Regreso al Pirineo

El calor va restringiendo nuestros destinos hacia el Norte, buscamos sombra, altura y viento fresco.
part superior de l'Edelweiss, 6a o V+, depenent de la topo. En tot cas, espectacular

Ordesa.
El bullicio del mediodía en la pradera contrasta con la soledad de las paredes.
Agua por doquier, pinceladas ocasionales de nieve.
El parque bajo florece.
El Garrafón que no Cesa, avui impracticable

Arriba, más allá de la línea de los árboles, la hierba aparece quemada por los rigores del invierno.
En pocos días la primavera alcanzará las cimas y teñirá de verde las praderas alpinas.


Después de unas semanas de encadenarlo todo, la realidad reaparece -cruda y fría- en Edelweiss.
Un 6a+ (parabra de Bunny, no seré yo quien lo ponga en duda) se me atraganta de nuevo. Por tercera o cuarta vez pincho, errando nuevamente el recorrido. La memoria no es mi fuerte.
part inferior de l'Edelweiss,

Las bajadas del Tozal, Pared de la Cascada y Libro abierto están limpias de nieve. La mayor parte de las rutas son ya practicables.

Nos vemos en Ordesa, el mayor espectáculo del mundo  (del nuestro)


O por Montañesa,
Vía del Centro, nova joia a Montañesa pels incombustibles Edu, Javi, Nacho, Íker  i Manu

donde (por fin!!!) creo que hemos encontrado una clásica en la sombra.
Falta arreglarla, limpiarla, coserla: Pater Misericordia, para que nadie se queje... manquemepierda...

miércoles, 14 de mayo de 2014

Catalunya ye ye

Una vía preciosa, una idea lícita, una broma divertida,


topo actualizada febrero 2023

Si com diu la via veïna, d'España ye solo una, llavors Catalunya ye una altra, o millor encara, Catalunya ye! ye!  

L'Edu i el Javi sovint ens obsequien amb línies precioses.
Aquí, a banda de regalar-nos una via nova, ens van esperonar a cercar resposta al nom que havien proposat.
Tan lícita l'una com l'altra, en plenitud de dret, com qualsevol idea que defensem des de l'educació, el respecte, la convicció i, si pot ser, amb una mica -o molt- d'humor.


Via oberta en dos dies relaxats i quinze minuts.

Al primer atac van caure cinc llargs i el convenciment que estàvem trobant "la clàssica". Només el seny del Dani apuntava dubtes.
Al segon, una setmana després, retornàvem a la realitat feixuga: trams de setè i 6c mantingut i obligat.

Ester oomençant la navegació pel 7a+, llarg 6

Massa difícil per una clàssica avui, potser la clàssica de demà, potser.
En tot cas a anys llum del monument a la dificultat que acaven d'obrir l'Eneko, l'Arkaitz i el Mikel Saez ben apropet, o de l'encara més recent Good Brothers dels Bueno i cía.

Els quinze minuts referits corresponen als 10 darrers metres i a una xapa.
La nit i el cansament arribaven un dijous 1 de maig, deu metres per sota del cim.
Darrer llarg, el Tato arriba a la zona clau, placa gris blavosa tota de peus 


El Tato, que sortia d'un reguitzell de lesions, no havia perdut el gust per volar i em recordava com cal obrir: obligat i a fons. Tres volades del penúltim parabolt al sol del crepuscle, emoció, i moviments obligats. Estava mort, i m'oferia provar. La llum era escassa, la motivació després de veure'l saltar tres cops al mateix pas minvava. Avall.
esgotant les forces sota les últimes llums del dia

L'endemà tornaríem amb l'Ester per fer-ne la primera repe i provar de sortir. Parada al darrer bolt del Tato per recollir el taladro i amunt.

Cinquè llarg, un 6c amb les preses justes  però suficients. Una menys i llarg impossible


Per darrera ens apretaven la Mari i l'Unai, constatant que la via val la pena, que els quatre darrers llargs en placa suposen un curs de ball de peus i d'equilibris, mai excessivament difícil, mai monòton, sempre emocionant.


L'Ester aguarda a la sisena reunió, 
pujo el taladro penjat de l'última xapa que va posar el Tato


L'Unai i la Maria apreten per darrera. Ells confirmaran el grau. 


començament del segon llarg, encara clàssic, un 6b+ exigent


Resumint, una via ben bonica on les adherències i els moviments d'equilibri accentuen les diferències entre un primer i un segon de corda, mai massa física. Admet, per tant, la combinació d'un primer que tiri, i un segon que segueixi.

Apa, que la disfruteu tant com l'hem gaudit nantros.
Montañesa, l'escalada més viva del moment actual, on poc a poc anem esgotant les línies verges.
Som depredadors, també de roca.


jueves, 8 de mayo de 2014

Pont proper

per primera vegada des de feia mesos -anys?- hem fet menys de 600 kms en un pont de 5 dies.
Contra pronòstic... m'ha encantat.

Dos dies a Montañesa obrint una llaminadura amb el Dani, el Tato i l'Ester, acariciant una pedra de formes capritxoses creades per escalar, repetint-la amb l'Unai i la Maria.

Foto acabant d'obrir el setè llarg, novament 7a, constatant que un cop més, la clàssica em defugia


Un dia al Turbón acompanyant la Míriam i l'Ester

Via del Coro, quart llarg perfectament equipat, l'únic que van deixar-me


Un a Collegats tastant la nova joia de tres candidats al "pañuelo de oro", de tant que ploren quan parlen del grau que fan, sense saber lu forts que estan. Si la voleu repetir, cal dur el grau ben consolidat per una escalada molt difícil d'aconseguir a vista, protegint, sense traces de magnesi ni marques que dibuxin el camí.
Vaig quedar plenament satisfet de fer A Quemar Cartuchos amb una"paradinha" de ganxo per assegurar un pas que se'm resistia al primer llarg, on "solament" marcava 6c

Celebraríem la via fent birres al xiringuito del pantà de la Pobla amb els amics


I finalment una repetició a la mítica Barra del Bar amb la Míriam, la Lisi i l'Ester, per coincidir i conéixer en Serge Casteran -un altre mite- i la Monique, una jove de 60 anys que l'endemà faria la Doctor Què em Passa, i el dia següent  Existencialisme. Ben a prop va estar de fer-la en lliure...  Tota una lliçó de vida, una prova que les barreres les posem -i traiem- nantros.


Cinc dies cinc vies, i tampoc vaig aconseguir acabar amb l'Ester... i és que caminar no cansa

miércoles, 30 de abril de 2014

La Reina del Sur

Pol y Míriam firman esta línea soberbia, quizás la mejor vía del Turbón, a falta de haber degustado las últimas ABOminaciones que los jóvenes jinetes abrieron el año pasado.



Me ha exigido dos pegues para "pasar". He abandonado primero por abajo y después "por arriba" guarreando para superar algún tramo.
Hace una semana la compartí con Baronauer y quedamos totalmente saciados, incluso empachados, por un exceso de 7a obligatorio sostenido en toda la vía.  

L2: Ester y Santi Llop en nuestro primer intento

Para mí, con un cierto aire de  Melon's obsession: estilo de apertura similar, algo más de generosidad con las chapas y una exposición más manejabl, belleza inconmensurable y dificultades sostenidas. Resumiendo, una línea brutal que denota la habilidad de los aperturistas para encontrar caminos en un terreno aparentemente explotado, tirando de libre por alguien que domina el séptimo grado.
L3: cotación original 6b... massima vibrazzione hasta pillar la chapa

Absolutamente recomendable para escaladores de alto nivel deportivo con ganas de probar vías mixtas en las que añadir seguros flotantes, con la seguridad de que siempre encontraréis un bolt más o menos alejado, sobre roca excepcional.
Visita obligatoria para animales de pared con el 7b consolidado, o incluso para segundos competentes con el 7a.
L4: Entrando a R4. El tramo oculto debajo de Ester concentra dificultades muy obligadas

La Reina del Sur, un nombre que evoca paraísos caribeños, belleza y narcocorridos, todo a la vez, un cocktail complejo de gusto complejo, sensual y envolvente que puede indigestarse en estómagos poco entrenados.


Me gustaría repetirla (TODA de segundo). ¿Quien me lleva?

Topo orientativa con los grados que me parecieron, "tuneada" y elevada respecto a la original (espero que Pol y Míriam sepan perdonarme), siempre con el interrogante del 7bc que no olí ni por asomo.

lunes, 21 de abril de 2014

L'Edat Perillosa, Clàssica-Moderna a la serra del Montsant


Ni Clean, ni Trad, ni Clàssic, ni Friki... Per a mi aquesta manera d'obrir i entendre l'escalada no s'adiu a cap dels termes establerts. La podria anomenar Clàssica-moderna: Pujar en lliure catxarrejant fins que la pila s'acaba o la por et domina. Si paro poso una expansió, doncs sé que quan repeteixi el llarg per encadenar-lo i arribi al mateix lloc estaré igual de fatigat física o emocionalment... i ja no tinc edat per a prendre mal...

En tot cas, a tota dona li arriba un dia L'EDAT PERILLOSA!

Olivé tti  dixit





Montsant, una cinglera ben coneguda -i visitada- per l'esportiva, quasi bé ignorada per les vies llargues.
Preciosa panoràmica del Montsant

Hi podreu trobar ultra-clàssiques del Tosset obertes fa més de 30 anys, clàssiques de línia superba obra de l'Armand, del Pep Jané, de l'Arti i l'Ignasi , convivint amb noves vies dures -i molt dures- obertes els darrers deu anys pel Joan, Endika, germans Brescó i altres que oblido.

Totes tenen en comú uns recorreguts de 3 a 5 llargs, i una roca que varia d'excel.lent a mediocre, sovint dins una mateixa via. Predominen plaques, verticalitat i forats a les difícils, fissures i alguna placa tumbada a les més clàssiques. Sovint demanen un bon assortiment de "bitxos" per complementar les expansions que trobareu en quasi totes les línies.

edat i elegància imprescindibles en una via així

Feia dies que l'Olivetti m'anava venent les bondats del Montsant, i aprofitant un cap de setmana de meteo dubtosa em va invitar -i convèncer- a provar una les mil línies que té identificades en aquesta muntanya tan seva.



El Joan és un autèntic legend que aplica una ètica particularment encertada: allí on es para posa xapa
inici del segon llarg, roca delicada assegurada amb un para-VolS

Encara que moltes de les xapes estan posades en lliure
Primer llarg extraordinari


Estil que també combrega amb una màxima seva:
"Hi ha dues maneres d'abandonar una via de lliure: rapelant o pujant en artifo"
Un altre dia ja explicaré què vol dir legend...

arribant a la segona reunió

sortint de la segona reunió

Segona reunió, equalette dels collons

perspectiva insòlita de la segona reunió

la costurera en acció... quatre peces en metre i mig. 
Ara hi ha un bolt i pedra sanejada

Més info del Montsant, via llarga, a un Vèrtex de fa anys, nº 244, i a la guia Montsant del Luichy

Fotos brutals del Montsant a http://joancapdevilavallve.com