Escalant Tepuis a la Sabana Venezolana, móns perduts de bellesa colpidora
Reflexió (amarga?) d'un dilluns qualsevol, gris com les nits de diumenge.
Buidor?
No pas.
Alaska, Cobra Pilar al Mount Barrel, massís del McKinley
Alegria exposada públicament sense mesura ni pudor
Postureig a la recerca dels "likes" per omplir la buidor que amenaça moltes persones
Fruits estanys en una sabina mil.lenària, Taghia, Atlas marroquí
La vida no em resulta plana ni linial.
Passem alts i baixos, hormones desbocades, tobogans emocionals, pors, alegria, desesperació.
Després de la tempesa sempre arriba la calma,
i si triga sempre podrem demanar algun amic que ens faci entrar a bon port.
Cap pena t'enfonsa sota profunditat insalvable.
Avui desitjo els dissabtes.
Enyoro coses senzilles com els amics al voltant d'un foc d'hivern a Montrebei, un entrecot, dues birres, un got de vi, un llarg de roca per desvirgar, la bona companyia.
Hoy me siento "lunes"
Afortunadamente sé que pronto será viernes
5 comentarios:
Visceres al aire. Dones paraules a molts pensaments. Bon blog Albert, gracies
Tiuuuuu, mooolt romàntic. Jo també trobo a faltar la foguereta de Montrebei... I tot el que envoltava...
Cuanta raó. Com sempre un plaer llegir-te. Salut Albert!
Prueba a escalar los Miércoles (también), las percepciones cambian.
Un maño
Yo siempre espero al saliente de guardia, que puede ser cualquier dia jajaja,un saludo
Publicar un comentario