L'enfonsament del camí del Congost ha retornat la tranquilitat a Montrebei. I quan els núvols enterbolen el cel, el paratge retrocedeix 25 anys enrera.
Ahir diumenge vam tenir un d'aquestos dies plens de silenci, buits de barques, caminaires o escaladors. Anunciaven plugim a les deu del matí, i ruixats a quarts de tres. Quatre cotxes al Prat, ni un ànima a les parets. Tot per nantros.
Dues cordades per provar la Pollito Pio, tot just sortida del forn: lo Ferran i i el Claudio primers, la Bea i jo al darrera.
Entre els quatre hem aconseguit encadenar; i tots quatre hem caigut en una tirada, totes diferents!
Un tip de riure, un tip de xalar.
Via començada la tardor passada amb l'Ester, i acabada amb ella aquet setembre aprofitant un dia tapat.
Entremig vam provar de finiquitar-la amb el Tato i lo Simonet, sense guanyar ni un metre, per un niu de voltors que habitava la quarta reunió. Lluny que molestem, el pollito que pïi tranquil
Via molt variada, grau homogeni i obligat en torn al 6c amb un parell de seccions concentrades. Serà clàssica perquè amb un ús assenyat de les proteccions, permeten provar i volar. Bona pedra salvant els primers 10 metres d'encofrats montrebeians, bastant sanejats (mireu al terra!). Escalada entusiasmant.
Especial menció al llarg 3er per la seva singularitat, tot panxes tipus Riglos, únic al Congost, complicat d'encertar a vista.
Que la gaudiu
2 comentarios:
piu piu!!!!
Buena y variada se ve, si un dia paso la frontera no la descarto 😂
Publicar un comentario