Los esquimales reconocen cerca de 30 tonalidades de blanco, desde el pálido azul del hielo hasta el blanco inmaculado de la nieve recién caída.
En nuestro país, el escalador del Port distingue también diferentes niveles de calidad de roca, con adjetivos que la describen con una amplitud lingüística equiparable.
Van aquí algunos ejemplos en su idioma original
Roca sputnik, aquella de duresa i consistència immillorable, una raresa cobejada per repetidors i obridors, al Port tan escadussera com els diamants.
Roca bona o acceptable o mediocre. Aplica un factor de conversió de 3:1 per trobar l'equivalent a altres escoles.
Roca desordenada. Mot propi de territoris Ebrencs. Conjunt de pedra heterogènia que algutina diferents graus de qualitat, mixtura. Acostuma a barrejar pudingues, calcari, sediments i fins i tot roca magmàtica. Cal experiència per lidiar aquest tipus de zones però alhora proporciona colors i moviments joiosos. Cap Canaille a Calanques en seria un exemple de renom internacional, i el zocal dret de Roques d'en Benet, més enllà d'Hemisferi Pendular, l'exemple local.
Roca crunchi Tot crostetes que s'esmicolen en apretar.
Roca crustipànic. Com l'anterior però més tensa i aleatòria. Mai saps quan saltarà, i tu volant amb ella.
Roca descomposta. Al Port diuen que no existeix. El que hi ha són escaladors inexperts.
Roca podrida. Sinònim de perill. Si una topo l'adverteix, NO temptis la sort .
Timbals. No del Bruc, tot i que quan sonen també anuncien guerra. Un Toc Toc o un Bum Bum auguren relativa tranquilitat. Si sens Pof Pof, huye por tu vida. Abandona si encara pots
Roca inescalable. Al Port no n'hi ha. Els locals tenen costum i habilitat per pujar per qualsevol pedra, fins i tot per una muntanya de fems compactats.
En Sebastià Colomé, un Gran Jefe dels Ports, cercava com un yonkie les vies més desordenades i podrides del Territori. I trobava especial plaer en repetir-les.
Tenia un ranking propi de descomposició. Li recordo mencionar Territori Hutu i Port(porca) Aventura al Doll, un dels seus racons de recerca preferits (ambdues de l'Emili, expert en aquest camp). O la via del Teix, més prop de casa seva. Sovint les combinava amb escalades herbòrees, matusseres o emmaranyades i espinoses com Objetivo Birmania. La seva pell de jabalí el tornava immune a punxes i esgarrapades.
Altres zones tenen els seus localismes
Barro Aragonés, auténtica denominación de origen para la tierra compactada propia de las escuelas de Guara. En la escala de Mohs ocupa una de las graduaciones inferiores. A menudo combinada con incrustaciones de Sika, roca sintética de dureza superior, muy apreciada por los escaladores urbanos, aka plafoneros o resineros.
Roca hojaldre. Ordesa tiene algunas de las vetas más destacables de la minería española. Especialmente terrorífica cuando aparece combinada con bloques del tamaño de frigoríficos y microondas, sin posibilidad de protección.
Roca chancro. Piedra antigua descrita en la Biblia que se disgrega como la carne de un leproso
Roca llefrada, mot emprat per un petit col.lectiu conegut per obrir itineraris descompostos i exposats, on les expansions apareixen sovint mal colocades.
La via que ens ocupa té el dubtós honor de gaudir d'un llarg especialment incert, ple de crostetes que amenacen amb saltar. L'encadenament resulta sempre incert, per fort que vagis. La tensió aflora des del primer metre fins l'arriba a la reunió. La protecció a base de bolts bons, de 10x80 o fins i tot 10x95, queda fora de cap dubte (la matriu de la pedra té qualitat, la pell, la crosta, NO).
D'aquí el nom de Crustipànic.
Obrir-lo amb l'Arti i l'Ignasi em va entussiasmar. Encadenar-lo amb l'Ester el dia que finiquitàvem la via em va sublimar.
Poc exposada, tret de dos xapes, en la resta pots caure sense patir gens.
Advertència, com ja podeu ensumar, NO recomanable a paladars exquisits...
2 comentarios:
Més bona que el nom pugui suggerir, més guapa quan la mires i la toques d'aprop. La incertesa és ben certa, algo es trencarà.
Exposada tot just arrancar fins la 1a xapa i per acabar per arribar a l'última reunió, tics-tocs d'autor imagino.
Recomanable
Celebro que la repetíssiu, tot i les advertències (literàries) del post.
Vies no recomanables al públic general, cal tenir el gust esbiaixat per apreciar-les, un punt coprofàgic, i manca d'escrúpol (o falta de coneixement) per gaudir mentre tires de bolillos i crostetes que amenacen ruina.
En qualsevol cas, s'hi escala i no et deixa indiferent
Benvinguts els amants de la roca cutre!
Publicar un comentario