explica la llegenda que
entre Serra Crestada i el Brocó de Canada, hi ha or per mantindre set anys Espanya
El tresor del Brocó de CanAda es troba dins un forat inaccessible de la Penya de Cis.
Diuen si era el tresor de l'antic Bisbat de Roda format per objectes sagrats de metalls preciosos, i milers i milers de monedes d'or.
Segles enrera, quan els moros havíen ocupat la Ribagorça, els capellans de Roda van amagar-lo en aquell forat abans de marxar, foragitats pels invasors.
A principis del 1900, veïns d'Areny van organitzar una expedició per accedir a la cova. El cap de colla era un paleta del poble anomenat Mosca el Santo, home àgil i atrevit que s'enfilava com les sargantanes.
Guarnits de sogues, claus i ganxos de ferro, politges, ternals i una ferrada grossa per aguantar el pes d'un home, van despenjar al Mosca lligat des del capdamunt del cingle fins situar-lo davant la boca del forat. Tan baumada era la paret que dos metres el separaven de la penya. Amb enginy i un dels ganxos que duia, va poder atansar-se al forat.
Però va resultar un goig sense alegria, perquè en endinsar-se a la legendària cova del tresor descobrí que tot i els senyals evidents de presència humana, ni rastre de monedes, objectes sagrats o de joies.
I vet aquí com de cop es fan esfumar les il.lusions covades al llarg dels segles sobre el fabulós tresor del Brocó de CanAda
Text de la ben recomanable GUIA DELS INDRETS MÍTICS I LLEGENDARIS DE LA RIBAGORÇA ROMÀNICA , de l'autor Pep Coll
A mig setembre mos apropem al Tossal del Brocolo (altrament dit Brocó de Canada) amb l'Eser i lu Tamarite, encesos de roca.
L'Ester i jo venim enlluernats de repetir El Hombre i la Tierra. El Tamarite d'obrir la Pepe Múgica
La part fonamental de qualsevol escalada és imaginar-la abans, dibuixar la línia imaginària per la qual provarem de pujar.
Després, escalar i obrir, surten sols. Però triar el recorregut acaba condicionant la qualitat d'una via de manera absoluta.
Hora i mitja recorrent la base de la paret per decidir-nos fins que trobem un mur preciós que mos espera, barrat per un desllom d'incerta factura. Així neix Lo tresor de Mosca el Santo.
Comença en Tamarite.
Sortosament...
El darrer bolt de la primera tirada està posat en lliure, com quasi tots els de la via. Flipem amb el seu braç d'estibador de moll.
Segona tirada. La pedra apunta cada cop millor. Me toca!!!
Gaudeixo obrint en lliure, aturant-me com puc per colocar els bolts de la tirada. Entrada a reunió excessivament tensa que alleugereix l'Ester emplaçant el darrer bolt del llarg de segona. Així en repetir no ens jugarem les cames.
Flanquegem a dretes i no mos agrada.
Ara a esquerra cap una xemenèia evident. El forat del tresor mos espera però la nit amenaça i la promesa d'un bon sopar ens tira avall
Al matí següent tornarem els mateixos i la Katie.
Dos cordades. Fàcilment arribem a la feixa amb la feina d'ahir ben apresa.
Levito per posar els bolts sense arrencar bolos, terra i pedra.
Passat el mal tràngol dels primers sis metres, m'endinso en un forat màgic que em transporta a temps pretèrits.
Un avenc a mitja paret molt profund. Avanço sis metres endins, horitzontals, fins trobar "roca mare"
Del tresor ni rastre, però trobo proteccions naturals adojo.
Ara sí, puc començar a pujar. Emulo l'Armand Ballart i penso: Com xalaria ell!
Formes capritxoses permeten ascendir amb tècnica d'oposició, la més antiga del repertori.
Quan la xemenèia s'escanya toca sortir fora cercant la llum del sol.
Moment incert: podré protegir?
No, però un canto salvador em retorna la confiança per atrevir-me fins arribar a una repisa on munto reunió.
Escàndol de llarg pel recorregut insòlit i la curiositat dels moviments
Ara sí, l'Ester s'anima a començar el llarg. Tira i ens obre la part més improtegible de la via... fins emplaçar un bolt des d'on recula.
Tamarite i de nou fugida endavant que domesticarem clavant un bolt adicional a la baixada, sorpès i acollonit del cop de gas del Xose.
Munta reunió en una repiseta còmoda abans del darrer mur de la paret, que promet una escalada entussiasmant.
Em cedeixen amablement les cordes. Com xalo. Canto fins dalt.
La via ens ha semblat una petita meravella, on l'entorn i la història pesen tant com l'escalada. La pedra alterna entre bona i sorprenent, a cops dubtosa però sempre cantelluda i adherent.
Vertical, en ocasions "surplombant", té ambient del començament fins la cirereta final.
Les vistes àmplies de l'Est fins l'Oest, dominen tota l'extensió sud de la Ribargorça.
Afegeix un possible vivac a la cabanya del coll del vent, companyia i un llibre d'històries com la GUIA DELS INDRETS MÍTICS DE LA RIBAGORÇA ROMÀNICA i triomfes segur.
Que xaleu molt
No hay comentarios:
Publicar un comentario