No és un secret que el Miguelón té unes aptituds per l'escalada extraordinàries, però també cal sumar-hi gust i un estil per les apertures difícil d'igualar.
Com que no tinc fotos de la paret,
aquí en va una de la Mare Tenebrosum, fben a prop de la Lluita
Fa uns dies vam anar a provar aquesta joia de l'Urgell,
Lluita pel Plaer. Teníem clar que de
love climbing res, que patiríem. El cert és que vam xalar i patir a dosis elevades, i sobretot vam escalar molt a gust.
Portàvem dues topos a primera vista idèntiques, que diferien únicament en els graus.
Sens dubte em van semblar més exacte la de grau elevat que la suau, i aquí la reprodueixo.
Tot i que el primer llarg tresca per rocam brut de polsims i liquens secs, a mesura que puges la roca esdevé bona fins convertir-se en fantàstica als tres darrers llargs.
Fantasia defineix les formes que trobareu a la penúltima tirada, un mur de ratlles estriades net d'expansions tret del sostre a superar en Ae (ben estirat) amb dues xapes que ja es mouen. La sortida d'aquesta cinquena reunió té "salsa", i convé anar ben rodat en 6c... o 7a per escapar d'una reunió difícilment rapelable. Si no ho teniu clar, un parell de ganxos poden evitar que truqueu els bombers, però si calgués, demaneu pel Miquel, el pare de la criatura, culpable del pas obligat i aeri.
Genial també el llarg de 7a+, amb un darrer pas que sobrepassa el 6b indicat amb escreix.
OJU que sembla que una parelleta de falcons ha nidificat darrera la cinquena reunió i, en no ser possible abandonar, l'emprenyaries fins sortir. Caldrà evitar la via uns mesos.
Aquest diumenge, saturats de grau i d'apretar, optaríem pel Coscollet i la -ja- clàssica
Neuronium.
Magnífica feina de l'Hita, Picazo i Medel a qui no puc sino agraïr el bon gust i la currada per trobar una línia "love climbing" ideal per portar amics, companys, i xicotes a qui agradi la muntanya, bregats en les vies de fons, però sense un grau excessiu.
Ma germana va xalar d'allò més.
El lloc, el paissatge, la solitud que es respira en aquest raconet tan proper i llunyà de la civilització, el converteixen en un destí a recomanar.
Una part inferior d'onze tirades condueixen a una feixeta còmode on dinar, esmorzar o simplement descansar i contemplar el país. D'aquí pots triar escapar-te caminant (trescant) o continuar set tirades més pel mur superior d'aparença inexpugnable. Les tirades penúltima i anterior exigiran sang freda pel primer de corda, i precaució amb la roca no sempre sana, sovint barrejada amb herba, terra i blocs. La darrera millora.
El cim magnífic.
Com a recomanació, anar a dormir al cim. La pista, 15 kms de camí acceptable, demana 45 minuts de cotxe o furgo. Des d'allí baixareu per la canal fins arribar als ràpels que condueixen a peu de via. Tot i marcar 3 rapels, amb cordes de 60 podeu fer-ne dos.
Trobareu una instal.lació de spit + parabolt + clau i fareu primer rapel de 40 mts fins un parabolt + clau,
un segon rapel de 20 a spit + clau (primer i segon rapel empalmables),
i d'allí al terra en 55 mts.
Atenció, del primer rapel de bolt + clau no s'arriba al terra, quedes penjat. Si us embarquéssiu, hi ha una instal.lació de dos spits a la part Est de la canal que costa bastant de caçar.
Gràcies per les vies, i pels consells Miquel.
I no cremis el taladro... que et surten unes vies precioses.
