jueves, 27 de agosto de 2020

Alps, un recull de vies bones a la fresca (1)

Dues setmanes de juliol pels Alps i rodalies,
escapant de tanta obsessió, fart i saturat d'una sobre-exposició a notícies atemoridores.

Ni diaris, ni tele, ni mitjans socials més enllà dels whats amb els amics.
Desintoxicació
La propera ensorro el telèfon...


Viatge improvisat sense objectius concrets ni altres pretensions que trescar per arreu acompanyats d'un grapat de fotocòpies i arxius a mode de suggerència.


Coincidirem amb molts amics


Les premiers pas d'Elsa, 
400 mts. 7a+ (6c obl) Les Guillardes. Devoluy (Gap)
NorOeste

Via física ben coneguda (i piada) sobre cantells de sílex que sobresurten d'una matriu de calcari obscur de poca adherència.
Manca una xapa i tornillo al cinquè llarg convertint-lo en 7a obligat. No problem: li ha tocat al Tato. Si hi aneu, dur 4 o 5 xapes i femelles per completar les que han caigut, i clau per apretar-ne alguna més. Ens vam perdre al penúltim llarg, sortint per Lucifer

Personalment, prefereixo Sous la Griffe de Lucifer


Le Prince Defunt. 
300 mts. 7b+, 6c obl. Pic d'Aigle. Cerces (Briançon)
SurOeste

Línia relativament nova d'en Mussatto amb un primer llarg selectiu, un tercer llarg orgiàstic i una intensitat en 7a remarcable.
Ens estalviarem els darrers llargs després d'esgotar les pells dels dits i algun problema de panxa.
Lus veïns mos van aclarir què vol dir souvenir espagnol.
Trobarem els militars francesos fent pràctiques amb els helicòpters, i ens deixen pujar la furgo fins poc abans del campament. Xollo, t'estalvies una bona hora d'aprox.


Les Dents de Cyrielle
300 mts. 7a (6b obl). Pic de Queyrellin. Cerces (Briançon)
Oeste

Una clàssica dels Cerces. Cara Oest, ben alta (escales a 3.000 mts), ideal per fugir de la calor. Esperarem que el sol acaricii la paret per no refredar els dits.

postureo con estilo

Lloc fantàstic, petite balade (promenade) de 2 hores del cotxe a la paret, fàcilment realitzable en una jornada.


travessa antol.lògica de Cyrielle




Danse avec les Choucas
250 mts. 7c (7a obl). Les Enfetchores de Droite. Meije - La Grave (Briançon)
NorOeste

Via excepcional de caràcter austero, muy atlética en las fisuras (desplomadas), y obligada en las placas (sean de sexto o séptimo).
L1

Abierta con gusto y estilo (placa con expansiones, fisura a equipar con algunas chapas para evitar avería gruesa).
L2

Juego de Totems con un camalot nº3 y unos aliens para doblar los pequeños. Fisureros.
Orientación Norte, altura 2.400-2.700 ideal para días de calor.
Almuerzas en la base del contrafuerte a pleno sol, y a partir de R3 gozarás del astro rey entrando tarde.
L3
L4
L5


Grado muy ajustado incluso bajo el estàndar local, o "europeo", como gusta decir a nuestros amig@s


Acceso desde la estación intermedia del teleférico de la Meije, con base en La Grave.  1 hora un tanto incómoda, especialmente en su último tramo de pedrera inestable.
Descenso en rápeles posible en cualquier momento (algunas estaciones montadas fuera del eje de la vía permiten el escape)

Una letra más difícil que la Unchi Maka, más corta, y casi tan buena
Y para completar la triolgía de vías duras en Ecrins, nos faltará Asproman, a un precio demasiado elevado para mí, pese a las insinuaciones de Unai


Tochos no muy lejos, sector Le Grand Bois, ohhh


Choukas k'Ouille
250 mts. 7a++ (6c obl). Croix des Tetes. Maurienne (Saint-Jean de Maurienne)
SurOeste

Vía sobre un calcáreo gris magnífico, a la par de la ruta.
No os dejéis descorazonar por la cotación del segundo largo (7a+).
De sublimes podría definir los largos siguientes, en 7a mantenido y humano.
Acceso complejo con 2 horas de subida y media de bajada por una ferrata desvencijada.
Muy recomendable como primera vía antes de acometer el gran muro de  Happy Birthday o Dolce Vita.













Con pena "abandonamos" a Tato en la estación... y con ello nuestro comodín, nuestra arma prodigiosa contra las dificultades.

Toca pues buscar objetivos menos ambiciosos cuya estética siga motivándonos.

Tiro de apuntes y recuerdo una de mis obsesiones antiguas: La SurEste de las Petites Jorasses en la vertiente italiana del Montblanc.
Allí nos espera Gargantua

miércoles, 15 de julio de 2020

Ordesa. Burundanga en la Cascada, y Barrabás en Fraucata


La pared de la Cascada se visita con frecuencia.
Un abanico amplio de grados, la proximidad y facilidad de descenso. y una roca agradecida la convierten en destino estrella de muchas cordadas.


El año pasado pasé miedo -y bastante- recorriendo la última ruta de la pared.
Hoy he disfrutado en Burundanga, vía que suma más repeticiones en estos últimos meses que el resto de las joyas del valle. Se ha convertido ya en una clásica.



Traves fotogénicas, roca buena, topo a prueba de error (versión guía burros), y alguna chapa en los pasos clave animan a cualquiera. Hoy está magnesiada.


Como Edu advierte, tres largos definen la ascensión: dos travesías com ambiente, y un desplomito con gracia.

Laia se la llevó al rotpunk.
Yo me agarré en el pitón de Santi... falta de potencia. Como curiosidad salimos recto en ese largo por un bloque sospechoso donde metí dos tótems que aceré con cuidado.
Si pasa otro "segundo", que lo limpie por el bien de la comunidad




Días antes tachamos la Barrabás en la Fraucata con Ester.
No la disfrutamos

Incluso saliendo de un confinamiento forzado, después de meses anhelando acariciar esos bloques de tacto casi sensual, ásperos, llenos de aristas y volúmenes, Barrabás nos decepcionó.

En su parte inferior la ausencia de una línea clara y natural te fuerza a vagar entre bloques de aspecto terroso donde errar el recorrido convierte un largo de IV sucio en uno de VI compacto, y en cualquier caso siempre expuesto. La mayoría de las fisuras están repletas de tierra compactada por hierbajos que impiden emplazar correctamente los friends.

En su parte intermedia, alcanzados ya los clavos de la primera reunión equipada, los muros se tornan impenetrables a la fisura, avaros en hendiduras. Los pitones antediluvianos solo contribuyen a certificar que alguien pasó primero, sin proporcionar seguridad suficiente a un ojo crítico. 

Ya más arriba, alcanzado el diedro final, la escalada se torna magnífica.
Es aquí donde podremos escoger entre una salida directa o un escape hacia la derecha por terreno más sencillo.


Al parecer nuestra percepción coincide con la de otros repetidores.

No, no todo es perfección en la Fraucata, ni bajo esa luz maravillosa del atardecer que convierte en oro cualquier línea de la pared


Ordesa, bujaruelo y sus alrededores bullen



lunes, 30 de marzo de 2020

Es-Trad-y-varios relatos

Diumenge 1 de desembre
Em lligo amb l'Arnau, contrapunt perfecte a un dia i un company com el d'ahir.
Anem a la Falconera, la roca reina del Montsant.
Bull de gent. Deu o quinze cordades repartides repetint les vies més dures sense (o amb poques) xapes.
Voldria fer, (diem-ne provar) la Guiris Go Home de l'Ig i el Vilaplain. Arribem tard: 3 cordades davant. Canviem i sento un alleugeriment interior...

Ara amunt, ara avall, cercant alternatives acabem al contrafort Oest de la Falconera repetint una via preciosa i equipada, molt més senzilla que la via triada inicialment, la Somni d'Estiu .
Acabem aviat, i a l'esquerra ensumo una línia de forats i bona roca encara verge.
Passió d'aperturista.


No duem martell, sí un bon grapat de ninos.
Sortirà un primer llarg brutal i net fins acabar en una reunió de la via de friki del costat.

Arriba la foscor.
A la Falconera tothom para per (ad)mirar com vola la Bea. Crida, puja i torna a caure. Va a tope. Al darrer llarg, prop d'acabar, se'n va amb un bolo a la mà i rebenta un pont de roca.

La Bea apretant Guiris Go Home en primer pla


mentre una altra cordada (amb les cordes penjant) releva a Ultimatum

Rosca lunar. Avall. Els demés aplaudim i encoratgem aquesta dona.



Als pocs dies torno amb en Tomeu per acabar-la. Tampoc durem taladro, amb l'avantatge que ens proporcionen la possibilitat d'escapar-nos, si calgués, per les xapes de Somni d'Estiu.
Surt preciosa, pas extrema on tan sols trobareu 3 ponts de roca.

El nom, un joc de paraules: esTRADivarius, la música que sonava estos dies pel Montsant

Al final, sí que vaig apendre alguna cosa del Pollito.


jueves, 19 de marzo de 2020

Encierro

Todavía percibo olor a tierra en mis manos.
El arnés sigue lleno de polvo y magnesio, los gatos húmedos de sudor.
La bestia que llevo dentro duerme aún apaciguada por la cercanía de esos instantes.


la màgia dels Tepuis

Mi cabeza oscila de la alegría de saber que los míos siguen aquí, a la angustia causada por un bicho imprevisible.
Me inquieta un futuro plagado de noticias funestas.


Encierro.
Desde mi jaula de plata empatizo con quienes vivieron presos

Saboreo el recuerdo de una libertad próxima que se difumina con el devenir,
en un confinamiento para el que no me siento preparado.
Quiero evitar la depresión

Vienen tiempos extraños, duros, ausentes de alegrías, cuyas únicas virtudes serán poner en valor momentos pasados y, con suerte, reordenar prioridades hacia nuestros seres queridos y la libertad de las montañas

Tomo consciencia de lo intrascendente de mis acciones,
de obras o trabajos que antes me enorgullecieron.
Son cenizas, vanidad que se desvanece como el humo.


Hubiera querido acompañar esta entrada con fotos y reseñas de vías inéditas.
Y sin embargo prefiero reproducir dos poemas geniales, bellos
pero tristes como el ocaso de la vida.


   Ya somos el olvido que seremos, 
   bajo el indiferente azul de cielo. 
   JL Borges. 


   Y en el mañana, cuando ya no estemos,
   seremos humo de pensamiento muerto,
   seremos tierra agrietada en el desierto.
   Inés García Écija



Ho sento

lunes, 2 de marzo de 2020

U-O no tinc por. Peña de Sin

No és una més.
Podria ser la clàssica, homogènia en sisè i dos trams curts de setè grau que poden trampejar-se.

Bona pedra, bona línea, i molt de gust en l'apertura.
El primer llarg serveix de filtre, pareu atenció fins xapar el segon clau i també en arribar a la R1. A partir de llavors ja es protegeix bé.

Ens ha encantat a l'Ester i a mi.
Enhorabona Sam i Pastes


Torno a Sin amb l'Estel per començar mano a mano i quasi acabar una via sense xapes a la dreta de Casa Buil, començant per les dues primeres tirades de Antaviana (compartides també per Miguel Rodríguez).
Una darrera tirada bruta i perillosa ens atura i retarda, i ens quedem a llarg i mig del cim. Tornarem i netejarem (treballarem!!!) la part oberta.
Amb taladro haguéssim pogut progresar evitant la pedra cutre, eterna disquisició.

Al dia següent repetirem Olvido, menys obligada del que la recordava (pel tomb de ravals...)




Topo actualitzada



Feia temps (ad)mirava les vies dels Llefrats de Moià, un estil diferent on l'aventura combina equipament minimalista i varietat de roca, des de l'exquisida a la "ehem ehem".
Li foten ous en qualsevol terreny, no et deixen indiferent.
Un plat picant a tastar amb mesura. Les espècies intenses s'assimilen amb diferents graus de tolerància: La mateixa dosi pot matar o del.lir-te de plaer.
Ahir, amb el fred i un mòbil volador, vam tenir-ne prou amb les 4 primeres tirades. Tornarem, la part de dalt promet.

En la varietat està el gust.



martes, 11 de febrero de 2020

Invierno suave, roca en Peña de Sin

Aprovechando temperaturas inusualmente suaves para la fecha (quizás debamo acostumbrarnos...) volvemos a destinos más propios de marzo y abril que de enero y febrero.

SIN. Jean Pierre Rio abre y repite (!) L'Ilusion des Possibles, una ruta en la parte superior de la pared expuesta al sol desde las once de la mañana hasta las cinco de la tarde. Un sol invernal que se agradece en este valle profundo y frío.
7a (duro) de la 8ª tirada

Acceso desde Serveto altamente recomendable, no solo por la belleza de sus senderos sino (sobretodo) por la comodidad de la bajada casi directa, andando. Ver cualquiera de las topos donde se indica (Sin Perdón, Olvido)

La repetimos con Marc Olivé, que se lleva la vía a vista !!!

Vía muy bonita, la más clásica de la zona superior y quizás una de las clásicas de la pared.
Como dice la topo, 6b+ obligado, relativamente bien asegurada.
Los tramos de 7º son excelentes y bien asegurados


Una recomendación para evitaros nuestro embarque, fruto de mi manía de repetir sin llevar topo o no mirarla demasiado.

Después del tramo de 7a (duro) de la 8ª tirada, montar reunión al gusto en una repisa herbosa sin hacer el tramo de V. Escalar en un largo ese tramo de V y la continuación del último largo hasta encontrar el primer bolt, o bien hasta justo debajo de él, en un agujero bien visible y cómodo. De este modo el último largo se acorta y acometes sus últimos metros sin comba, difíciles y bellísimos. Esto implica hacer un largo cutre intermedio que en la topo original se evita alargando el 8º y el 9º.



Aprovecho también para publicar una topo Proyecto Iker de la vía que abrimos con Iker hace años, no concluida al terminar en una gran faja. Nos hicimos el propósito de regresar pero los años pasan, y el proyecto continúa inconcluso. Como merece la pena en sus cinco tiradas (las tres primeras son excepcionales), podréis aprovecharla para matar uno de esos días tontos en que ni madrugas ni quieres terminar tarde.


Está a unos 50 mts a la derecha de Barbarie Liberal, otra joya de Christian que merece la visita, corta e intensa.
A notar el desprendimiento del 2014 que se ve en mi foto y que no aparece en Barbarie. Desconozco si la ha afectado o no.

jueves, 6 de febrero de 2020

Mos agraden TOTES... i anar fent

Pateixo una malaltia que empitjora, un virus incurable que m'intoxica cos i venes.
Estic enganxat al verí de les apertures.

Faig un viatge de sis dies a Oman i m'enduc martell i trepant...
Quan surto a repetir, trio via pensant en tafanejar els espais que amaga la roca del voltant.
ADICCIÓ???


Sortosament (per la resta de malalts) tan sols escalo els caps de setmana, vaig lent i repeteixo les tirades fins polir-ne el resultat
Tot plegat, qualsevol via d'amplitud exigeix un esforç mínim de tres o quatre atacs.
Inversió considerable que m'esgota i ens renova.






L'any passat lo Vicenç i el Santi van obrir una via nova a la Pilastra que encara no han piat ni batejat. Farà uns mesos en Santi m'hi va convidar.

Vaig sortir-ne escaldat, sorprès per la qualitat de la línia i les dificultats.
Però també picat pel nom que xiuxiuegen: "Sin Ganxets" diuen los malparits.


La millor via de la Pilastra sorgeix sense que hi participi ni m'hi convidin.
I jo reservant-los veritables exquisiteses quan vénen a obrir amb nantros. Cabrons! penso

Desconeixen que n'he començat una amb el Simonet, on decideixo que tampoc NO els convidaré...


I així va anar
Un primer dia accidentat ens va permetre obrir dues tirades. Lo Simonet va oblidar l'arnés. Quan repetiu el segon llarg, penseu en pujar assegurats amb un arnés improvisat de corda, i que la reunió original arribava quinze metres més enllà de l'actual, sense xapes.

En tres atacs hem enllestit aquest bombó enverinat.


Hem vibrat en tots els llargs
Els hem arreglat quan els repetíem en dies posteriors, esgotats d'empassar-nos la nostra pròpia medicina, regurgitant bilis amarganta.

Hem muntat una nova R2 amb dos bolts, i vam treure l'antiga expansió que 12 mts més amunt servia de reunió entre dos ponts de roca i una sabina. Vam afegir un parell de xapes més amunt, i enllaçar 8 o 9 ponts de roca addicionals que faran delícia i ajut.

L'esgotament i la tensió passen factura: no hem estat capaços d'obrir-la tota en lliure.

Predomini absolut de la placa amb roca generosa en forat i ponts de roca que ens ha permés espaiar les expansions


La pedra és bona a baix, extraordinària a partir de la 4ª tirada.

Com diuen a l'Ebre, "Mos Agraden TOTES!!!" ,  ...   les línies, clar



L'hivern i el final de la tardor ens han portat altres camins inèdits de gel.

L'oratge canvia. Enlloc de maleïr el calentament global i les condicions canviants de la neu i el gel, toca adaptar-nos.
Telera, les Serralades Interiors del Pirineu o Tendeñera s'han cobert de teranyines blanques que bullen de recorreguts inversemblants.

L'Edu ens va xivar dos o tres vies imprescindibles.
Seva és la Hipergoulotte al Tríptic de Telera, una joia que hem gaudit amb l'Ester.

També seva la recomanació del Aspe (Cristal Oscuro), una muntanya que no coneixia tot i l'accessibilitat des de Candanchú.


Se'ns ha escapat la Ursi a la Pala de Ip , des de fa dos anys la meva Ip-sessió .

I nostra un intent d'obertura en una paret inèdita que m'havia rebutjat amb els amics més forts.
Provem amb l'Ester i gran volada acabant les dificultats al 3er o 4rt llarg. Lloem sant Totemcam.


Mos hem apropat per Àger i la Font Freda.
Allí dos vies del Salla (molt bona la Cirera, excepcional la Terreny de Joc) han colmat expectatives.

Una apertura a Àger, esquivant les feixes que retallen continuitat i atractiu a una pedra sense objecció.

Entre feina i feina, un viatge exprés a Oman fruit de l'apassionament de la Patri i de les recomanacions de l'Arnau i la Juani.
Onze amics a la península aràbiga redescobrint a pinyó 3 o 4 sectors en 6 dies.

La vida aprofitada dóna molt de sí
l'exprimim