Un escalador, nuevo Ministro de Medio Ambiente

"Prohibiré nidificar a rapaces y otras aves en paredes emblemáticas"

Palabras de Josepo Torcuato, nuevo ministro de medioambiente.

Después de confirmar con un contacto de Benasque las "aficiones ocultas" de nuestro actual presidente, parece que las discretas gestiones realizadas por la FEDME y otras federaciones autonómicas han surtido efecto: Zapatero, en un alarde de valentía, nos asombra designando como nuevo Ministro de Medioambiente a un independiente vinculado al PEST (partido de los escaladores sin tapia).

Dispuesto a todo para ganar votos, esta vez entre los escaladores, un colectivo siempre unido y poderoso que tradicionalmente ha impuesto sus criterios e intereses frente a bancos, depredadores inmobiliarios, estaciones de esquí y ecologistas de bazar, Torcuato ha declarado que "El escalador es la especie más vulnerable de nuestro ecosistema, debemos protegerlos a cualquier precio".

Amigos de la vertikkkkal, se aproximan tiempos de abundancia.

"Corasón partío"

L'hivern, estació màgica. Els dies s'esvaeixen, les nits s'allarguen fins l'infinit. Cal aprofitar les escasses hores de llum.

Tinc el "corasón partío" entre dos passions quasi excloents: roca calenta o aigua gelada.

Destí sud, destí nord, la meteo imposa elecció tirànicament: Aquest pont de la puríssima, roca calenta.

Alacant, Racó del Corv, magnífiques escalades a sobre del mar.

Eldorado, màxim 6a+ exigent semiequipat amb parabolts rovinats que cal "reforçar" amb autoassegurances. El conjunt s'assegura prou bé.

Isla de Encanto, dos llargs equipats amb parabolt inox (en bon estat) de 6b de continuitat, magnífics !

Montanejos

Pared del Estrecho, Pericondrio Tragal, la Diana a la travessa interminable del llarg 3 (6a+)

Montanejos, Parede del Estrecho , Joan Olivé al difícil 6c de La Esfinge

Montanejos, Parede del Estrecho , Lisi Roig al mateix llarg, cotació "antiga"

Tubabu, la topo

Tubabu Musungu, un nombre sonoro que significa "blanco blanco", en diversas lenguas africanas.
Este domingo, aprovechando que la temperatura todavía se mantuvo en registros otoñales, enredé a Vicenç para terminar el último trecho que quedaba por abrir. No hubo rebelión ni motín, Vicenç soportó estoicamente la escasa hora de sombra en la reunión enfundado en un abrigo de plumas. Semanas atrás, Joan había abierto la parte más difícil y trabajosa del largo.

Desde allí y en escasos 15 o 20 metros alcanzamos el regalo de la cima. Para Vicenç, además, el rot punk en todo el recorrido. A mi se me resistió el 7a+.

Utilizamos el tiempo sobrante para pulir un par de tramos, añadir algún parabolt, y gozar de una tarde increíblemente hermosa.

Quina sort que tenim !!!

Tubabu, Collegats

Collegats, otro de los teatros en los que se cuecen estilos diversos, donde conviven clásica, deportiva y vías modernas de pared.

Alberga una comunidad de escaladores discretos y vanguardistas que cometen sus "fechorías" en el pallars profundo. Algunas rutas son irrepetibles en el sentido literal de la palabra, por el grado, por la exposición, por la osadía. Otras se han convertido en clásicas indiscutibles, y son de obligada visita.

Sang de Crac pertenece a este último grupo, una auténtica belleza de 6 largos que resigue un sistema de fisuras de verticualidad absoluta. Descubierta por Oriol Pie y Xavi Metal, la guinda la puso Albert Castellet al reabrir un largo de ensueño por la placa final, evitando así el único tramo herboso.

El sábado fotografiamos a unos chavales franceses en Sang de Crac. Equivocaron el comienzo, y ni encotraron el último tramo del sendero que conduce a la vía, ni la entrada directa -y dura- que se abrió hace poco.

Seguro que olvidaron cualquier inconveniente en la bavaresa del tercer largo, 6b de fantasía.

La guía de la zona, de Mariona y Marc, permite descubrir algunos de los secretos de este lugar idílico, una zona perfecta para escalar todos los meses del año, todos los estilos y dificultades. Una guía que amortizaréis en múltiples visitas.

Después de repetir algunos itinerarios de la zona, el ojo que todo lo ve, atisbó un espolón todavía virgen. Tres días cortos han bastado para dibujar una línea básicamente exterior, de placa, con un largo de bavaresa que mejorará con las repeticiones. A mitad del mismo Santi se planteó, descorazonado por la calidad dudosa de la roca, cambiar el itinerario. Ahora, limpio y reforzado con alguna expansión añadida a posteriori, empieza a resultar agradable.

Ese mismo día, horas más tarde, marqué uno de mis mejores vuelos abriendo. Demasiada valentía para tan poco grado. Poca experiencia en este tipo de roca. Sin consecuencias: 7 centímetros de sensatez, y un aseguramiento dinámico, pararon un viaje de 7 metros desplomados.

Tubabu, "blanco" en numerosos dialectos africanos.
Porque suena bien, porque el "negro" nos impidió terminar la vía apenas a 8 metros de la cumbre, porque Joan prefirió ahorrarle agujeros a la pared y volver un día con luz, porque no le gustan los excesos de expansiones.


Diana, Santi, Joan, volveremos a terminar la vía. Sólo faltan 8 metros escasos en roca sputnik...

el Peladet EXIGENTE

El Peladet ha sido durante tiempo la pared olvidada de Terradets, quizás por su altura modesta, quizás porque permanece un tanto apartado a los ojos de los aperturistas, más atraídos por las moles de Regina o Bagasses o quizás porque carece de la historia de sus vecinas.

Lo cierto es que basta con "probar" su roca para sentirse irremediablemente unido a su geometría descendente.

Esta morfología oblicua sitúa presas de manos y pies en sentido transversal, obligando a avanzar como en el juego de las damas. Nunca hacia arriba, siempre de lado. La ausencia de buzones en estas placas tan compactas exigen una técnica depurada.

Calidad TOTAL en las clásicas de dificultad equipadas desde arriba: Destellos, Empacho, Maragda, Necrópolis y Baby Boom. Monumentos del séptimo grado con un grado ajustado a la época. Escaladas menos "al gusto actual" relegadas al olvido por el éxito de una extraordinaria escuela vecina, Bruixes.

Pese a ello, en los últimos años se han abierto itinerarios que merecen una visita, complemento ideal para relajar los bíceps del esfuerzo en las chorreras de la deportiva vecina. Aquí la dificultad se mide en milímetros de regleta, no en grados de desplome.

Cinco han sido los frutos de mi particular relación en este reino de placas:

Satèl.lits del Desig, El Gatillazo, Benito Hidalgo L'Avi de la Mel, Absurdistan, y Jale@ Real.

Jale@ Real es la última y más difícil de las vías que hemos abierto en el Peladet. Ya en el primer largo -equipado- se aprecia que la escalada resulta obligada, poco evidente, con algún tramo de roca delicada.

El nombre responde tanto a la energía que necesitaremos para encadenarla, como a la tradición apicultora de nuestros amigos del párking, a quienes meses atrás ya dedicamos una vía.

Pese a tener sólo 4 largos, el esfuerzo de abrirla excede lo razonable.

Lo que empezó como una pasatiempo para ocupar ratos entre vía y vía, acabó exigiendo más de 6 intentos frustrados por la meteorología o por nuestra falta de energía. Cualquier excusa era buena para evitar aquel primer largo cabrón tanto nos costó, con el tramo clave en travesía, difícil de primero y de segundo.

En pocos días, y contra lo que inicialmente pensaba, la vía ha registrado bastantes repeticiones. Què forts que estan els colegues !!!

Estas fotos corresponden a la ascensión de Isaac y Mamen este pasado domingo, como no, al rot punk.

Isaac en L1, le sobra canto

Mamen encabezando el largo 3, que superará sin añadir seguro alguno al bolt y al puente de roca existentes. 6b de 20 mts

Mamen en el último largo, 7b/+ (para mí 7b+ aunque los "amigos" ya están empezando a decotar).

Una lista de obsesiones

Tots tenim una llista

Cada individuo organiza su vida en torno a proyectos.

A veces son tantos (o el tiempo tan escaso) que no queda otro remedio que apuntarlos y priorizar.

Hay quien confecciona listas de compra, listas de películas o de libros, listas de amantes, listas de viajes, listas de vías por escalar.

La mía es una lista de líneas por abrir.

Combino los proyectos a medio realizar con los pendientes. Apunto el lugar, los amigos con los que comparto objetivo, metros, la dificultad prevista y otras tonterías como la orientación o si puedes escalar lloviendo.

Supera el medio centenar de registros, y a pesar de mantener un notable ritmo finiquitando rutas acabadas, la lista no para de engrosar. Los proyectos que nacen exceden las vías que terminamos. Los fines de semana no bastan para satisfacer mis ansias.



A veces sueño con esa porción de pared que acabo de intuir escalando la última ruta con un amigo. Es agradable y placentero imaginar un mar de roca virgen con múltiples líneas que descubrir.



Otras veces tengo PESADILLAS.


La más recurrente: un grupo de malvados escaladores se apodera de MI lista y abren sistemáticamente todas esas líneas de ensueño.

Llego tarde a cada pared para descubrir como una ristra de parabolts ha invadido esa fisura maravillosa que pretendía inaugurar. O peor todavía, descubro que la placa lisa ha sido violentada con apenas dos pitones: No sólo me han "birlado" la primera, sino que el aperturista lo ha perpetrado con tanto esmero que no tengo nivel para repetirla.


En otro sueño un hacker malvado vulnera mis sistemas de encriptación y filtra la lista registro a registro. Imagino a otros aperturistas compulsivos (con cara, nombre y rostro) pujando por alguna de las fotos cual exclusiva paparazzi.



No sé, a veces pienso que debería consultar con un psiquiatra.



Posdata: si alguien leyendo el post se identifica con "otros aperturistas compulsivos que pujan por alguna de las fotos", que consulte al mismo psiquiatra...

Pempenús, próxima estación

Capítulo I

De nuevo Peña Montañesa, y de nuevo el Pempenús, una pared descubierta por Papila que atesora varias de las mejores rutas de la península

• El Poder de una Obsesión, de Papila , descubridor de la pared. Un bigwall de libre y artifo recotado al libre por Manu y Mikel. Apertura realizada con gusto y esmero, por el visionario de Montañesa.


• Passemurailles, para mi la obra maestra de Christian Ravier, 240 metros de fantasía que sintetizan todos los atributos que debe tener una vía moderna: roca increíble, movimientos de libre alucinante, exposición y autoaseguramiento allí donde la piedra lo permite.


• Sin Cabeza Percutora, pequeña joya de Javi y Chiro con una calidad extraordinaria, más corta que las anteriores, menos exigente y precisamente por eso un magnífico primer contacto.

Cuando Papila publicó un pequeño artículo en Desnivel, ya se adivinaba la calidad del muro.

Han transcurrido 8 años desde que escalé la primera ruta (Eiger NO Wand) hasta concluir la última (El Poder). Seguía sin decidirme a abrir porque no veía camino alguno en libre "humano"

Durante ese tiempo, Unai y Tron intuyeron una línea futurista cuando rapelaban la Passemurailles. Siete largos años han esperado hasta considerar que poseen el nivel técnico y mental para afrontar el largo en un estilo lo suficientemente "depurado".

El resultado del primer día de tanta autoexigencia: un largo de placa de 40 metros de 7a+ sostenido con solo 3 chapas y dos clavos que admiten poco más. Largos tramos sostenidos en 7a con hasta 8 metros de aire entre pieza y pieza, cotación ajustada. Abrir así, un don reservado a octavogradistas de cabeza fría. Repetir, terrorífico si no estás al nivel.

Aquí van unas fotos.

Monté reunión de una chapa y una flor de pitones. Me apresuro a emplazar el segundo parabolt de la reunión a golpe de burilador. No tenemos demasiada batería. Eneko asegura a Unai descolgado tres metros por debajo, una forma tradicional de aligerar el factor de choque al inicio del largo.

Un ridículo merlet y un pitón bueno protegen el factor del segundo largo. Unai emplaza el primer bolt a 5 metros de la reunión.

Risas y sonrisas para aliviar la tensión mientras descansa su postura forzada. Emplazará el primer bolt de la tirada en breves instantes.

Con la seguridad que suponen 7 centímetros de acero hundidos en la roca, Unai aplicará la màxima de "corre por tu vida": huida hacia adelante hasta encontrar los ganchos para emplazar el segundo bolt, a 7 metros del primero. Movimiento muy mental y difícil antes de chapar, demasiado aire bajo sus pies.

El mismo día, Eneko empezará el tercer largo, un desplome que promete emociones fuertes, con una primera chapa a 6 metros de la reunión, presionado sin duda alguna por el espectáculo que acababa de presenciar en riguroso directo, en el largo anterior.

Unai y yo aguardamos asegurando entre las nubes. Ambiente norte para una pared de sur rabioso.

Oculto temores y pensamientos en mi interior: deseo que la segunda batería del taladro se termine antes que las fuerzas de Eneko. Yo no puedo abrir en este estilo un largo tan duro. Se me escapa.

Mientras el Tron aguarda en la Rioja.

La vendimia terminará pronto, y el show continuará.

Repetidores, rezad.

Nova via, Inhospitak a Sant Gervàs

Sant Gervàs és un d'aquells llocs que captiven des de la primera visita.

Fins i tot quan la paret t'esquiva: tres intents vaig necessitar per repetir-hi la primera via.

El primer cop no vam trobar la ruta que buscàvem.

Al segon intent va ser la via qui ens va rebutjar, una elecció massa clàssica que no quadra ni amb el caràcter ni amb la pedra del lloc. Les fissures tradicionals sovint apareixen plenes d'herba i brutícia.


Busqueu les plaques, el veritable tresor que amaga aquest indret meravellós i allunyat de persones i sorolls.

Parlant de vies en lliure, una primera i obligada visita és l' Antiparkes del Luichy i el Xavi Buxó. Ja la recomanava el Pep Soldevila a la seva llista de 100 vies obligades del nostre país, i no us decebrà. Roca sempre perfecte, equipament adequat (atenció al primer llarg de Ae perquè cal estirar-se), i plaques de somnis amb solament una petita "pega", el primer llarg massa dur (8a o Ae/6b) en relació a la resta de la via, mantiguda en 6b i 6a.

Pels qui cerqueu dificultats més altes (obligades fora la paraula adequada), podeu triar entre la "Escaladors en Perill d'Extinció", la "Inhospitak", o la nova exquisitesa d'altíssima dificultat de l' Isaac que imagino apareixerà en breu a la xarxa.

Aquí annexo la topo de la nova Inhospitak, nom que fa referència a la solitud del lloc.
De la desena de vegades que m'hi he apropat, solament una he trobat algú amb qui prèviament no havíem quedat. La resta, solitud garantida, amanida amb la companyia dels amics a qui enredàvem per ajudar-nos a portejar taladro, claus i xapes, amb la promesa d'una repetició immediata, calenta, amb la via recent sortida del forn de la creació.
Aquest darrer cop la Lisi, el Joan i l'Unai ens apretaven des de sota mentre amb el Vicenç ens afanyàvem per enllestir la ruta sota uns núvols de fosca grisor, amb la nefasta previsió meteorològica del pont del Pilar.
Rot punk per ells, satisfacció per nantros.

El resultat, una via bonica on destaquen el tercer (sublim) i el quart llarg, on cal apretar des del primer moviment. Llàstima que els finals s'ajauen i es perd l'homogeneitat dels llargs inicials.
Ahhh, pels qui aneu a repetir: el darrer bolt de la topo encara no hi és, només trobareu el forat... un descuit imperdonable mentre arreglàvem la via ja oberta. De tota manera si passeu pels primers llargs, no enyorareu un bolt en terreny de V+. Pròximament arreglarem.

De moment se'ns "permet" encara escalar uns pocs mesos de la tardor. Ja veurem quan dura perquè la rauxa prohibicionista ens amenaça sempre amb l'excusa de molestar els veritables amos i senyors de les nostres parets, els rapinyaires.

Amb aquesta temàtica, particularment encertada em va semblar la via i el nom que van triar el Paco Vargas i el Joan Jover fa tres anys quan obrien la "prohibit nidificar", una línia que també sembla molt bona, d'artificial que ha rebut un parell d'intents en lliure. També la Rokainomens del Xevi té bona pinta.

Bildurra, nova via al Tozal (ORDESA)

Acabar una via sempre produeix satisfacció.
Acabar-la en un lloc com Ordesa és meravellós


Bildurra ("por" en vasc) no queda a l'abast de tot-hom. De fet, no crec que les noves autoritats del parc s'hagin d'amoïnar per una eventual sobrefreqüentació: "Expo" serà la paraula que més sortirà a la topo que tinc encara pendent. Es tracta d'una via mantiguda en el 6c i 7a sempre psicològica.


No puc dir que la via no tingui xapes, perquè hem trobat 4 parabolts fruit d'algun rescat, que coincideixen amb 3 de les reunions, i perquè en les dues primeres tirades també hem trobat burils a les reunions, d'intents o retirades antics.


No portàvem màquina, taladro hauria de dir, perquè l'Unai, és una autèntica màquina d'escalar. No la portàvem per vàries raons.

- potser esperonats per les crítiques de gent que fa anys que no escala,
- potser perquè la roca d'ordesa permet una escalada molt neta,
- potser perquè sense expansions pots retirar una línia si molesta les vies anteriors, i la història del Tozal ens imposa massa
- o potser, i aquesta és una bona raó, perquè hi ha gent jove que s'esforça obrint línies sense xapes assumint la possibilitat de baixar-se abans de foradar, un exemple que costa ignorar



No hem fet masses fotos, i és una pena. Aquí en va una tria.


Llarg 5, sortida de la reunió una mica expo, i festival de desplom i poques assegurances. Roca tirant a mediocre. Sortosament muntarà reunió en dos parabolts de la Guàrdia Civil, fruit d'algun rescat.
Portàvem sempre un parell o tres cintes dissipadores per alleugerir el factor de caiguda a la sortida de les reunions. Van molt bé en terreny d'aventura, especialment als primers metres de cada tirada.
Arribada a la reunió 6, vira a meitat del Tozal que coincideix amb la Plaça de Catalunya. Zona fàcil un cop superats els deslloms de sota. Torno a trobar un bolt de rescat, és el quart i serà l'últim. Hem estat temptats d'arrancar-los.

L'Unai mentre m'assegura al llarg 8, que després acabarà ell. Jo no passo ni en artifo.
Canviarem els papers i es marcarà el llarg més obligat i exposat de la via, 6c/7a segons ell, jo hauria dit 7b o 7a+ obligat ...
Des d'on jo ho deixo, a 10 metros escassos de la reunió, ell en farà 40 addicionals jugant a no pitonar, amb èxit. Tampoc entrava gran cosa.

Arribaré a la reunió amb alguna cana de més. Ho he trobat terrorífic i li ho dic.

La via comença 5 mts a l'esquerra de la Kharrum, i aprofita en les dues primeres reunions uns burils molt antics que devien precedir la mateixa Kharrum. A meitat del primer llarg, de 6b, cal negociar amb una llàmbria que sona a perillosa. Ja en el segon les dificultats es disparen per mantenir-se al 7a, amb trams de protecció difícil i alguna pedra sospitosa.

Al tercer llarg la via esdevé brutal, i brutalment obligada. Sortosament les assegurances milloren. Segell "unai" 100%.

A l'alçada de la plaça de Catalunya, aprofitem la vira per passar a la dreta de la Kharrum. Fins la Picazo hi han uns bons 40 metres lliures de vies. No és estrany, la roca compacta i desplomada dels dos primers llargs promet emocions fortes. Sortiran dues tirades molt dures, la primera de les quals hem arreglat bastant.

Tres tirades més ràpides i arribem dalt.

Han estat tres atacs a la part de baix, i dos a la part superior.

Tot i que hem deixat els pitons necessaris (quasi tots els que hem fet servir, i alguns més afegits a posteriori), a la topo indicarem que recomanem dur un martell i 4 claus per cordada, per si de cas. Una petita concesió al "paternalisme" ...

Posant algunes xapes amb criteri, la via hauria millorat en qualitat de moviments i de roca. Però hauria perdut la incertesa que buscàvem. I potser molestaria a la nova ecoinquisició que lluita per una ordesa lliure de taladro, que anhela els "vells temps purs" quan, diem-ho clarament, es burilava bastant més.

Crec que la major part dels escaladors estan en contra de l'abús de l'expansió, i en fan un ús molt moderat. Per això les crítiques que s'han emés des de la IGNORÀNCIA i el desconeixement, per no dir malintencionades, han molestat tant als qui escalen avui a Ordesa.

salut i -molta- sort als repetidors

Taghia, Fugitivos en el Paraíso

Taghia a primavera ens sorprèn per l'abundància de verd i aigua

i a vegades neu

Aquest abril vam tenir ocasió de visitar el Taghia més salvatge i desconegut.

El Christian Ravier ha obert amb diversos companys multitud d'itineraris, compartint quasi tots un caràcter marcadament aventurer. També ha escrit la guia que portem la major part dels visitants, i ha explorat un bon grapat dels Akkas (barrancs i rius) que solcan la regió.

Ell, el Martín i l'Arnaud Guillaume van obrir la Fugitivos ara ja fa un parell d'anys, i encara esperava repetició.

La via és senzillament IMMILLORABLE, a l'alçada de les rutes que han aconseguit que Taghia destaqui entre els destins més anomenats i recomanats del món escalador.

En aquest viatge també vam pujar també la mítica Axe du Mal a la paret del Tadrarate, i digueu-me romàntic, la Fugitivos em va agradar bastant més.

Plaques compactes a l'Axe

Junt amb la Rivieres Purpures, la Fugitivos és la millor via que he fet allí, i en porto una bona quinzena repartida en tres viatges d'una setmana. N'havia fet d'equipades, de semiequipades i algunes d'Aventura, però cap com aquesta.

De les moltes raons per recomanar la via, destacaria

• la seva roca fantàstica, immillorable tret de passos molt puntuals,
• l'estil en que ha estat oberta, que exigeix autoassegurar-se sovint i navegar per plaques de 6c amb soltura, seguint la màxima de "corre por tu vida"


• la llunyania del raconet on s'ubica, al fons del Akka n' Tazarte, màgic i oblidat de la mà de Déu. Són més de 4 hores des del poblet de Taghia remuntant el llit del riu per un engorjat amb mil parets que faran la delícia de qualsevol aperturista


• la baixada, atravessant tot el plateau somital que domina des de quasi 3000 mts d'alçada la vall de Taghia, amb uns camps verds que recorden els pastos del pirineu, una bella passejada de prop de 3 hores i mitja

Tot plegat és el conjunt que conforma una petita aventura dins un paissatge natural, despoblat i lluny dels senders marcats. Una jornada de sol a sol complerta, plena i esgotadora que encara avui assaborejo.

Un privilegi que haig d'agraïr al Martin per portar-m'hi i obrir els llargs més difícils (7a+ obligat), i al Christian i l'Arnaud per crear aquesta petita obra d'art, autèntica vertiqualitat a l'Àfrica.

Taghia continuarà reunint tots els encisos per convertir-nos en fugitius al paradís.

Perquè els seus paissatges, la seva llum, la companyia dels amics a la gite d'en Saïd, i els seus olors particulars no desapareixeran, espero, mai.

A la vida no se li pot demanar més

TURBÓN: el camí del Tei-chi

Aquesta és sens dubte una de les vies per les que tinc més apreci.


El Teixi, un dels personatges més sorprenents, curiosos i entranyables del nostre petit món, va mostrar-me un petit tresor que compartia només amb els seus millors amics. El Marmix, els Barrios, i la colla de Benasc.


I ensenyar-m'ho tenia un perill: cap al 2004 ja m'havia picat l'enfermetat d'obrir, malaltia que ambdós compartíem (o patíem, no sabria dir). Així doncs, tots competíem -amigablement- per les línies verges de paret.


Ell ja havia obert la major part de les línies més clàssiques i evidents, i ara li venia de gust engatillar una nova ruta pel ben mig dels deslloms de la paret emblemàtica del Turmo. Una línia que començaríem obrint tot en artifo, amb alguna petita sortida en lliure.


Ja el primer llarg i mig (avui de 6c+) ens va costar un dia d'esforços. Tant costava i tant semblava desplomar que la peresa de tornar-hi va fer que un altre fanàtic de les apertures, el Paolo Roxo, se'ns avancés pel costat dret empalmant i ocupant la línia que nosaltres volíem seguir. Tampoc ell va acabar durant el temps dels nostres dubtes, i solament aconseguiria obrir un parell de llargs: el del començament, i el segon que inicialment compartíem (cotat de 8b o 8b+ per l'unai i el troner en una visita al 2009).


Quan el Teixi i jo retornem ens trobem aquesta tirada oberta, i aprofitant la major part, ens desviem cap a l'esquerra per buscar la línia de debilitat de la paret. La nostra no vol ser una ruta directíssima, sinó un camí que pugui solcar-se en lliure. Poc més de 20 metres en aquest segon atac, i la mort del Teixi va acabar amb el projecte.


No seria fins a finals del 2008 i del 2009 que un altra MEGAfanàtic i incombustible obridor compulsiu despertaria el cuc aperturista que rossegava el meu interior. El Santi Llop, el mestre de l'artifo net i pulit, "capitán garfio", l'únic home a qui he vist iniciar l'obertura d'un llarg carregat de 15 ganxos diferents, i fer-los servir !


Amb la seva companyia (i d'alguna manera també la del Teixi) descobrirem un traçat meravellós que serpenteja per aquesta paret tan vertical.

Sorprèn que surti el grau que surt (no us espanteu, que tots els qui la repeteixen comenten que es tracta de "grado-regalo", entre mitja i una lletra sobrecotat...).


Per apreciar el mestratge d'aquest clàssic de la vertical (el Santi ha obert algunes de les millors rutes del nostre país, el Mirall Impenetrable -A5-, i la Tempesta Nocturna -6c-) voldria destacar que el cinquè llarg només tenia inicialment una expansió, i això que jo li pregava (quasi de genolls) que posés d'una vegada una xapa. Ara ja no fa 7è, però té una capacitat brutal per navegar sobre ganxos trobant la millor línia per que els repetidors ho provin en lliure.

Un altra mostra del seu domini s'aprecia a la foto següent. Falquetismo grau ADVANCED. Sempre evitant el plom, i posant xapes (més de les que ell volia) solament perquè el tracte era deixar una ruta agraïda i prou equipada.

D'aquí es va penjar per demanar-me el taladro, a 4 metres reals del darrer punt d'assegurança...

Més fotos del mateix llarg, el 7è

La via l'acabaria de polir en un atac solitari un calurós dia de l'estiu del 2009, per canviar el segon llarg (8è grau) per la variant que serpenteja (llarg 2 i 3) en 6b io 7b, que homogeneitzen la via.

Bé, i després del rollo, unes fotos


Unai al llarg 1, que no agafa la xorrera sinó que flanqueja a dretes.
La Xorrera és un nou projecte d'enguany, recte amunt, en torn a 8è grau.



Mikeltxu al llarg 3, flanqueig de 7b (per alguns 7a/+) de continuitat amb un pas de bloc al final



abans del pas de bloc

Rufo al llarg 4, poc abans d'entrar a reunió.
Llarg 5è, mar de gotes d'aigua, per mi un dels més bonics de la via. Cal posar un bon parell de bitxos i tascons abans de començar la travessa. Rufo al llarg 6, pati impressionant



Mikeltxu de segon al llarg 6, a la zona difícil. Petit aleje quan superes el pas dur. Pel segon... també te guasa.


Les fotos estan fetes mentre rapelàvem la ruta, tot i que pel desplom no resulta gaire aconsellable. Es pot fer però cal portar uns ganxos i un cordino i tirar-los a enganxar repises o rebabes, per apropar-te a la paret.

I finalment una foto del perfil de la via feta des de la via del Coro, pel Roy i el Miguel