As de Copas. Àger, nova via

 dies d'hivern, curts i freds. 

El sol damunt la boira confereix un encant especial a les parets d'Àger: El Vicenç i lo Santi s'encenen en descobrir una línia a la Paret de l'Embut. 

En un dia enllesteixen 4 llargs. 

La via quedarà postergada amb la lesió del Santi. El Vix, solidaritzant-se, també pateix d'espatlla. Generosos, ens conviden a l'Ester i a mi a finiquitar-la. 

Dos atacs més per netejar els llargs inferiors, i obrir-ne els 3 últims. 

En una repetició amb el Claudio i el Ferran afegim peces "pater misericordia" que domesticaran una via de sisè grau homogeni. De 6c obligat passem a 6a/b, i eliminem alguns fustiots massa prop de les repises: aquí sí, pensant en la jubilació... 

Aquí va la topo i unes fotos. 

As de Copas, bienvenidos a un país donde los 6c's cuestan, en proporción, más que los 6b's

El nom explica la relació particular del Vix amb les copes, que peta de només mirar-les. 

L1

pas clau de L2, ara que un bolt protegeix l'eixida de R1, antic segell del Vix

L5, 6c impressionant

el Ferran assegura des de R4 a un Claudio exultant

L6, que surt de la gran repisa d'escape i comença prop de "Lluna"

L7, ball de peus

Llencem a la bèstia patagònica a provar el crux que ja no ho és: 

netejant surt una presa "de mano llena" i passem de 6c+ obl a 6a/b pels hàbils amb pedal

Això ens obliga a arranjar la resta de la via

el nou crux, ara amb xapa de regalo, tres moviments més prop del 7a que del 6c

Via homogènia, per escalar i gaudir d'un dia agradable al sol d'hivern. Els "amigus" van entrant un poquet per tot arreu, posats adequadament complementen i evitaran qualsevol ensurt. 

Els dos llargs més difícils (L5 magnífic i L7) quasi equipats, tot i que no oblideu enlloc els "ninos" petits (totems petits i aliens) per alleugerir les distàncies entre xapes. A L5 entren molt bé, i potser una "cinta tramposa" per no suar arribant a la darrera xapa. 

Que xaleu

Xalant per l'Urgell. Eeec!!! (Peramola) en fotos

Beótica asegurada por la mano experta de Míriam en L4. 

Crux del largo y de la vía

tot just feia dos anys de l'aplec de Coll de Nargó, 

tot just 2 anys des que vam acabar amb lo Simonet la via Eeec!, una petita joia a la Paret de les Dues, ben aprop del famós sector esportiu d'Oliana. 

Nyaflots com som, ni una sola foto que mereixés la pena. Únicament la ressenya per motivar al personal. 

Dissabte vam tornar-hi la Bea i la Míriam, el Claudio i jo. 

Dues cordades, moltes ganes i un dia inoblidable. 

La nit, el sopar i la festa també ho van estar: Quines ganes teníem tots de ballar i veure amics

Aquí en van unes fotos. 

La Míriam començant la via. Roca que promet trinxar dits i peus

Les coses canvien a L2. 

El Claudio escomet un mur de xorreres equipat. Pas ambientat més amunt per arribar al sostret 

L'alternància és bella. O més aviat la segona cordada. 

L3, un mar de velcro i gotes tan esmolats que fan mal. Llarg equipat.  

La Míriam sortint de R2, un xic expo fins arribar a la primera xapa. 

Cric-cric fan els peus mentre van trencant coral. 

Degotall per finiquitar L3 i enfocar L4, la part més física de la via. 

La Míriam enmig dels corals de L3

Després de 35 mts de patir i gaudir, s'agraeix tocar canto

El quart llarg trencarà l'encadenament de tots

Aguardeu força per la part superior, allí lo Simonet se'm va desbocar

Ambientillo a R3.

Cordada femenina, la forta d'avui sens dubte

Començant la part física del llarg, un bon 7b o més en absència de cleques

Petit repòs sortint del sostre. 

Recupereu-vos perquè després cal navegar de xapa a xapa, i no entren gairebé res 

o costa tant de posar que millor tirar

Una mica de magnesi testimonia les ocasionals repeticions de la via. 

Veient com vam passejar els ninos tota la via, tret del darrer llarg i i algun moment eventual, em plantejo si aprofitar la tornada per afegir 6 bolts a tota la via, i evitar dur-ne el pes a l'arnés. No canviaria dificultat ni compromís.

 

Sin ton ni son

deambulando por el valle de Chistau, sin objetivos claros. 

Simplemente estar ahí

Fuenfría. Tato sonríe en L6 de el vol de l'home ocell - 7b. 

Empujando con Tato la vía de Fuenfría, el vol de l'home ocell. El último ataque ya desde la vira, hartos de sufrir nuestros propios largos, siete duras tiradas de séptimo, grau de Peus (no de Reus), a menudo expuesto. 

Cuando terminemos no tendré energía ni resistencia para aguantar tanta exigencia. 

Intentando repetir la Papi on Sight. 

De nuevo, atascándonos en la gran vira superior, exhaustos. Terminaron los largos días de verano y primavera. Ahora sólo puedo volver con algún máquina que vuele por esos primeros 6 largos, y que alcance la vira con tiempo y fuerzas suficientes.

Arreglamos la Dibu. 

Sigue obligada, un buen 6c para pasar por ese segundo largo de 7b indecotable, obra y Gracia de Santi (gracia). Pero los tramos fáciles de la ruta, allí donde sufrías bien por la calidad de la piedra, por la imposibilidad de asegurar, o por la incertidumbre del recorrido, ahora mejoran con algún pitón o chapa añadidos. Hemos cambiado el emplazamiento de un par de reuniones convirtiendo la ruta en más directa y homogénea en el grado de 6c.

Plaisir total. 

Repito de nuevo en Illusion des Possibles, de JP Rio. Un rutón precioso, agradable (si no te pierdes como me sucedió) y factible en libre con el 7a asentado. Cómo lo gozamos. Ocho largos estupendos, un plan ideal para los días cortos de finales de otoño.

Adjunto topo actualizada según nos pareció. La primera vez que pasé hace un par de años, con la vía reciente, los pasos duros dependían de regletas frágiles. Ahora, con la vía tocada, limpia y repetida, se tornan más asequibles. Los sextos me siguieron pareciendo severos.

Continuar buscando, condena a la que estamos atados, placentera e irremisible

Pollito Pio

L'enfonsament del camí del Congost ha retornat la tranquilitat a Montrebei. I quan els núvols enterbolen el cel, el paratge retrocedeix 25 anys enrera. 

Ahir diumenge vam tenir un d'aquestos dies plens de silenci, buits de barques, caminaires o escaladors. Anunciaven plugim a les deu del matí, i ruixats a quarts de tres. Quatre cotxes al Prat, ni un ànima a les parets. Tot per nantros. 

Dues cordades per provar la Pollito Pio, tot just sortida del forn: lo Ferran i i el Claudio primers, la Bea i jo al darrera. 

Entre els quatre hem aconseguit encadenar; i tots quatre hem caigut en una tirada, totes diferents!

la Bea acabant L1

Claudio a la sortida de L2

entrant a R1

lo puto pas de L3...

Un tip de riure, un tip de xalar. 

Via començada la tardor passada amb l'Ester, i acabada amb ella aquet setembre aprofitant un dia tapat. 

Entremig vam provar de finiquitar-la amb el Tato i lo Simonet, sense guanyar ni un metre, per un niu de voltors que habitava la quarta reunió. Lluny que molestem, el pollito que pïi tranquil 

 

fissura de L4

L5, el Claudio resolent la part inicial del llarg

l'altra pas dur de la via. L5

Via molt variada, grau homogeni i obligat en torn al 6c amb un parell de seccions concentrades. Serà clàssica perquè amb un ús assenyat de les proteccions, permeten provar i volar. Bona pedra salvant els primers 10 metres d'encofrats montrebeians, bastant sanejats (mireu al terra!). Escalada entusiasmant.

Especial menció al llarg 3er per la seva singularitat, tot panxes tipus Riglos, únic al Congost, complicat d'encertar a vista. 

Que la gaudiu

Tozal del Vero, Pastelito Rebelde

Menuda ruta. 

Ya me lo anticiparon sus perpetradores: escalarás hasta rebentar las yemas. 

Segunda repetición veraniega, todo un exploit de subnormalidad que diría Edu. 

La primera estival pertenecía a un alicantino bien acostumbrado al calor, entrenando para algún destino enigmático-desértico. Lo echamos de menos

Íbamos recomendados por Edu y, sobretodo  Iker, individuo cuya aterciopelada voz parece acariciarte mientras te la lía. "Es fácil Albert...te gustará"

Y sí, nos encantó, pero fácil los cojones. 

Pasar se pasa bien. Encadenar... harina de otro costal. El primer 7a+ se atraganta, bien duro respecto al resto de los largos, y el único 6c todavía lo busco. Séptimos de navegar y escalar, soberbios, con pasos puntuales duros.  

Sombra, nublado y descamisado. Perdí cualquier elegancia...

Bien encontrada, mejor abierta, y magníficamente concluida. 

No os perdáis el último largo, "la cirereta del pastís". 

Enhorabona Edu, Javi e Iker

Y rapelando, de bajada, imposible ignorar la vía BASE. Qué pintaza

Lo dice Edu: su mejor vía del Tozal. Y eso, habiendo catado Pastelito... deja el listón muy alto

Volveremos!!!

Papi on Sight, nova via a Peña de Sin

Majeure en diuen els amics i veins del nord, quan troben una via excepcional. 

Començada i acabada aquest estiu, la vira ens ha proporcionat un accès relativament ràpid i còmode per enllestir la part superior. Massa tralla per entrar des de baix, i aprofitar els moments (escassos) de frescor i núvol d'aquest juliol i agost. I és que, un cop començada, no hem estat capaços d'esperar la fresca. 

La bestialitat de la via ens captiva. 

repetint L5 mentre emputjàvem amunt

Sobre la vira d'accès

Entre feixa i riu trobareu fites i alguna espurgada d'esbarzer que s'agrairan per baixar de totes les vies d'aquesta secció de la paret, com per exemple La Deseada, o per accedir al projecte que tenim a mig concloure amb el Tato continuant Sin Vergüenza o a Plan Picant del Ravier. O la Stupeurs o la nova de l'Arkaitz i el Chemari per l'esperó a esquerres de Operación Puñetazo. 

Ojuuu, tant per pujar com per baixar, el pas que connecta el creuament del riu amb l'accès a la feixa va des de l'eix imaginari sota el diedre de Operación al començament de la feixa, sempre prop de la paret. En baixar de la feixa traceu una diagonal, i no tireu avall directament perquè acabareu en un mar d'esbarzers propi de contes de fades. 

I si no pregunteu-li al Christian el motiu del nom que van posar a Plan Picant, i la figura tremenda de còmic que la ilustra

Tornant a la via

Hem necessitat prop de 5 dies sencers per enllestir, repetir i netejar els blocs més perillosos. 

Impressionant veure com tot el que tiràvem des de més amunt de R9, parava directament al riu, amb un terrabastall que removia la vall sencera. El llit del Cinqueta tot en pedra viva, 400 metres per sota, rebentava quan rebia els impactes. 

Pols i sofre, olor d'infern

espectacle de carronyaires quan porten la carnaca

veritables "amos" del cel i l'estimbat

Terreny salvatge, escalada brutal i sempre obligatòria en el seu grau, per pal.ladejar les sensacions amb la intensitat que proporciona el puntet d'excitació de l'adrenalina. 

Xapes,sí, mai acerables. Posades allí on podíem parar a foradar, sovint de ganxo, a vegades en lliure. I sempre pas obligat per sortir o per arribar. Com hem xalat. 

Vent de Sud, frestegot, intens i per civilitzar. Del Sud vinguérem i les vies os traguérem

Lo Simó s'ha esforçat... un xic. Quan exploti no el podré seguir, té talent

Ens separen 20 anys compensats per l'amistat, la terra i la passió per descobrir. Em pica, m'esperona, m'obliga a exprimir-me. Oncleeee em diu lo cabró.  

El nom de la via (traduit per papá a la vista, o papa a vista), homònim d'una via del Verdon, és un clin d'oeil a la seva futura condició de pare. I també un ullet als amics de la colla que esperen progènie.

A tots, que la disfruteu, que vibrar ja vibrareu sense necessitat de desitjar-vos-ho

Nantros ho hem fet

Per cert, tot i la graduació... no espereu trobar-hi la clàssica sino un viatge que complaisirà als qui naveguin segurs al setè grau

M'he flipat?  ho direu valtros. 

Nantros venim entussiasmats, enceguits per l'amor de pare ... a la vista

L5

bavaresa desplomada a L9. El bacallà ve després

mar de gotes a L12, pedra sputnik i el Cinqueta, sec, ben avall