Les Roques de Benet concentren una elevada propoció de vies tecnològiques i sempre s'ha associat a l'escalada artificial.
El Castell, el Cap de Gos, la Llastra, parets que excedeixen els 200 metres verticals, baumades. Conglomerat discret, molsós, a cops terrós. Territori on tradicionalment han regnat estreps, claus i martell, per murs que els escaladors han descartat per l'escalada en lliure.
Vies compromeses de lenta progressió que exigeix llargues jornades de treball
Destaquen les vies en solitari del Kike (Vicio i El Lado Oscuro), algunes incursions dels màxims exponents del martell i la mediàtica Selecció Natural, obra d'un equip fort.
Indiferent a la fama, la Mas Colomer concentra possiblement més ascensions que la tota la resta de vies juntes. Magnífica clàssica de traçat elegant que les repeticions han sanejat fins convertir-la en desig de locals i foranis. Incontournable que diuen els francesos.
Però un cop feta, que mos queda en lliure?
La primera via concebuda íntegrament pel free-climb, que solca un dels murs principals de les Roques, la debem al Kike i a l'Ignasi. Es Relación Inapropiada, una ruta complaent inspirada en la felació més famosa de la història.
La Santacana, que quasi oblido, puja al mateix Cap de Gos per la paret SudOest, primera absoluta al cim d'aquesta torre oberta fa més de 60 anys tirant de valentia i, potser, d'algun clau, amb més valor històric que lúdic o esportiu.
A la vesant Est del Cap de Gos, no fa gaire vam dibuixar la Cap Cot amb lo Simonet. Dos llargs del vikingo de la Ràpita desmunten qualsevol possibilitat de convertir-la en clàssica i la constrinyeixen a objectiu d'uns pocs esbojarrats.
Els anys de pràctica m'han conduit a preferir el lliure en perjudici de l'Artifo, tant per motius estètics com de practicitat. El plaer que obtinc pujant per la roca, els moviments fluids en equilibri o força pura, superen la satisfacció que obtindria progresant sobre la ferralla.
Amb aquesta idea neix T'Esperaré, una línia que vista des de baix esperoni a provar-la en lliure. Una via on la roca inviti a traccionar, al moviment, a ballar, a fluir.
Equipament moderadament adequat, paraula flèxible que mai genera consensos dins el nostre col.lectiu. Obliga a escalar sense azerar, permet arriscar sense partir-te les cames.
Idea de fa ja 15 anys convertida en obsessió que he compartit sobretot amb l'Arti. Sí, també ell es despertava somiant amb el traçat, patint per si algú altre s'hi atançava.
L'Ester i el Tomeu se'ns han sumat entusiasmats.
I complint amb la nostra paraula, en un acte de contenció suprema, esperem al Santi per concloure la darrera tirada i enllestir les acaballes de la via.
La via aprofita un intent antic d'artifo/lliure on encara perduren ploms antics a les dues primeres tirades.
Hem intentat evitar la progressió artificial per tal de trobar el camí que marca la roca, amb excepció del llarg Infernal (ganxo ocasional combinat amb Ae) i algun tramet a dalt que sobrepassava la nostra capacitat d'obrir en lliure.
El martell del Santi emprat amb l'habilitat d'un escultor ha esdevingut clau per trencar les llastres incertes i permetre una possible (futura) ascensió totalment en lliure.
Tecnologia? Manipulació?
Senzillament mestratge fruit d'anys d'equipar en terrenys de tota mena, amb pedres de tot tipus de qualitats. L'art del Santi ha permés transformar un infern de roca tova en una tirada difícil, i permetrà esborrar l'artifo de la ruta. La roca té vida, i canviarà amb el pas de les cordades, qui sap si augmentant o reduint la dificultat.
Començant apertura del llarg infernal, amb el moviment més obligat de la via,
En la repetició portarem una canya... obrint ja vaig passa massa POR
sobre roca incerta, i nul.les possibilitats de ganxo per aturar-me a perforar.
i l'inferno continua !!!Apertura també d'algun tram del Purgatori (L7) en artifo, agobiat i superat per les dificultats de la roca (7a+?)
"Artificiant" abans d'entrar al Cel, L8, el més bonic de la via juntament amb un curt però sorpenent L4
La sexta tirada ens permet canviar de vesant cabalgant de Sud cap a l'Oest per mitjà d'una travessa que evita el desplom endimoniat de la Llastra.
Dalt l'escalada és la típica de Roques, un recorregut que serpenteja per murs de presa escadussera, que va esquivant panxes i desploms.
El darrer llarg és fruit de 4 relleus, tantes ganes tenien tots de plasmar el seu bocinet de contribució.
Muntarem totes les reunions en baumes extraordinàriament còmodes on alleugerir ronyons, descansar la ment, i gaudir de vistes extraordinàries .
Sol des de les 11:00 a la part inferior fins la darrera llum del dia a la superior. Immillorable per dies de primavera fresca, de tardor o hivern suau.
Eviteu el vent del Port, Oest i Nordoest, que castiga la part superior.
Qui ha escalat a Roques sabrà apreciar l'excepcionalitat d'aquesta troballa al 2025, quan ja s'havien explorat tots els murs i es descartava el conglomerat de Roques per la pràctica del lliure.
Els artificiers s'han quedat sense una línia més.
Els amants del lliure amb un tresor.
Una de les vies de les que més orgullós em sento.
Trenta anys després del meu primer viatge per aquestos murs de Benet, havent-los esborrat pel freeclimb, ens trobem davant dels morros una línia de ballar, de gaudir, de dansar sense tirar de ferros.
Enyoraré, en repetir-la, els vivacs màgics a les baumes típiques de Benet o les nits penjat d'una hamaca. Moments que per si sols justifiquen (al menys per mi) una ascensió. I també a algun company d'aventures
Ho deia en Darwin: vàries forces impulsen l'Evolució. La famosa Selecció Natural, però també la desconeguda Deriva Genètica i la Mutació (de l'Artifo al Lliure), vector que provoca canvis sobtats i profunds
Tornarem, per una darrera polideta. Tant mos agrada
Amunt els Ports, amunt en LLIURE.
