Es-Trad-y-varios relatos

Diumenge 1 de desembre

Em lligo amb l'Arnau, contrapunt perfecte a un dia i un company com el d'ahir.
Anem a la Falconera, la roca reina del Montsant.
Bull de gent. Deu o quinze cordades repartides repetint les vies més dures sense (o amb poques) xapes.
Voldria fer, (diem-ne provar) la Guiris Go Home de l'Ig i el Vilaplain. Arribem tard: 3 cordades davant. Canviem i sento un alleugeriment interior...

Ara amunt, ara avall, cercant alternatives acabem al contrafort Oest de la Falconera repetint una via preciosa i equipada, molt més senzilla que la via triada inicialment, la Somni d'Estiu .
Acabem aviat, i a l'esquerra ensumo una línia de forats i bona roca encara verge.
Passió d'aperturista.

No duem martell, sí un bon grapat de ninos.
Sortirà un primer llarg brutal i net fins acabar en una reunió de la via de friki del costat.

Arriba la foscor.
A la Falconera tothom para per (ad)mirar com vola la Bea. Crida, puja i torna a caure. Va a tope. Al darrer llarg, prop d'acabar, se'n va amb un bolo a la mà i rebenta un pont de roca.

La Bea apretant Guiris Go Home en primer pla

mentre una altra cordada (amb les cordes penjant) releva a Ultimatum

Rosca lunar. Avall. Els demés aplaudim i encoratgem aquesta dona.

Als pocs dies torno amb en Tomeu per acabar-la. Tampoc durem taladro, amb l'avantatge que ens proporcionen la possibilitat d'escapar-nos, si calgués, per les xapes de Somni d'Estiu.
Surt preciosa, pas extrema on tan sols trobareu 3 ponts de roca.

El nom, un joc de paraules: esTRADivarius, la música que sonava estos dies pel Montsant

Al final, sí que vaig apendre alguna cosa del Pollito.

Encierro

Todavía percibo olor a tierra en mis manos.
El arnés sigue lleno de polvo y magnesio, los gatos húmedos de sudor.
La bestia que llevo dentro duerme aún apaciguada por la cercanía de esos instantes.

la màgia dels Tepuis

Mi cabeza oscila de la alegría de saber que los míos siguen aquí, a la angustia causada por un bicho imprevisible.
Me inquieta un futuro plagado de noticias funestas.


Encierro.
Desde mi jaula de plata empatizo con quienes vivieron presos

Saboreo el recuerdo de una libertad próxima que se difumina con el devenir,
en un confinamiento para el que no me siento preparado.
Quiero evitar la depresión

Vienen tiempos extraños, duros, ausentes de alegrías, cuyas únicas virtudes serán poner en valor momentos pasados y, con suerte, reordenar prioridades hacia nuestros seres queridos y la libertad de las montañas

Tomo consciencia de lo intrascendente de mis acciones,
de obras o trabajos que antes me enorgullecieron.
Son cenizas, vanidad que se desvanece como el humo.


Hubiera querido acompañar esta entrada con fotos y reseñas de vías inéditas.
Y sin embargo prefiero reproducir dos poemas geniales, bellos
pero tristes como el ocaso de la vida.


   Ya somos el olvido que seremos, 
   bajo el indiferente azul de cielo. 
   JL Borges. 


   Y en el mañana, cuando ya no estemos,
   seremos humo de pensamiento muerto,
   seremos tierra agrietada en el desierto.
   Inés García Écija

Ho sento

U-O no tinc por. Peña de Sin

No és una més.
Podria ser la clàssica, homogènia en sisè i dos trams curts de setè grau que poden trampejar-se.

Bona pedra, bona línea, i molt de gust en l'apertura.
El primer llarg serveix de filtre, pareu atenció fins xapar el segon clau i també en arribar a la R1. A partir de llavors ja es protegeix bé.

Ens ha encantat a l'Ester i a mi.
Enhorabona Sam i Pastes


Torno a Sin amb l'Estel per començar mano a mano i quasi acabar una via sense xapes a la dreta de Casa Buil, començant per les dues primeres tirades de Antaviana (compartides també per Miguel Rodríguez).
Una darrera tirada bruta i perillosa ens atura i retarda, i ens quedem a llarg i mig del cim. Tornarem i netejarem (treballarem!!!) la part oberta.

Amb taladro haguéssim pogut progresar evitant la pedra cutre, eterna disquisició.

Al dia següent repetirem Olvido, menys obligada del que la recordava (pel tomb de ravals...)

Topo actualitzada

Feia temps (ad)mirava les vies dels Llefrats de Moià, un estil diferent on l'aventura combina equipament minimalista i varietat de roca, des de l'exquisida a la "ehem ehem".
Li foten ous en qualsevol terreny, no et deixen indiferent.
Un plat picant a tastar amb mesura. Les espècies intenses s'assimilen amb diferents graus de tolerància: La mateixa dosi pot matar o del.lir-te de plaer.
Ahir, amb el fred i un mòbil volador, vam tenir-ne prou amb les 4 primeres tirades. Tornarem, la part de dalt promet.

En la varietat està el gust.