Ens ha constrenyit prop del Piri, a l'aguait d'una iso-zero embogida, excessivament benevolent, cercant l'impossible filet de gel que no s'acaba de formar.
Ja no dubto del canvi climàtic.
Toca adaptar-se, fruir-ne. Qui sap si veurem bikinis a l'hivern
Mentrestant el nostre peregrinatge ens ha dut pels confins septentrionals del nostre petit país, a la frontera de la vall d'Aran.
Racons tranquils però amenaçats pel fantasme de les regulacions artificioses.
Mai han patit excessos de visites.
Tampoc se'n preveuen, quan analitzes el tipus d'escalada exigent i minoritària que s'hi practica.
Racons propers al meu estimat Montrebei, vençut i sotmés al (eco)turisme de consum, civilitzat amb cables, passarel.les, camins, ponts, i restriccions que fan pudor de correcció política.
Com el canvi climàtic, l'excés de regulació s'ensuma inevitable, pren cos (massa) ràpidament i ens furta espais de llibertat.
Cainites.
Els escaladors a vegades som cainites.
Discutim per futileses.
Els creients més devots i fervorosos de qualsevol religió sempre han manifestat més odi i intransigència per l'heretgia propera, per les petites desviacions de la "veritable" fe, que pels enemics reals i aliens als qui combatien.
Forma part de la naturalesa humana: ens barallem més per si cal, sobra o falta una xapa, que per conservar el nostre espai de llibertat amenaçat.
Arribarà el dia en que nosaltres mateixos actuem de martell contra els companys de passió.
Dividits entre tradicionalistes, esportius, artificieros, tapieros o totxeros.
Temo les denúncies del nostre col.lectiu contra el nostre propi col.lectiu.
Temo aquesta corrent de fons que ens arrastra cap a la normalització, la regulació i la (i)legalització de les activitats dins la muntanya.
Mai havia estat anarquista.
Potser el clima -polític i social- ens hi farà tornar,
tret que defensem aferrissadament els raconets que encara ens pertanyen.
