jueves, 23 de mayo de 2013

Mona Pancha y la inagotable Montañesa

Siento en el corazón que Montañesa no nos haya obsequiado (me gustaría decir "todavía") con una línea larga y asequible, de esas que no pasan del 6b, con buena roca y posibilidad de asegurarse correctamente.
La buscamos con ahínco.

Lo insólito es que nos pareció haberla descubierto en uno de los lugares más impresionantes de ese monte, entre SuperEnergy y Hedonistas. Una línea todavía en proceso de creación que empezamos a principios de otoño con una premisa quizás demasiado exigente: sin chapas.


Nos sorprendió descubrir que las primeras tres tiradas no pasaban del 6b sobre buena roca, aseguradas en exclusiva mediante fisus, totems y friends. El cuarto largo  resultó algo más duro: 6b+ dijo Unai, algo que no acababa de creerme cuando le exigió un par de reposos, "para limpiar" matizaría él.
Bueno, yo estaba cansado y tras escalarlo de segundo terminé aceptando que quizás se trataba de un 6c muy desplomado con paso de bloque...  De esos bloques que suenan a lápida mortuoria y que vibran como diapasones, de esos que no admiten apenas clavos o friends y que conviene asegurar con fisureros para tensionar  menos la roca en caso de caída.

Hace quince días regresamos y pude corroborar que mi anterior impresión no andaba errada. El blanquito sufrió una caída en el puñetero 6b+. Se ha roto una presa, dijo. Yo reía, y al repetir el largo resoplaba. Joder con el 6b+.

El siguiente largo salió endemoniadamente jodido, artifo para mí, libre duro para el muchacho, casi todo a pitones. El futuro de nuestra ruta se vislumbra un tanto "incherto". Ese día agotamos nuestras reservas de fuerza y energía, andábamos justos. En las cordadas esas cosas se contagian, y la falta de punch en uno a veces puede trasladarse al otro. Solo conseguimos abrir un largo que quizás deberemos cambiar. Escaso botín para una dura jornada de trabajo y exploración.



La mañana siguiente amaneció preciosa. Sol y fresco, sin viento.
Demasiado buena para malgastarla con deportiva o paseando por Oncins.
Un desayuno largo en la furgoneta, un café con pastas en Casa Ambrosio avivado con la compañía de los JeanMi, y un vistazo al libro de piadas de Montañesa bastaron para reanimar nuestra motivación.


Mona Pancha, una ruta de seis o siete largos que no exige clavar,  razonablemente asequible y con un descenso sencillo. Además, los primeros largos siempre habían atraído poderosamente mi atención.
Con la tranquilidad que te da eso de conocer el descenso y llevar de compañero de cordada a un individuo capaz de ventilarse cualquier séptimo a vista sin despeinarse, abordamos a la Mona pasado mediodía.



Unai yerra en el principio del primer largo, entrando muy directo por una placa atractiva a la izquierda del diedro, que se alcanza y luego se abandona a la altura de dos chapas. La topo antigua no permite tomar decisión alguna. Da lo mismo, el largo sale espléndido, imagino que combinando el trazado original con un intento despistado a parabolts del 12 que acaba muriendo a la altura de la primera reunión original.

Me toca y empalmo los dos siguientes, esta vez sí originales de Mona Pancha, igualmente magníficos.
De la tercera reunión dudamos. La zona superior de la vía aparenta mojada y herbosa. A punto estamos de bajarnos. Por suerte optamos por continuar y a cada largo alucinamos más.

El cuarto, de apariencia cutre y monopaso, termina resultando agradable.
El quinto interminable y genial, una pequeña lección de escalada.
Y el sexto descomunal, de no creérnoslo. Un deslome brutal y limpio, que admite buenas protecciones a lo largo del recorrido y que termina venciendo en libre un techo en arco de apariencia inexpugnable.

Joder, vaya vía.
Muy muy buena y bien abierta, merecedora de figurar entre los bombones de la Peña.
Para mí una reconciliación con las rutas antiguas de Montañesa.

miércoles, 22 de mayo de 2013

Mare Nostrum - Peñón de Ifach

Seguim fugint de la pluja


Mare Nostrum, via absolutament DESCOMUNAL, amb un aire de Fiesta dels Bíceps de Riglos, igualment atlètica, que solca un camí sempre desplomat entre bòvedes buscant la línia més física.
Si hi afegim que l'han equipada abundantment (al primer llarg fins i tot m'atreviria a opinar que massa), l'èxit de la proposta està assegurat.


Tinc l'opinió que equipar vies des de dalt en una paret llarga hauria d'haver passat a la història.
Opinió que m'hauré de tragar (excepció que confirma la regla, espero) després de repetir aquesta meravella del Penyal o Peñón d'Ifach.
La meva felicitació al Viçent, el German i Emón, pares de la criatura.


Val a dir que vam escalar un dia d'aquells de meteo seca i eixuta, gaudint de fricció rugosa i agradable, condició indispensable per encadenar a plaer. Eviteu dies humits sota risc d'experimentar el famós i desagradable Capitán Babosa (el tacte típicament peñonero que s'acostuma a trobar als primers llargs)

Personament els sisens em van semblar "colladets" i els setens assequibles, tots memorables.


Unes fotos

 ja desploma des de la primera tirada, 45 mts de 7a de pura conti

 espatarrar les cames bàsic

6a si aconsegueixes mantenir la  posició de diedre

canto, cantu, canto, atléeeeeeeeeetiiiiiiii!!!!!    6b de no  creure-s'ho

6a+... observant el recorregut de la corda alguna cosa no quadra

Topo de la Sonia i el Ximo

Foto-topo de http://rocayhielo.blogspot.com.es



Més clàssica i tradicional, la Pandemonium al Puig Campana. Via sostinguda entre V+ i 6a, amb tres tirades més dures (no obligades) de quasi 700 mts i 17 llargs on vam patir FRED un atípic i solitari 19 de maig.
Curiós trobar línies tan llarges al Llevant Alicantí.
Topo i article al darrer Desnivel d'un dels jefes de la zona, l'amic Anaya.

miércoles, 15 de mayo de 2013

PLUJA?



La pluja és un regal pels camps que enguany bullen de verd
Quin goig passejar mentre el vent aixeca oles en un mar de blat sota un cel de color plom
Aigua  necessària, sempre que no coincideixi amb el cap de setmana...

La primera setmana de maig disposàvem de cinc dies, i la vam passar fugint de la pluja.

Penjats a l'Obaga de la Font, sota un cel cobert de cúmuls amenaçants i grisos, 
la tempesta és aprop, i nantros a cobert sota els desploms. 


Vivim en un país de sol. Quan plou les opcions minven, i les poques que queden estan més enllà de l'abast del meu físic.
Però sempre ens quedarà l'artifo...

Haguéssim marxat lluny, al nord, al país del gel i la neu. Hem acabat fugint de l'aigua, redescobrint, per enèssima vegada la sort de viure en un país de roca i sol, de muntanyes, de mar i platja.


Aquí va un petit recull de tastos mentre fugíem de l'oratge


Cirereitor, Vilanova, Roca Alta. 
En Furri me n'havia parlat sovint, sempre bé. S'estranyava que no l'hagués fet.
Amb l'ajut de la seva ressenya i una certa dosi d'escèptica precaució (en Gil és vuitègradista) va caure al sarró.

Línia molt recomanable on convé dur un semàfor d'aliens, joc de tòtems, fisus, i camalots 2, i 3 per la primera tirada sobretot. Trobareu bona roca des de baix, grau mantingut en torn a 6c amb seccions més complicades com el desplomet i fissura de la segona tirada o l'Ae de la tercera.
Bona via per combinar amb altres preciositats de la paret, ben abundants.

Furri, a veure quan ens obsèquies amb un monogràfic d'aquesta paret, probablement la millor de Vilanova pel lliure semiequipat.



Manda BuevosAlt Urgell, Paret de l'Obaga de la Font 

Un raconet bonic, relativament desconegut i molt solitari, opció a considerar els dies de tempesta.
Un primer o segon llarg grisos (mullen) precedeixen la zona tronja a l'aixoplug. Si arribeu d'hora abans que l'aigua, després ja pot ploure...

La pedra, sense arribar mai a excel.lir, amaga algunes preciositats.
Apunteu Ni Contigo Ni sin Ti. En fer-la penseu que la bavaresa ara cosida a bolts estava farcida de blocs i llastretes que no permetien l'assegurament a friends. Una tasca ingent de neteja permet avui paladejar-la en lliure equipat.
 esplèndida bavaresa 

Inesperadament ens trobarem al Francesc i la Mamen que trien una de les opcions que havíem considerat: Ei Wachapei, també del Michel White

Nantros ens decantem per Manda Buevos!
Encertem
L'aigua combinada amb calamarsa arriba puntual a la una del migdia.
Els desploms ens protegeixen i gaudim d'un espectacle majestuós des de la nostra talaia privilegiada. Tot just para amb antel.lació suficient per provar el darrer llarg que sí reb una mica d'humitat.

Com diu en Miquel, un vuitegradista inspirat podria forçar la tercera tirada. 
Tot i que per trincar la segona i la quarta també cal ser un quasi-vuitègradista...

Via impressionant on convé anar sobradet en 6c. Guardeu un C3 verd pel pas més obligat. Jo el duia entre les dents, sortosament vaig encertar des de sota amb la talla. Potser un alien blau servirà. I porteu més material del que van necessitar els obridors.

Sant honorat


El abuelo RogerRiglos, Mallo Firé. 

Fernando Cobo, un dels escaladors que més admiro de casa nostra, va obrir vies impressionants als vuitanta que han esdevingut mites a Riglos.

Abans, i encara avui, miràvem amb temor reverencial totes les línies que duien el seu segell: la Vía del Pájaro, De Naturaleza Salvaje, o La Ley del Guerrero, totes sinònims de dificultat i compromís, una forma d'entendre l'escalada bàsicament en lliure agoserat emprant les mínimes expansions, arriscant sempre vols llargs. Únicament trobaves buril o spit allí on havia pogut parar, sovint darrera d'un relleu que els amagava.  Ocultació que sumada a l'absència de magnesi mostrant el recorregut, convertia en aventura qualsevol tentativa de repetició, i dotava les posteriors ascensions de gran valor.


Per això m'ha estranyat tant aquesta darrera apertura.

La via és bona i la pedra a trams excel.lents i a trams dolenta (com moltes vies a Riglos, que necessiten de repeticions per sanejar).

El que no puc entendre és que canibalitzi voluntàriament altres vies anteriors afegint sense cura parabolts als trams compartits en zones que potser admetríen algun tasconet o llaç als "bolos".

Una incongruència, incomprensible venint del qui probablement ha estat el millor escalador de Riglos.


Termina lo que has empezado, Peña Montañesa, Oncins. 

Via nova d'en Papila i companys amb un parell de llargs memorables, dels que només Montañesa regala.
Dificultats heterogènies en un marc incomparable, potser menys obligada del que indica la topo portant ganxo.
Ester al llarg 3, curt, intens i ben trobat 



A destacar el cinquè llarg de 7a, exquisit, i la placa del setè.

la guinda del pastel 

començant la setena tirada, dura com a 6c


Fóra una clàssica de no ser pels Ae als darrers llargs que desmereixen un xic la resta de la ruta.
Tot i així, ben recomanable