Diari d'un confinament. Retorn al Montsant

JUNY 2020. 

Escrivia...

Enyoro molt enfilar-me, moltíssim.
estranyo els moviments, ballar per les roques
i sobretot el contacte amb els amics.

L'esmorzar tranquil dins la furgo mentre s'aixeca el sol,
la birra al prat, relaxats i esgotats, des d'on admirem embadalits la paret.
Estranyo els somriures, les conyes, el relat de com desentrallar un pas particularment complex, les històries de por, els desitjos, somnis en comú.

Som gregaris, no solitaris.


Fase 1

La ciutat torna plena de vida. Tothom corrent, en bici o passejant.
Durant uns instants es va desbordar la joia de milers de persones tancades set setmanes.
Una explosió d'alegria 

Tanta humanitat m'atabala

Fase2
Sortim a pedalar per uns paratges sorprenentment solitaris. Què bonic.

Montsant salvatge, un racó on apaivagar les ànsies de dibuixar
Quin contrast amb la ciutat

Fase 3

Necessito parets grans

tornar a embrutar-me amb el fang d'Aragó

Aviat

De moment seguim divertint-nos pel Montsant

repetir vies velles ens permet re-descobrir que a cops les guies s'equivoquen,

 i pinten les línies allí on no hi havia res, preservant el camí d'altres obridors. 

Unes de fàcils

altres més difícils

Montsant, tornarem a veure'ns...

Montrebei en silenci. Tot B, nova via

el congost des de la part superior de Paret de Catalunya

Un dia qualsevol d'aquesta tardor. 

El prat de Sant Llorenç buit, Montrebei desert, el pantà sense barques i ni un crit al congost. 

Sols a la Paret de Catalunya, enmig del silenci, inesperat obsequi de la pandèmia. 

Entre setmana, no fos cas que les autoritats pensin que s'hi aglomera gent.

Privilegi oblidat, de quan el congost ens pertanyia, 20 anys enrera, abans de la passarel.la, abans dels camins arranjats, abans de la domesticació d'un bocí de territori salvatge

No em queixo. També hi hem contribuit en alguna mesura obrint vies civilitzades, altres agoserades, però sempre fent-ne difussió. Autocrítica?

Tot "B"

De sisè o setè, però sempre "b".

Sempre m'ha estranyat dels frikis que li foten 50 pegues a un totxo per encadenar. Un altre esport, rumiava. Quin avorriment !!!

Reflexionant me n'adono que patim malalties no gaire diferents

M'agrada tatxar les vies que obro, una bona raó per obviar les línies que poden passar de 7a. 

10 pegues a la Cor Salvatge fins alliberar-la. Considerant que té 13 tirades, compto 130 llargs per encadenar-ne un. Friki?

Aquesta espero que em costi menys.

Ja en porto 3 ... i quan recuperi les iemes, hi torno

El segon llarg, mmmmmm

Equipat direu... però exquisit.