després de molts anys resistint-me al blogger, més per ignorància que per mandra, finalment em decideixo sense tenir gaire clar com trencar el silenci . . . Hauria de començar per la Barbarroig del Morral de Tivissa, on el Dani va ensenyar-me a escalar. Pels Ports, l'escola on vaig créixer en companyia del Kike. O per les primeres vies de Montrebei, la "universitat" vertical .
Però no,
començaré per la darrera via que hem obert a "casa nostra", Montrebei, paret d'aragó.
Una línia que ens ha esperonat fins que l'hem pogut escalar d'una tacada. Una línia que vam intuir fa molts anys fent el diedre de l'Existencialisme, i que vaig començar a dibuixar mentre provàvem la Jim Beam. Una línia amb la que vaig somiar moltes nits mentre mirava les mil fotos que tenia d'aquella paret, patint per si algú s'hi apropava abans. Impossible que sent tan evident encara restés lliure.
Perquè per obrir una via cal imaginar-la primer. I a força d'imaginar-la, et motives. De la motivació passes a l'obsessió, i com més t'hi obsessiones, més bonica surt.
Aquesta és la història d'una obsessió. Es diu Despertaferro.
Condensa l'esperit de la cordada que fem amb el Tato: Jo imagino la línia. Ell posa la força i l'agoserament, la "marca" que trobareu als llargs terrorífics i que definirà la ruta.
La motivació l'aportem a mitges, desbordada, som malalts sense cura.
A vegades obres de forma egoïsta per gaudir. Altres pensant en el goig dels qui la repetiran, assegurant potser de manera massa "paternalisata". Molts dels parabolts els colocàvem després d'obrir els llargs, o mentre repetíem els llargs ja oberts per continuar la descoberta més amunt. D'aquesta forma han quedat vies relativament segures (Femme, Globeros), on és possible eliminar el risc amb una petita dosi d'habilitat per autoprotegir-se.
En canvi aquí ha sortit una línia obligada i difícil, exposada a trossos, on cal pitonar mentre puges en lliure, un plaer massoquista al gust de pocs paladars que de ben segur tindrà adeptes i opositors. Els repetidors experimentaran sensacions més properes a l'apertura: incertesa, exposició, compromís.
Molta gent pensa que repetir vies costa bastant menys que obrir-les. Això és cert a les vies equipades.
En canvi, repetir vies desequipades costa més que obrir-les: No saps per on han passat els obridors, i sobretot, no pots "plantar-te" ni posar el comptador de l'exposició a zero foradant un bolt. L'aperturista ha escollit abans per tu, i evidentment ho ha fet al seu límit. Si tens la desgràcia que el seu nivell obrint era superior al teu repetint, el drama està servit.
Aquesta sensació l'expermiento sobretot a Ordesa i en alguns racons del prepirineu. Sortosament també s'obren vies en el més pur estil desequipat, sense bolts (chapeau!) o poquíssimes expansions. El taladro sona menys del que diu algun iluminat que fa anys que no s'apropa a Ordesa.
Tot i que inicialment volíem - volia- deixar una línia molt neta (per putejar ??? per fer una demo ??? per que no em diguin més "paternalista" ???) , al final el "talibanisme" no ens ha cegat i hem deixat els pitons i els bolts més difícils d'emplaçar en lliure. Tampoc gran cosa, suficient per que els màquines la provin en lliure. Jo només passo trampejant.
Pels qui la provin, espero que us agradi, i sobretot, que us costi !!!
Unes fotos per fer "boca"
L4, a la sortida del diedre difícil. La roca millorarà amb l'alçada.
Final de la diagonal ascendent de L6, 7a/+ obligat i impressionant. Una demostració de com cal obrir a càrrec del Tato. L'ambient va envoltant-nos i la retirada esdevé complicada.
L7, un 6c+ molt obligat i exposat. Possible caiguda sobre una petita repisa, amb sort el vol serà tan llarg que passaràs per sobre. Segell Tato 100%.
La roca canvia a gris abrassiu. Un plaer, un regal per l'escalada lliure. Entrada a la R8, aquí els 6b's també costen
Llarg 9, roca orgiàstica. No trobo més paraules.
Llarg onzè, llarg clau, 7b+???. El bacallà pel final. Tonyina que diria en Klet
Travessa aèria al mateix llarg, poc assegurada. Ambient de primer... i de segon: estem a 400 mts del terra per sobre de desploms i travesses complicades.
Les ombres parlen i delaten el perfil desplomat -i gris- de l'esperó que solca la segona part de la via. Les darreres llums anticipen la foscor. Cal córrer per sortir de dia. No podrem escapar de la nit que ens sorprendrà l'últim llarg, el més fàcil.
1 comentario:
Albert, endavant amb el blog, ens interessa molt que comparteixis les teves oberures, repeticions i info, segur que serán una font de motivació per a tots.
Publicar un comentario